El juny la falç al puny.
Dies de segar i batre.
A l’era,
el trill feia voltes.
El xiquets hi pujàvem
com si fos un carrusel
de fira.
Quanta alegria!
Somiàvem amb el pa,
flairós que amorosia
la gana
d’uns anys d’incertesa.
Per Pàndols encara ressonaven
ecos de foc i tempesta.
M’embriago de paraules.
Recullo almostes de paraules.
Paladejo paraules.
Me’n faig garlandes.
Amor, llibertat, amistat,
pau, entesa, saviesa,
bondat...
Són les paraules
bastió on m’amago
d’altres paraules
de mal pair.
Guerra, crueltat,
fam i misèria.
Niciesa. Pobresa.
Desamor.
Les paraules ho són tot
o no són res.
El temps passa rabent.
Cada instant un delit
de joia intermitent.
Agafem-nos ben fort
al present!
Siguem com la flor
que perfuma la mà
que l’estreny!
Maig
Venies cap a mi
a través dels camps oberts
sota el cel esbatanat
de maig.
Camins de flors
guiaven els teu pas.
La roda del pou
girava i girava
l’aigua pujava,
l’hort reverdia.
Tot era ufana!
Les cuques de llum
mostraven
el camí de tornada.
Del campanar del poble
arribava
el so de la campana.
Tu i jo. I la vida
que tot just començava!
Ara refaig els passos
i només m’acompanya
l’eco de les rialles
i el crit de la campana.
Graó a graó,
remunto la carena
de la vida.
Dalt de cim m’hi espera
la clau de volta
de l’Univers,
dins la llum d’una estrella.
Boulder, Eva Baltasar
D’aquesta autora n’havia llegit Permagel, que no em va entusiasmar. El fet d’haver-la nomenada finalista del BOOKER INTERNACIONAL ha fet que tingués curiositat de llegir-ne aquesta i Mamut, que en tanca la trilogia.
Com en la primera, Boulder ens explica en primera persona les experiències d’una lesbiana, que té aprensió a la maternitat. El tema pot ser més o menys original, el que fa especial aquest text és la manera agosarada amb què l’autora utilitza l’adjectivació, decidida a deixar impactats els possibles lectors. De vegades, més que impactada, és el meu cas, desconcertada. Calia distorsionar tant el llenguatge?
Acaba la trilogia amb Mamut, incidint en el rebuig a la maternitat.
No sé dir que m’hagin agradat, en tot cas he trobat interessant llegir la seva obra.
Dona'm la mà, amiga dels bells dies,
i juntes refarem els camins oblidats
d'un temps en què les roses no tenien espines
i eren les nostres rialles un doll espurnejant.
Pren-me la mà i estreny-la dins la teva,
amb els ulls clucs i el cor assossegat.
Els temps ha desfullat d'una en una les roses:
en resta un perfum tènue al palmell de la mà.
Des del balcó de casa veig l'espilleig inconstant
de la llum jugant sobre la superfície de la plaça.
Els arbres de capçades d'un verd nou i brillat,
l'envolten protectors. I els pilons de pedra
desgastats per l'ús, inviten al repòs i a la xerrada.
Mentre els xiquets d'ara juguen adelerats
sense pensar com n'és, de breu, la vida.
Mirant la plaça sento que encara en mi batega
la xiqueta que fou. La noia que vaig ser.
I aquesta dona d'ara. Passat, present, futur
amb tot de llums i ombres em guien pel camí
del no retorn. O del retorn etern
cap al sol del capvespre.
XVIII
Mossego la poma
àcida i dolça
com la desmemòria
d’enganyós recordar.
(Ara, les pomes ja no tenen cucs
com tenien les pomes d’antany.)
Les pomes àcides,
de bon mossegar.
Dolces i amargues
com el bes estantís
de l’amant.
Les pomes collides
a l’hora foscant
que perfumen l’alè
amb un suau perfum.
Mentre retornem,
les cuques de llum
desafien deleroses
el somriure dels estels.
Camí de retorn
cap a un món proper:
sense pomes veres
s’ha mort el pomer.
A la fruiteria, grogues,
vermelles, lluents,
les pomes són figues
d’un altre paner.
XVII
Sempre i mai.
Sempre i mai retorna
el riu que va avall.
Les meves rialles,
els meus desenganys.
Sempre i mai.
Sempre i mai
reviuen els paisatges d’antany
que la memòria, traïdora,
revesteix de vellut i brocat.
Sempre i mai.
Sempre i mai
les violes floreixen
i treu fulla el desmai.
El sol fa florir les roses,
que un cop de vent desfà.
(Les fulles pansides
encara ens perfumen la mà).
Sempre i mai,
les hores viscudes,
el bes dels amants,
el plor d’un infant,
la flama que crema,
la pluja que cau,
el cor que batega
pendent del teu pas...
Sempre n’espero el retorn
i no retornen mai.
La xiqueta que vaig ser
em mira
des de l’altra banda
de l’espill.
Els seus ulls reflecteixen
tota la misèria
d’aquells anys quaranta
de mal recordar.
Pa de racionament,
restriccions de llum,
llengua prohibida,
foc de clafolls i fum.
La dona que soc,
d’aquells anys, en guarda
la tendresa del somrís
de la mare, una imatge
esvaïda entre boira i oblit.
XVI
Algun dia, tu i jo serem
polsim d’estrelles
i encara els àlbers, vora el riu,
mostraran
les seves esveltes capçades.
I els rosers del jardí floriran.
Triomfant sobre el sembrat,
tremolaran, airoses, les roselles,
i les òlibes
tornaran a fer el niu al campanar.
Altres boques riuran, altres ulls
ploraran.
Albades glorioses i postes de sol
tintaran el cel de vermell i de lila.
I al cim més alt s’alçarà
l’emblema de la pau.
Algun dia.
(Corrandes que semblen oporunes avui)
XXVIII
A la serra de Pàndols
el foc s’encén.
Correu-hi gent!
Un obús oblidat
en mig del combat
explota furient.
No hi anésseu gent!
Amb ulls de xiqueta
miro fascinada
la flama que s’arbora
El sol es va ponent.
Enrere gent!
Trist tribut
que pagàvem
el vençuts!
I que encara paguem!
«Senyor, deu-nos pluja
que el mal puja!» Ramon Llull
El cel d’ocàs, vermell i ras,
anuncia pluja o vent,
però sempre guanya
l’empenta del ponent,
el cerç o la garbinada.
Senyor Déu-nos pluja.
Pluja moral, pluja benigna,
pluja que desperti la font
ara callada,
que sigui fecunda i clara
i emprenyi rius i torrents,
però allunya la torrentada
que s’ho endú tot al seu pas.
Déu-nos pluja Senyor!
Corrandes
XV
Llengua forastera,
a la trona i a l’escola.
La postguerra
s’allargassa
el temps s’escola
sense pressa.
A l’entrada del poble
hi han plantat
el jou i la fletxa.
El jou el duem al coll,
al cor, clavada la fletxa.
Prohibit el Carnestoltes,
prohibida la disfressa:
-Todo el año es Carnaval!-.
25 años de paz
Ni un hogar sin lumbre
ni un español sin pan.
La llebre encara caça,
no es cansa de caçar.
Els conillets bé s’amaguen.
Boca closa. Llum minvant.
Potser un dia,
potser un any,
tu i jo ballarem sardanes
ben agafades les mans.
Sobre nostre
les senyeres s’alçaran!
Paraules que es fan a la ment
O es desfan dins del vent.
Espills on em miro i no em veig.
Somnis i cançons. Records indulgents.
Imatges i veus. Pregàries i adéus
Amors i delits. Tot en mi es present.
És la POESIA, on cerco consol
I trobo alegria.
S'omple de noves expectatives
el camí del demà, que ja és avui.
La natura deixondeix la vella saba
i arreu reneix la flor de l'ametller.
Tota ruta és oberta, i tot somni possible.
El meu poble i jo abocats al futur.
Corrandes de la postguerra
XIV
Als rentadors
de la Font-vella
entre sacsada
i sabonera
les dones passen
la rastellera
de pecats i enraonies
de xafardera.
Ai qui cau a les grapes
d’una bugadera!
Bombolles de sabó,
roba estesa;
al darrer safareig
l’aigua més neta
reflecteix l’últim raig
de claror inquieta.
Capçanes al cap,
panera plena,
tornen les dones
per la drecera
amb l’arrogant caminar
d’una reina.
Corrandes de postguerra
XIII
Cada flor fa primavera
cada oreneta fa estiu.
Cada gota de pluja
fa créixer el riu.
L’aire du sentors
d’ametller florit.
«Lo nóvio i la nóvia
se volen casar,
no tenen cadira
per a festejar.»
Si per Quaresma
prohibeixen el ball
hauran de trobar-se
carretera avall.
Tindrem Pasqua
abans de Rams!
Primavera traïdorenca:
la gelada ha fet estralls!
«Tireu confits
que són podrits,
tireu avellanes
que són fallades.»
La nuvi va de gris.
La núvia va de dol.
Les veïnes passen comptes
assegudes al piló.
XII
Fogueres de Sant Joan
cremeu, cremeu,
Mobles vells, fustam,
taulons, mals endreços,
mals moments,
records ombrius,
i dols eterns.
Ja puja la flama
ja crema el ninot.
Cares enceses,
mirades furtives,
odis i rancors:
flama pura
crema-ho tot!
Farem foc nou.
Cendra esventada
sigues penyora,
nova requesta
i clam de festa.
La nit més curta
encendrà a l’alba
noves fogueres
nova puixança.
El dia creix,
la vida reneix.
Arreu la primavera
mostra els seus càntics.
Tot reneix, també tu,
petita flors del marge del camí.
A la dècada dels deu anys, el món bastia
camins esbatanats per al meu pas.
Tot m'era llum!
A la dècada dels vint, l'amor fornia
filats de voluptuosa iridescència.
Tot m'era somni.
A la dels trenta, la maternitat omplia
la meva vida de vida a desdir.
Tot m'era plenitud.
A la dels quaranta, la universitat obria
noves rutes als senders de la ment.
Tot m'era joia.
A la dels cinquanta, la docència em mostrava
com n'és de meravellós -i difícil-, l'art d'ensenyar.
Tot m'era fortitud.
Als seixanta, vaig descobrir, extasiada
la grandesa de ser àvia.
Tot m'era tendresa.
Als setanta, es va extingir la veu d'aquell
que em fou company fidel de ruta.
Tot m'és record.
Ara soc a la dècada dels vuitanta. En mi perdura
la gràcia de saber que encara soc,
aquella noia dels camins oberts.
Sota els cels de Gandesa.
Corrandes
XI
«Al meu poble,
la pluja no sap ploure.»
La pluja no arriba
o fa estralls.
Asseca el terra
o inunda les valls.
Canta a les teulades
brinca a les canals
omple fonts i sínies,
rius i degotalls.
Les vinyes ufanes
el raïm madur
a verema criden.
Un mal núvol
treu la banya
cel amunt.
La força de l’aigua
tot avall s’ho endú.
Molts se’n van del poble
buscant-se el futur
en terres estranyes.
De migrants,
recordem-ho,
tots n’hem sigut!
(Foto Celler Bàrbara Forés)
Corrandes
X
El riu canta
la font riu.
Mans de flama
hi calen foc.
S’enfonsa entre espurnes
l’altar barroc.
La font plora,
es plany el riu.
Hi havia una imatge
hi havia pastor;
ell se la volia
endur en el sarró.
Les parets ja pugen
per fer-li caliu.
La Mare de Déu
s’hi ha fet el niu.
El riu canta,
la font riu.
Ja la flama
tot ho aflama,
ja la imatge
es va fonent.
Ja l’incendiari
s’espanta.
I amb la boca
amarga riu.
Ja plora la font
ja es lamenta el riu!
Durà una altra imatge
el poble anhelant.
El colom de pau
du amorós l’Infant
El riu canta i riu.
La font riu i canta.
La Verge somriu.
(Foto Royo)
IX
«Conillets amagar
que la llebre va a caçar»
Olor de resclum
l’amagatall.
Mare la meua mare
a la guerra em fan anar.
Fillet del meu cor
no et puc amagar.
Setze mesos vas mamar,
tinc les mamelles eixutes
i els ulls secs de tant plorar.
Ara tens setze anys.
Diuen que ets un home.
I has d’anar a lluitar
per no sé quin bàndol,
sota quin reclam.
La llebre caça
en un riu de sang.
Amb uns prismàtics
en fa recompte
el general.
No hi ha campanes
al campanar:
per fer bales i canons
les van fondre a la fornal
i ni a morts poden tocar.
Dins les trinxera
ossos pelats
al sol s’assequen.
I la llebre riu que riuràs.
Corrandes
VIII
Les campanes van tocant,
la processó va avançant.
Amb el penó al seu davant.
A l’arribada al Peiró
es desfà la processó.
De l’espardenya a cavall
arribarem a la Vall.
La costa d’espanta-rucs
fa tornar el peu més feixuc.
Al coll d’Encanar, albirem
un muntanyam imponent.
«Corbera la foradada
(i ara més per la metralla),
Gandesa la flor del món.
Les costes de la Fontcalda
per a mi ben planes són!»
Ai, camí fet de sospirs,
d’esperança i prometença.
Ai, qui no el farà mai més.
El món camina al revés
qui no la fa, se la pensa.
Ens hi va, tant com ahir,
la llei de supervivència.
