A
la dècada dels deu anys, el món bastia
camins
esbatanats per al meu pas.
Tot
m'era llum!
A
la dècada dels vint, l'amor fornia
filats
de voluptuosa iridescència.
Tot
m'era somni.
A
la dels trenta, la maternitat omplia
la
meva vida de vida a desdir.
Tot
m'era plenitud.
A
la dels quaranta, la universitat obria
noves
rutes als senders de la ment.
Tot
m'era joia.
A
la dels cinquanta, la docència em mostrava
com
n'és de meravellós -i difícil-, l'art d'ensenyar.
Tot
m'era fortitud.
Als
seixanta, vaig descobrir, extasiada
la
grandesa de ser àvia.
Tot
m'era tendresa.
Als
setanta, es va extingir la veu d'aquell
que
em fou company fidel de ruta.
Tot
m'és record.
Ara
soc a la dècada dels vuitanta. En mi perdura
la
gràcia de saber que encara soc,
aquella
noia dels camins oberts.
Sota
els cels de Gandesa.