L'home dels nassos

Mon pare ens enviava a buscar-lo per la Farola, quan arribava el cotxe de línia, però mai no el trobàvem!
 

L’home del nassos

encara ens els toca

tots els dies de l’any.

Ja té nassos la cosa!

(Cadascú que li posi

la cara que li fa més nosa!)

Taronges

 

Taronges

Emuleu el sol, rodones,

daurades i, encara,

un xic amargants.

A la plaça de Gandesa

hi jugàvem a pilota.

Quan es badaven,

quin gust xuclar-ne el suc

per la ferida oberta!

Nit i dia

 

Com més fosca és la nit,

més resplendent el dia.

Hores

 

Alba

Alba i ocàs. Entremig, les hores s’espentegen les unes a les altres, acuitades pels minuts.  

(De Mini-Mals. Foto Bàrbara Forés)

Els Fuster II

Gabriel de jovent i més gran i la Lola

 

Casament

Ma mare de petita 

Jesús Fuster i Magda Alcoverro

Gabriel Fuster Segura II

El Gabriel, de molt jove, es va haver de fer càrrec del negoci familiar, però aquest va anar de mal en pitjor. De moment, però, mentre encara rutlava, es va casar amb una cosina -l’hi va fer casar sa mare, la Benita Segura-. La dona es va morir de part, amb criatura i tot. I ell es va tornar casar al gust de sa mare. I altre cop va enviudar. La tercera dona, li va dir a sa mare, que ja se la buscaria ell.

L’escollida va ser la Dolores Borgoñón Calpe, de La Puebla de Arenoso. El cognom li venia d’un oficial napoleònic, que, en acabar la guerra del francès, es va establir a València. El seu fill, José Borgoñón, era advocat i va ser governador de Tarragona. Havia heretat unes finques a La Puebla de Arenoso, on va conèixer la Dolores Calpe, que es veu que era molt guapa. Es va quedar a la Puebla fent de jutge vitalici sense cobrar i es va dedicar a fer de terratinent i engendrar fills. En van tenir sis, la més petita va ser la Dolores, a qui deien Lola. El dos gran es van establir a Barcelona, on eren fabricants de teixits. Més endavant, van emigrar a Argentina.

Va ser en l’etapa barcelonina dels germans, que el Gabriel, que hi tenia amistat, els va visitar de viatge de nuvis amb la segona dona i va conèixer la Lola. I es veu que li va agradar molt. Quan es va quedar vidu va anar a Tortosa, on ella s’estava a casa de sa germana Joaquima, casada amb un Greco, i la va retrobar. Es van casar el 1908, i van tindre dos fills, el Jesús, que em va ser padrí, i la Carmen, ma mare.

La Lola sempre va parlar en castellà, que era la seva llengua materna, ell un valencià molt simpàtic. Li agradava presentar-se com: Gabriel Fuster Segura, a cavall d’una burra, la burra ha caigut i Gabriel s’ha fotut!

No sé si va ser per la mà foradada de la dona -es feia dir doña Lola-, o la poca traça al negoci del Gabriel però el cas és que a cada bugada van anar perdent un llençol. A la fi, van fer cap a Gandesa i van comprar la botiga de Can Gregori, on més tard hi ha hagut Cal Panso. Allà va prendre la direcció del negoci mon padrí Jesús. I no la va amollar.

Jesús es va casar amb la Magda Alcoverro, de Ca Fanrigo. I es van posar a viure al pis de sobre. Els seus pares vivien al pis de dalt. Ma mare, quan es va casar amb mon pare, en un altre del replà. Allà vaig néixer jo.

L’abuela -com volia que li diguéssim-, era molt bona per a la cuina i la rebosteria. I m’explicava un contes meravellosos.

Recordo l’abuelo gairebé sec de cataractes anant a casa de l’altre padrí, Jesús Meix, a escoltar les cròniques de toros que li llegia la Caridat. Ell explicava que de jove, en unes festes de Morella, es va llançar d’espontani a l’arena. I en veure el toro davant es va quedar garratibat. I el toro el va ensumar però no li va fer res. Els seus amics el van treure als muscles de la plaça, com si fos un heroi.

Va estar molts anys vidu, i quan li dèiem si es tornaria a casar, deia que no, que amb la Lola ja en tenia prou. Va morir a primers dels 60. E.p.d.

Nuvols

 

Núvols

Van canviant de nas. Aspecte i de colors. A voltes són negres i amenaçadors, altres venen enjogassats, com ramats de bens. El vent hi juga a tocar i parar. El sol de sortida o de posta els acoloreix de colors exultants. Quan xoquen entre ells, bramen amb retrons i s’envesteixen amb la fúria dels llamps.

Els Fuster

 

Gabriel Fuster Segura

I

Després de la família de mon pare, ara m’agradaria parlar de la part de ma mare.

Gabriel Fuster Segura era fill de Romualdo Fuster i Isabel Segura. El seu pare s’havia casat amb una cosina, Benita Segura, per això es repeteix el cognom.

Romualdo Fuster va ser un personatge força interessant. Estava establert a Castellfort, on tenia telers repartits per les cases del poble on s’hi teixien les famoses faixes morellanes, que anaven a vendre amb rècules de mules pel País Valencià i Andalusia. Per casar-se amb la cosina, va haver d’anar a Roma a buscar la dispensa papal. Sembla que també va anar a París a la inauguració de la Torre Eiffel.

El matrimoni va tenir dos fills, el Gabriel i la Petra. Ell estudiava, ella es va fer monja. El seu pare, en saber que havia sortit un nou tipus de llançadora que hauria de revolucionar la indústria tèxtil va decidir anar a França a comprar-la. Per desgràcia, va declarar-se una epidèmia de còlera i van tancar la frontera. Va haver de tortar a casa i el van posar en quarantena.

Si va agafa el còlera o no, no ho sap del cert. El seu nét, Jesús Fuster, germà de ma mare que em va ser padrí de pila, em va explicar que ell creia que no, però que per si un cas li van donar làudan, que era un producte que feien servir per combatre la malaltia, i que era verinós. I el remei el va matar.

I ja en teniu el Gabriel, joveníssim, havent de fer-se càrrec del negoci.

Del besavi Romualdo se’n conserva un retrat en camisa valenciana i faixa. El tenien a la sala de casa de mon padrí i a mi em fascinava.

Gebre

 

Els fulls del calendari van caient,

d’un en un, l’any s’acaba.

El fred es fa senyor i major,

de la contrada.

El gebre esmalta

arbres i camps llaurats

amb fils de plata.

Sospira el vent geliu.

I jo busco el caliu

de la mà de l’amic,

que me l’escalfa.

Veles i vents

 

Presonera de l’ahir, duc l’avui

enganxat al pal de messana.

El demà espera despert

en la riba llunyana.

No hi puc pas arribar:

el passat m’engavanya.

L’absència xiscla fort

batent la marinada.

L’oblit ve a poc a poc

dut per la garbinada.

Soc joguina del vent

pobra barca retuda,

amb bandera esquinçada

Camp llaurat

 

Els anys van llaurant una per una les nostres cares. I hi deixen solcs pregons. Però també hi ha bellesa en els camps llaurats sota el sol de l’hivern.

Can pantaló. Final

 

Can Pantaló. VIII

No volia acabar aquesta sèrie dedicada als Pantaló sense mencionar el germà del meu avi Josep. L’oncle Modest Meix i Soldrà. Lo tio Modesto.

Jo no el vaig arribar a conèixer, però els meus oncles i el meu pare en parlaven amb veneració. En quedar-se el meu avi cec a causa de cataractes, ell, que no tenia fills, va ajudar en tot el que va poder els seus nebots. Sospito que va pagar els estudis de Magisteri de la tia Consolación.

Tal com recorda Anton Monner, va ajudar a la publicació dels poemes de Joaquim Serres, lo coco Paisanet. I en va escriure el pròleg del 1917, que es va conservar en la moderna edició del 2007.

Anton Monner, parlant de mossèn Manyà, em diu:

Amb el teu oncle, Modest Meix, van treballar conjuntament per les classes d'adults, l'ensenyament del català, la Secció Dramàtica, el teatre, la poesia del Paisanet, el Bon Mot, el grup de teatre, la societat d'Assegurances i la creació del Celler Cooperatiu.

Modest Meix va néixer el 1854. I va morir 1924. El Llamp, aquella gran publicació periòdica gandesana, el qualificà de «Gran patriota i patrici, el savi, l’home sant venerat per tothom que el coneixia. Notari de carrera, exercí de Substitut del Registre de la Propietat, (on encara treballen o hi han treballat els seus besnets Josep i David Meix Gràcia). I li dedicà un eloqüent «Adéu al Mestre».

Fundador i cooperador del Casal Gandesà, hi fundà amb Salvador Povill la Secció Dramàtica. I ambdós promocionaren «la Lliga del Bon Mot» per mirar de combatre els renecs i millorar la parla de la gent d’aquella època.

Al Casal Gandesà, va tractar Joaquim Serres, que el duia amb la seva dona, la Mariana. Va descobrir, astorat, que aquell home humil escrivia versos i va animar-lo a fer-ne un edició, que va corregir i prologar. Ell li deia Ximo el Paisanet. Aquest, a la seva mort, li dedicà un epitafi:

«Va ser un catòlic fervent,

despreciant la vanitat,

practicant severament

l’amor i la caritat.»

Totes aquestes dades les he trobat gràcies a la monumental Història de Gandesa, 2013, d’Anton Monner, que vaig tenir l’honor de presentar aquell any a Gandesa.

Boira

 

Boira

La boira amaga el camí. Fa misterioses les sendes. Posa vels de núvia als arbrers. I lleganyes als ulls. Però sempre, per sobre de la boira, brilla el sol.

Pantaló VII. Caridat

Amb sa mare

Amb la tia Consolación

Primera Comunió

Amb sons cosins, Josep Maria i Miquel Barrobés

Disfressa

Era molt guapa

Amb mon germà i amb mi

Amb la Quima de telèfons i l'Encarna

Amb el meu fill Eduard
 

Can Pantaló VII

L’última habitant de la casa fou la Caridat Meix Carbó. Filla de Jesús i de la tia Pilar, que era filla d’Orta de Sant Joan i neboda del Coco Paisanet. Tot i que només em portava setze anys, va ser la meva padrina de pila.

Era una mica estricat i si em veia poc arreglada -en mans de minyones com estava!- em deia llorda. No sé si aquesta paraula es conserva encara a Gandesa.

Això sí, com sabia que m’agradaven molt les safanòries -en dèiem safranòries-, me’n guardava sempre de les que comprava a la tia Perellona, d’aquelles morades per fora i blanques per dintre, que, per a mi, eren una llepolia. Més grandeta, me les anava a comprar jo sola, una d’enorme, per pocs cèntims. La tia Perellona tenia la botiga a la Plaça Major i era una dona entranyable.

Ma padrina Caridat tenia molt bones mans per a la cuina, i per Cap d’Any, que celebraven el sant del seu pare, Jesús, ens feia unes sopes de menuts i una carn tatxonada que hi cantaven els àngels.

Era íntima amiga de les Rosetes, les seves veïnes. Amb la Quima de telèfons sobretot. Aquesta recitava a ple pulmó poemes com aquell que diu: Sube que sube que sube, trepa que trepa que trepa i cae en manos de su querube la hija del conde, la Pepa! Encara la veig asseguda davant la taula de comandament de la centraleta de telèfons posant i traient la clavilles, com el capità d’un vaixell. Quins records!

Més amarg és el de la mort massa prematura de la Caridat. Crec que la va poder la solitud tot i que passava algunes temporades a casa meva, a Barcelona. No es va casar mai, però recordo que va tenir un amor frustrat. Però aquest és un record que no em pertany. Que Déu l’hagi perdonada!

Pantaló VI

Pantaló VI

Caridat i Emili Meix

La tia Caridat -el nom la predestinava-, va fer-se monja de la Consolació que, en aquella època, tenien un col·legi a Gandesa, a can Molles. Va estar molt anys a Veneçuela, com la tia de l’Anton Moner, que pertanyia a la mateix congregació. Després, va estar a Reus, on jo la vaig anar a veure alguna vegada i, finalment a la casa mare, a Tortosa, on va morir. Des de Venessuela ens enviava paquetets amb joguines menudes, cadenetes amb creus i medalles d’or, i perletes de rebuig, ja que va estar un temps a l’Illa Margarida, on se’n pescaven. L’arribada d’aquells petits tresors en temps de postguerra era tot un esdeveniment.

L’Emili, Mílio com li deien tots, va fer cap a Veneçuela, però de seguida en van traslladar la seva germana cap aquí i no va poder ajudar-lo a situar-se. No va fer fortuna com altres. És més, des d’aquell país, els seus cosins Mani, que s’havien establert a Caracas, van demanar a la seva germana Glòria i que els enviés els diners per a l’enterrament. No es va arribar a casar mai. Era força culte i tenia una bona col·lecció de llibres de la Bernat Metge que es va endur amb ell i no sé què se’n va deure de fer.

Que en pau descasin tots dos.

Presentació

 Trobada a la Documenta amb el que va ser alumne meu a Santa Coloma, Jordi Valls, que presentava el seu nou llibre. TRACTATUS DE LA MORT DE LA POESIA CATALANA, un títol que promet. En Jordi Valls ha guanyat molts premi de poesia, entre els quals el dels Jocs Florals de Barcelona del 2006. Me'n sento molt orgullosa. Veiem-ne una mostra: (És el final del poema: CARTA A UN JOVE POETA)

                                      ... És molt senzill,

podries fer el poema ara mateix, només 

cal que respiris, que esperis el moment just,

per fer l'abordatge. Persevera. N'ets la llavor .

Castanyes

 

Castanyes:

Castanyes torrades al caliu

doneu escalfor al carrers esventats

de la ciutat,

i alentiu el pas al ciutadà apressat.

Però, en més d’un cas,

la castanyera ha mutat

en un migrant d’ull foscos

vingut buscant un futur

que al seu país li és negat.

Carbasses

 

Carbassa

Les de cabell d’àngel

per farcir casquetes,

les dels estudiants,

grosses i brillants,

la que va ser un vespre

carrossa encantada

de la Ventafocs.

Ara en fan fanals

per esperar els morts

i espantar els infants.

Codonys

 

Codony:

Aspre i dur, corretjós,

en guarnir la coca

et fas amorós.

Si en faig codonyat,

quin plaer més dolç!

Fruites de tardor.

Magrana.

Estoig que guarda,

avara,

tot de robins

sota la pell amarga. 

Vells i bells amics!

 Trobada de professors:

Nostàlgia diluïda

entre riure's i records!

Can Pantaló V

A la Marina

Carme Fuster

La tia Magda

Marcial i Teresa

Baixada a la Fontcalda

El meu casament
 

Can Pantaló V

En Marcial Meix Mani, en quedar cec el seu pare, va anar a treballar a Barcelona amb dos germans, la Glòria i l’Emilio. Allà va fer de dependent d’una botiga. Havia de pujar els cistells de comandes dalt de les cases, sense ascensor-, i les clientes li demanaven si ja tenia l’edat de fer-ho. Una anècdota seva és que el primer dia d’arribar a Barcelona, des de la casa dels oncles, al carrer Avinyó, va anar-se’n tot sol fins al Parc de la Ciutadella i, quan la família estava a punt d’avisar la policia urbana, es va presentar amb una palmereta petita que hi havia arrencat pensant que era un margalló.

Va fer la mili a la marina, a Cartagena, però mai no va embarcar. Això li servia d’excusa per no voler segons quin peix, que deia que ja se n’havia fet un fart en aquella època.

També era esportista i va córrer en diverses curses, la llàstima és que li faltava una mica més d’estatura!

Va tornar a Gandesa cridat per son germà Jesús per treballar al Registre de la Propietat. Allà es va casar amb la Carme Fuster Borgoñón, i van tindre dos fills, el Josep i jo. Quan ell tenia sis anys i jo quatre, la mare es va morir d’una pulmonia. Vam quedar en mans de minyones i de l’abuela Dolores, donya Lola. (D’ella se’n podria escriure una novel·la!)

El Marcial es va casar en segones núpcies amb la Teresa Altadill Ubalde. (Una altra novel·la que demana ser escrita!) D’ella i de son cunyat, Joaquim Altadill, vaig aprendre a estimar Catalunya i la seva llengua prohibida als estaments oficials o/i religiosos. Era neboda de mossèn Manyà, «lo canonge de Molles».

El Marcial tocava el violí i tenia una bona col·lecció de llibres. Tot ho va perdre durant la guerra. Dels pocs llibres que es van salvar, vaig agafar el vici de llegir, mig d’amagat, bona literatura. La Treseta -li dèiem tieta-, em deia que «llegir en faria perdre l’escriure». Profecia que, per sort, no s’ha arribat a complir.

El meu pare era molt de la broma i tothom se l’estimava. En morir son germà Jesús, va agafar el relleu d’«advocat dels pobres».

Ningú no es mor mentre algú el recordi, i jo el recordaré sempre!

Lectures

 

Amor sense món

Miquel Esteve

En aquest llibre extraordinari, en Miquel Esteve s’endinsa en la relació de Hannah Arend i Martín Heidegger, ella jueva, ell partidari de Hitler, en l’època convulsa en què els nazis van prendre el poder a Alemanya.

Es va conèixer a la Universitat de Marburg, on ella va ser alumna seva, i van viure un amor espiritual, intel·lectual i filosòfic, però també carnal, tot i que ell era casat i molt més gran que no pas ella. Hannah també es va casar dues vegades i va viure i morir als Estats Units, però continuaren la seva relació amb escasses visites per part d’ella a Alemanya i una intermitent comunicació epistolar fins a la fi del seus dies. Arend va morir el 1975 i Heidegger un any més endavant.

Miquel Esteve s’endinsa en aquesta història d’un amor que era fora del món, almenys del món i de les circumstàncies extraordinàries d’aquelles temps, per això en diu «Amor sense món».

Per escriure aquest llibre, l’autor imagino -no ho diu enlloc- que s’ha llegit totes les biografies i totes les cartes i documents que s’endinsen en el pensament de la parella, i en conforma les seves paraules, les seves converses, la seva visió del món. Ell immers en la natura de l’esser, ella intentant demostrar la banalitat del mal, cosa que li va valer crítiques del mateix món jueu, que no entenia la seva posició. Per a Arend, aquesta banalitat converteix les persones en part d’un ramat sotmès a les idees o consignes del seu partit o del seu líder que fa considerar el contrari com un monstre que cal eliminar en no reconèixer-ne la seva humanitat. Sota aquesta premissa, qualsevol de nosaltres pot fer el mal creient que fa el més indicat.

Aquest és un llibre que s’ha de llegir a poc a poc, rellegint frases o paràgrafs, per captar-ne el sentit profund. Sobretot per a persona com jo que no soc experta en el pensament filosòfic.

Felicitats Miquel per aquest regal que has fet a la bona literatura.

Mare

Mare.

Que dolç de dir!

El teu record s’ha esvaït

entre les boires de temps.

Només en tinc llampecs fugaços

a la memòria. I un enyor profund

enquistat dins de l’ànima!

de l’infant que vaig ser. 

 

Can Pantaló IV

Glòria Meix Mani

Josep Barrobés Cabes

La Glòria pintada per l'Eduard Barrobés

 Can Pantaló IV

Els altres germans Meix Mani: la Glòria.

La quarta germana, Glòria, va anar-se’n a guanyar-se les garrofes a Barcelona amb el Marcial i l’Emilio. Ella tenia molt bones mans per a les labors, i va treballar en una casa de llenceria de la Plaça de Sant Jaume, que es deia Ca l’Aloi. A casa del seu oncle, Pepet Mani, germà de sa mare, i la seva dona, la tia Pilar, que vivien en una porteria del carrer d’Avinyó, (com les senyorets del quadre de Picasso), va conèixer el Josep Barrobés de ca Serengue de Batea (una nissaga que, en morir-se el seu germà Miquel, que n’era l’hereu, va desaparèixer). Era pintor de professió i músic de vocació, que havia tocat a la Banda Municipal de Batea i, un cop a Barcelona, on va anar a fer la mili i s’hi va quedar a viure, ho va fer a la Popular Sansense.

El Josep i la Glòria eren l’un per a l’altre, religiosos, seriosos, i bones persones. Va tenir dos fills, en Josep Maria, que va morir als dinou any de tuberculosi (en aquella època de postguerra feia estralls) i el Miquel, que va ser el meu marit. (Vam haver de demanar dispensa al bisbat de Tortosa).

La Glòria va estar molt vinculada a la seva parròquia, Sant Llorenç, on feia tota mena de tasques benèfiques. Ell n’era portant del Sant Crist.

En quedar-se viuda, va vindre a viure amb nosaltres fins als 96 anys, quan va posar-se malalta per primera vegada a la seva vida! Mai no va prendre cap medicament. Però sí que prenia cada dia una mica de bicarbonat. Potser aquest n’era el secret?

Mai no va oblidar Gandesa i, als seus nets, els meus fills, els feia fer damunt del genoll tot el recorregut del camí de la Fontcalda. Li agradaven els freses fetes i en tenia una per a cada ocasió. L’última que li vaig sentir dir, quan l’empapussava amb unes farinetes, va ser: Tot és bo el que l’olla cou.

Descansi en pau!