Nadal 2012

Felicitació feta amb col·laboració del meu fill Eduard Barrobés.
Bon nadal i un any en què puguem veure la llibertat cada cop més propera!

Gallaret

-->

Estàtic, el gallet, sembla aturat

dalt del cloquer, mirant cap a cap banda.

Rere seu, el paisatge també dorm,

la lenta son de l'hivern que ens tenalla.

D'on vindrà el vent? De llevant o ponent?

Serà arruixat i altiu i escombrarà la plana,

o serà molt suau, com el seny recomana?

Durà sentor de neu del Pirineu altiu

o durà aires del sud, oblidat i pacient?

Durà el foc de la flama, que ens escalfi la ment

o la dolça tebior de la mà que agermana?

Només sé que vindrà. I el pacient gallaret

alçarà al cel el cant com un nou sometent

que desvetlla el qui jau:

Via fora adormits! El futur ja és present!

Notes d'estiu VIII

Dijous 16 agost

“Els autors catalans en castellà no han estat tractats justament ni aquí ni a fora”, afirma Carles Duartes a l’Avui. És l’eterna reivindicació, que aflora a intervals regulars. Sembla que també voldrien poder accedir als Premis Nacionals de literatura. Ara, dir que no se’ls tracta bé, em sembla una indecència, només calia mirar el programa d’Emílio Manzano, a la tele catalana. O llegir els suplements de literatura dels diaris que s’editen a Barcelona. El que passa és que ho volen tot. Repicar i anar a la processó. I cruspir-se, també, el migrat pastisset d’aquest nostre trist i dissortat país. Vomitiu!

Parlant d’autors d’aquí que escriuen en castellà, vaig acabar Riña de gatos, de l’Eduardo Mendoza. La Glòria em va demanar que em semblava: Distret i “tontet”, vaig dir. Sí, hi va estar d’acord, com tots els del Mendoza, distrets i “tontets”. I com diria aquell entrenador: No hase falta desir nada más.

Ara he començat L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra, d’un autor suec, Jonas Jonasson, que em sembla que també se’l podria qualificar d’una manera semblant pel que porto llegit. La ironia se li nota més que al Mendoza, i això li dóna un plus, però la història déu n’hi do del ximpleta que és. I quan explica la vida anterior de l’avi en qüestió, em recorda un mica Havral, i el seu Jo vaig servir el rei d’Anglaterra, molt millor el de l’autor txec. Me’l recorda pel fet que ve a Espanya, quan la guerra civil i acaba salvant-li la vida a Franco. Així com sona! Ah, i parla de Miguel Primo de Rivera, que també surt a la del Mendoza, encara que, en aquest últim, qui té protagonisme és José Antonio. Si aquests personatges sabessin que han acabat sent una mena de titelles en mans dels escriptors es quedarien glaçats!

Parlant dels homes que estan millor o pitjor en vestit de bany, volia mencionar que l’altre dia van sortit de l’aigua davant meu tres adonis –el clàssics musculitos de laboratori-, una mica clònics, lluint el tipus. No sé perquè em vaig imaginar que eren gais.

Avui, a un pam de la meva tovallola –estem així d’estrets-, sento una conversa en pura fonètica de comarques gironines. La veu femenina demana si n’hi agrada alguna (de noia ), i ell que totes, i ella insistint, si n’hi cap que no li agrada gens, i ell que treu pilotes fora sense voler especificar per més que ella insisteix. Llavors torna a demanar quina li agrada, i com ell continua fugint d’estudi. A la fi, sento que li demana: Vinga, no em diguis que no te’n mola cap! La resposta del noi és: Tu. I ella: Au tio no comencis!

Em giro de l’altra banda i veig els protagonistes del diàleg: un noi i una noia adolescents. Prop hi ha la resta del grup. Penso que les dones podem ser punyateres a qualsevol edat. 

(La foto de l'Escala amb mar de fons és meva)

El bou i la mula

Amb pas menut recorro la sendera

que avança per camins de serradura

i prats de molsa tendra.

Busco el Portal, que va muntar el meu pare

per alegrar els meus somnis

d'infant malenconiós, orfe de mare.

Hi ha un riu amb la llera de plata,

i una dona que renta la bugada,

i un caçador amb l'escopeta al muscle,

i un ramat de corders, hi ha un boc i cabres,

amb el pastor i el gos, que van fent via.

Hi ha un ruquet valent, la sàrria plena,

i allà, ben lluny, sota la l'estel que els guia,

avancen apressats els Reis d'Orient.

Hi ha un pou de suro prop d'una masia.

I rere d'una mata, el caganer,

per riure's de la nostra egolatria.

Dins del Portal, on s'ha aturat l'estel,

hi ha una dona i un nen, dins d'una menjadora,

i un home que els vigila, molt atent.

I no estan sols: hi ha una mula i un bou.

Mai la Bíblia en parlà, i és meravella:

també per ells, avui, somriu l'estrella!

Notes estiu VII

15 d’agost, dimecres, festa de la Mare de Déu.

A la missa de Sant Martí, avui, ha fet la segona lectura un senyor que, per l’accent, m’ha semblat nord-català. M’he quedat amb les ganes de demanar-ho. En acabat, i quan la gent ja se n’havia anat, un grupet francès s’ha posat a cantar. El que més em sorprèn, a l‘estiu, és la quantitat de gent jove i pares amb nens, estrangers, que assisteixen a la missa. Normalment, som una colla de gent gran. Els joves han desertat –començant pels meus fills-, i no els culpo. L’exemple que dóna l’església jeràrquica és per posar-se a plorar. Amb la seva actitud no deixen que es vegi la gran quantitat de cristians que ara mateix estant involucrats en actes assistencials, des de Caritas, al Banc d’Aliments, des d'Arrels, que atén els indigents, a grups diversos i congregacions religioses que tenen els menjador oberts als sense recursos.

Llegeixo a l’Avui, article de Lluís Foix, sobre alguns autors jueus, com George Steiner. I diu que, en el seu Després de Babel, assegura: “L’autèntica catàstrofe de Babel no és la dispersió de les llengües, sinó la reducció de la parla humana a unes quantes llengües planetàries multinacionals. L’extinció de llengües que estem presenciant en l’actualitat, dotzenes d’idiomes passen cada any a un silenci sense remei, és exactament simultània als estralls que es perpetren a la fauna i a la flora. No hi ha llengües petites per reduït que sigui el seu espai demogràfic o ambiental. Totes i cadascuna de les llengües humanes són finestres obertes al ser, a la creació. La història del llenguatge, la vida del llenguatge són al mateix temps la història i la vida de l’esperit humà.”