Presonera de l’ahir, duc l’avui
enganxat al pal de messana.
El demà espera despert
en la riba llunyana.
No hi puc pas arribar:
el passat m’engavanya.
L’absència xiscla fort
batent la marinada.
L’oblit ve a poc a poc
dut per la garbinada.
Soc joguina del vent
pobra barca retuda,
amb bandera esquinçada
Els anys van llaurant una per una les nostres cares. I hi deixen solcs pregons. Però també hi ha bellesa en els camps llaurats sota el sol de l’hivern.
Can Pantaló. VIII
No volia acabar aquesta sèrie dedicada als Pantaló sense mencionar el germà del meu avi Josep. L’oncle Modest Meix i Soldrà. Lo tio Modesto.
Jo no el vaig arribar a conèixer, però els meus oncles i el meu pare en parlaven amb veneració. En quedar-se el meu avi cec a causa de cataractes, ell, que no tenia fills, va ajudar en tot el que va poder els seus nebots. Sospito que va pagar els estudis de Magisteri de la tia Consolación.
Tal com recorda Anton Monner, va ajudar a la publicació dels poemes de Joaquim Serres, lo coco Paisanet. I en va escriure el pròleg del 1917, que es va conservar en la moderna edició del 2007.
Anton Monner, parlant de mossèn Manyà, em diu:
Amb el teu oncle, Modest Meix, van treballar conjuntament per les classes d'adults, l'ensenyament del català, la Secció Dramàtica, el teatre, la poesia del Paisanet, el Bon Mot, el grup de teatre, la societat d'Assegurances i la creació del Celler Cooperatiu.
Modest Meix va néixer el 1854. I va morir 1924. El Llamp, aquella gran publicació periòdica gandesana, el qualificà de «Gran patriota i patrici, el savi, l’home sant venerat per tothom que el coneixia. Notari de carrera, exercí de Substitut del Registre de la Propietat, (on encara treballen o hi han treballat els seus besnets Josep i David Meix Gràcia). I li dedicà un eloqüent «Adéu al Mestre».
Fundador i cooperador del Casal Gandesà, hi fundà amb Salvador Povill la Secció Dramàtica. I ambdós promocionaren «la Lliga del Bon Mot» per mirar de combatre els renecs i millorar la parla de la gent d’aquella època.
Al Casal Gandesà, va tractar Joaquim Serres, que el duia amb la seva dona, la Mariana. Va descobrir, astorat, que aquell home humil escrivia versos i va animar-lo a fer-ne un edició, que va corregir i prologar. Ell li deia Ximo el Paisanet. Aquest, a la seva mort, li dedicà un epitafi:
«Va ser un catòlic fervent,
despreciant la vanitat,
practicant severament
l’amor i la caritat.»
Totes aquestes dades les he trobat gràcies a la monumental Història de Gandesa, 2013, d’Anton Monner, que vaig tenir l’honor de presentar aquell any a Gandesa.
Boira
La boira amaga el camí. Fa misterioses les sendes. Posa vels de núvia als arbrers. I lleganyes als ulls. Però sempre, per sobre de la boira, brilla el sol.
Can Pantaló VII
L’última habitant de la casa fou la Caridat Meix Carbó. Filla de Jesús i de la tia Pilar, que era filla d’Orta de Sant Joan i neboda del Coco Paisanet. Tot i que només em portava setze anys, va ser la meva padrina de pila.
Era una mica estricat i si em veia poc arreglada -en mans de minyones com estava!- em deia llorda. No sé si aquesta paraula es conserva encara a Gandesa.
Això sí, com sabia que m’agradaven molt les safanòries -en dèiem safranòries-, me’n guardava sempre de les que comprava a la tia Perellona, d’aquelles morades per fora i blanques per dintre, que, per a mi, eren una llepolia. Més grandeta, me les anava a comprar jo sola, una d’enorme, per pocs cèntims. La tia Perellona tenia la botiga a la Plaça Major i era una dona entranyable.
Ma padrina Caridat tenia molt bones mans per a la cuina, i per Cap d’Any, que celebraven el sant del seu pare, Jesús, ens feia unes sopes de menuts i una carn tatxonada que hi cantaven els àngels.
Era íntima amiga de les Rosetes, les seves veïnes. Amb la Quima de telèfons sobretot. Aquesta recitava a ple pulmó poemes com aquell que diu: Sube que sube que sube, trepa que trepa que trepa i cae en manos de su querube la hija del conde, la Pepa! Encara la veig asseguda davant la taula de comandament de la centraleta de telèfons posant i traient la clavilles, com el capità d’un vaixell. Quins records!
Més amarg és el de la mort massa prematura de la Caridat. Crec que la va poder la solitud tot i que passava algunes temporades a casa meva, a Barcelona. No es va casar mai, però recordo que va tenir un amor frustrat. Però aquest és un record que no em pertany. Que Déu l’hagi perdonada!
Caridat i Emili Meix
La tia Caridat -el nom la predestinava-, va fer-se monja de la Consolació que, en aquella època, tenien un col·legi a Gandesa, a can Molles. Va estar molt anys a Veneçuela, com la tia de l’Anton Moner, que pertanyia a la mateix congregació. Després, va estar a Reus, on jo la vaig anar a veure alguna vegada i, finalment a la casa mare, a Tortosa, on va morir. Des de Venessuela ens enviava paquetets amb joguines menudes, cadenetes amb creus i medalles d’or, i perletes de rebuig, ja que va estar un temps a l’Illa Margarida, on se’n pescaven. L’arribada d’aquells petits tresors en temps de postguerra era tot un esdeveniment.
L’Emili, Mílio com li deien tots, va fer cap a Veneçuela, però de seguida en van traslladar la seva germana cap aquí i no va poder ajudar-lo a situar-se. No va fer fortuna com altres. És més, des d’aquell país, els seus cosins Mani, que s’havien establert a Caracas, van demanar a la seva germana Glòria i que els enviés els diners per a l’enterrament. No es va arribar a casar mai. Era força culte i tenia una bona col·lecció de llibres de la Bernat Metge que es va endur amb ell i no sé què se’n va deure de fer.
Que en pau descasin tots dos.
... És molt senzill,
podries fer el poema ara mateix, només
cal que respiris, que esperis el moment just,
per fer l'abordatge. Persevera. N'ets la llavor .
Castanyes:
Castanyes torrades al caliu
doneu escalfor al carrers esventats
de la ciutat,
i alentiu el pas al ciutadà apressat.
Però, en més d’un cas,
la castanyera ha mutat
en un migrant d’ull foscos
vingut buscant un futur
que al seu país li és negat.
Carbassa
Les de cabell d’àngel
per farcir casquetes,
les dels estudiants,
grosses i brillants,
la que va ser un vespre
carrossa encantada
de la Ventafocs.
Ara en fan fanals
per esperar els morts
i espantar els infants.
Codony:
Aspre i dur, corretjós,
en guarnir la coca
et fas amorós.
Si en faig codonyat,
quin plaer més dolç!
Can Pantaló V
En Marcial Meix Mani, en quedar cec el seu pare, va anar a treballar a Barcelona amb dos germans, la Glòria i l’Emilio. Allà va fer de dependent d’una botiga. Havia de pujar els cistells de comandes dalt de les cases, sense ascensor-, i les clientes li demanaven si ja tenia l’edat de fer-ho. Una anècdota seva és que el primer dia d’arribar a Barcelona, des de la casa dels oncles, al carrer Avinyó, va anar-se’n tot sol fins al Parc de la Ciutadella i, quan la família estava a punt d’avisar la policia urbana, es va presentar amb una palmereta petita que hi havia arrencat pensant que era un margalló.
Va fer la mili a la marina, a Cartagena, però mai no va embarcar. Això li servia d’excusa per no voler segons quin peix, que deia que ja se n’havia fet un fart en aquella època.
També era esportista i va córrer en diverses curses, la llàstima és que li faltava una mica més d’estatura!
Va tornar a Gandesa cridat per son germà Jesús per treballar al Registre de la Propietat. Allà es va casar amb la Carme Fuster Borgoñón, i van tindre dos fills, el Josep i jo. Quan ell tenia sis anys i jo quatre, la mare es va morir d’una pulmonia. Vam quedar en mans de minyones i de l’abuela Dolores, donya Lola. (D’ella se’n podria escriure una novel·la!)
El Marcial es va casar en segones núpcies amb la Teresa Altadill Ubalde. (Una altra novel·la que demana ser escrita!) D’ella i de son cunyat, Joaquim Altadill, vaig aprendre a estimar Catalunya i la seva llengua prohibida als estaments oficials o/i religiosos. Era neboda de mossèn Manyà, «lo canonge de Molles».
El Marcial tocava el violí i tenia una bona col·lecció de llibres. Tot ho va perdre durant la guerra. Dels pocs llibres que es van salvar, vaig agafar el vici de llegir, mig d’amagat, bona literatura. La Treseta -li dèiem tieta-, em deia que «llegir en faria perdre l’escriure». Profecia que, per sort, no s’ha arribat a complir.
El meu pare era molt de la broma i tothom se l’estimava. En morir son germà Jesús, va agafar el relleu d’«advocat dels pobres».
Ningú no es mor mentre algú el recordi, i jo el recordaré sempre!
Amor sense món
Miquel Esteve
En aquest llibre extraordinari, en Miquel Esteve s’endinsa en la relació de Hannah Arend i Martín Heidegger, ella jueva, ell partidari de Hitler, en l’època convulsa en què els nazis van prendre el poder a Alemanya.
Es va conèixer a la Universitat de Marburg, on ella va ser alumna seva, i van viure un amor espiritual, intel·lectual i filosòfic, però també carnal, tot i que ell era casat i molt més gran que no pas ella. Hannah també es va casar dues vegades i va viure i morir als Estats Units, però continuaren la seva relació amb escasses visites per part d’ella a Alemanya i una intermitent comunicació epistolar fins a la fi del seus dies. Arend va morir el 1975 i Heidegger un any més endavant.
Miquel Esteve s’endinsa en aquesta història d’un amor que era fora del món, almenys del món i de les circumstàncies extraordinàries d’aquelles temps, per això en diu «Amor sense món».
Per escriure aquest llibre, l’autor imagino -no ho diu enlloc- que s’ha llegit totes les biografies i totes les cartes i documents que s’endinsen en el pensament de la parella, i en conforma les seves paraules, les seves converses, la seva visió del món. Ell immers en la natura de l’esser, ella intentant demostrar la banalitat del mal, cosa que li va valer crítiques del mateix món jueu, que no entenia la seva posició. Per a Arend, aquesta banalitat converteix les persones en part d’un ramat sotmès a les idees o consignes del seu partit o del seu líder que fa considerar el contrari com un monstre que cal eliminar en no reconèixer-ne la seva humanitat. Sota aquesta premissa, qualsevol de nosaltres pot fer el mal creient que fa el més indicat.
Aquest és un llibre que s’ha de llegir a poc a poc, rellegint frases o paràgrafs, per captar-ne el sentit profund. Sobretot per a persona com jo que no soc experta en el pensament filosòfic.
Felicitats Miquel per aquest regal que has fet a la bona literatura.
Mare.
Que dolç de dir!
El teu record s’ha esvaït
entre les boires de temps.
Només en tinc llampecs fugaços
a la memòria. I un enyor profund
enquistat dins de l’ànima!
de l’infant que vaig ser.
Can Pantaló IV
Els altres germans Meix Mani: la Glòria.
La quarta germana, Glòria, va anar-se’n a guanyar-se les garrofes a Barcelona amb el Marcial i l’Emilio. Ella tenia molt bones mans per a les labors, i va treballar en una casa de llenceria de la Plaça de Sant Jaume, que es deia Ca l’Aloi. A casa del seu oncle, Pepet Mani, germà de sa mare, i la seva dona, la tia Pilar, que vivien en una porteria del carrer d’Avinyó, (com les senyorets del quadre de Picasso), va conèixer el Josep Barrobés de ca Serengue de Batea (una nissaga que, en morir-se el seu germà Miquel, que n’era l’hereu, va desaparèixer). Era pintor de professió i músic de vocació, que havia tocat a la Banda Municipal de Batea i, un cop a Barcelona, on va anar a fer la mili i s’hi va quedar a viure, ho va fer a la Popular Sansense.
El Josep i la Glòria eren l’un per a l’altre, religiosos, seriosos, i bones persones. Va tenir dos fills, en Josep Maria, que va morir als dinou any de tuberculosi (en aquella època de postguerra feia estralls) i el Miquel, que va ser el meu marit. (Vam haver de demanar dispensa al bisbat de Tortosa).
La Glòria va estar molt vinculada a la seva parròquia, Sant Llorenç, on feia tota mena de tasques benèfiques. Ell n’era portant del Sant Crist.
En quedar-se viuda, va vindre a viure amb nosaltres fins als 96 anys, quan va posar-se malalta per primera vegada a la seva vida! Mai no va prendre cap medicament. Però sí que prenia cada dia una mica de bicarbonat. Potser aquest n’era el secret?
Mai no va oblidar Gandesa i, als seus nets, els meus fills, els feia fer damunt del genoll tot el recorregut del camí de la Fontcalda. Li agradaven els freses fetes i en tenia una per a cada ocasió. L’última que li vaig sentir dir, quan l’empapussava amb unes farinetes, va ser: Tot és bo el que l’olla cou.
Descansi en pau!
Algú ha enterbolit l’aigua
del mirall on me mirava.
Ara la pell mostra signes
del temps recorregut.
De cada batalla
perduda o guanyada.
A l’altra banda de l’espill
s’hi amaga
el rostre de la xiqueta
que vaig ser en un temps perdut
entre cerç i garbinada.
Can Pantaló
El repàs
III
La tia Consolación va estudiar per a mestra. Quan el seu pare, Josep Meix Soldrà, va quedar cec a causa de cataractes, els germans es van haver d’espavilar. La tia Glòria, mon pare i el tio Milio van anar a treballar a Barcelona, Ella de cosidora i brodadora, els nois de salta-taulells. Amb els anys, la Glòria va conèixer el Josep Barrobés de Batea a casa d’uns parents bateans. I es van casar. L’Emilio va emigrar a Veneçuela, i mon pare va tornar a Gandesa cridat pel Jesús, que li oferia feina al Registre de la Propietat. Allà va conèixer ma mare, la Carme Fuster Borgoñón.
La tia Consolación, per guanyar-se la vida, va començar a donar classes de repàs als xiquets de Gandesa quan sortien de l’escola. Pel repàs de la tia Consolación, que feia als baixos de la casa, hi va passar mig poble. Ella ens ensenyava -jo també hi vaig anar-, a escriure sense faltes d’ortografia, i a comptar cartonets de verema per tal que els seus alumnes pagesos sabessin què havien de cobrar per grau-hectòlitre. A ella, a més d’una paga mensual, suposo, li portaven coses de l’hort o presents de la matança del porc.
A la saleta d’entrada de la casa, sempre en vam dir «el repàs».
També tallava les neules per fer les hòsties de la comunió amb una maquineta. Els xiquets de la plaça ens delíem pels retalls!
Com més gran em vaig fer, més la vaig admirar. Era una dona molt intel·ligent, i, a través de la ràdio i el diari «El correo catalán», que rebien cada dia, estava al cas de tot el que passava al món. Va ser la primera que em va parlar de la futura televisió.
«Jo mai m’hauria casat amb un home menys intel·ligent que jo» -em va confessar un dia. Per això es va quedar soltera, suposo.
També feia puntes de coixí i es dissenyava ella mateixa els patrons.
La tia Consolación va ser tota una institució a Gandesa!
Els rius es poden travessar.
Les muntanyes es poden escalar.
Les úniques fronteres
les posem els humans
amb el nostre egoisme
i la nostra estultícia!
I, per un pam o dos de terra,
engeguem una guerra
de molt mal acabar.
Debades busco senyals
que em retornin
a la llar perduda,
la font encantada,
la mata d’espígol,
la vinya fecunda,
la balma adormida,
la sínia que puja
cadufs d’aigua viva...
Revols d’estornells
d’estranys averanys
marquen el punt
de fugida.
Can Pantaló
II
Jesús Meix Mani, va ser l’últim Pantaló. Va néixer el 1896 o 97, no n’estic segura.
Fill de Josep Meix i Margarita Mani, va ser el segon de sis germans. La gran era la tia Consolación, la tercera era la tia Glòria, la quarta, la tia Caridat, que es va fer monja, el cinquè era mon pare, Marcial Meix, però a ell mai no li van dir Pantaló, i a mon germà i a mi tampoc, ell era l’únic Marcial del poble i jo la Carmeta de Marcial. El germà més petit, el tio Emilio, va emigrar a Veneçuela, on hi tenia sa germana monja i uns cosins Mani. Ni va fer fortuna ni va tornar mai i més.
Jesús Meix era un home alt, ben plantat, molt estimat -li deien l’advocat dels pobres-, que treballava al Registre de la Propietat de Gandesa. Quan durant la guerra civil, tots els documents van ser cremat pels «incontrolats», va plorar del disgust. S’hi conservava una gran part de la Història de Gandesa.
Una mostra de l’estimació que li tenien va ser que ni un bàndol ni l’altre no el va molestar personalment durant aquells anys fatídics en què va haver-hi tants morts i represaliats.
La seva esposa, Pilar Carbó, era d’Horta (n’hauríem de dir Orta). Neboda de Joaquim Serres, «lo Paisanet», poeta gandesà. La seva filla única, la Caridat, em va ser padrina de pila.
A la tia Pilar li van haver de tallar una cama. Recordo la pròtesi i la crossa penjades al penja-robes darrere de la casa. L’altre record que tinc d’ella, era que em treia els polls i les llémenes -que proliferaven durant la post-guerra- amb una pinta espessa, rere els balconets del menjador, amb tota la paciència del món. La Caridat va ser l’última habitant fixa de la casa.
Descansin tots en pau!
