dissabte, 23 d’abril del 2011

Sant Jordi



Voleu saber la veritable història de Sant Jordi? Ja us l'explicaré! Vatua el foc!
Jo estava fent la migdiada al meu cau, somiant bous grassos i lluents quan es va presentar aquella mossa desnerida.
-Vinga desperta't! Que figura que te m'has de cruspir! -em va escridassar.
-A tu? Si sembles un sac d'ossos! Altres són les menges que m'abelleixen. Ja pots guillar!
-Això sí que no! Si me'n vaig tan fresca, el meu cavaller mai no vindrà a rescatar-me. Em quedaré soltera. I seré la riota del tot el regne. Catalunya es quedarà sense la llegenda del drac. No hi haurà festa del llibre i la rosa. Serà el caos! La fi del món. La...
-Para, para mosseta, que encara em faràs plorar!
-Així què, m'ajudaràs? -ara feia un posar melós i em mirava amb uns ullassos blaus que enamoraven.
-I com? No voldràs que te'm mengi de bo de bo?
-No, només cal que facis un rugit prou fort per atreure el cavaller i prou fluix perquè no se'm tiri enrere, mort de por.
Vaig fer el que em manava. De seguida un cavaller amb un cavall blanc va comparèixer davant la meva cova i em va desafiar. Ella estava radiant.
-Veus? Ara només et cal fer veure que lluites amb ell i a la primera envestida et deixés caure en terra tan llarg com ets. Fes-me aquest favor!
Què se li pot objectar a una bella que et mira amb ulls tendres? Vaig fer el que em demanava. Des del terra, vaig mig obrir un ull i la vaig veure marxar, triomfant, a la gropa del cavall, molt aferrada a la cintura del seu cavaller. Al moment abans d'anar-se'n, i simulant que comprovava que de veritat jo estava vençut i mort, es va acostar i em va fer un petó molt dolç a la punta del morro. De seguida em vagi adormir i vaig continuar somiant amb ramats de bous grassos i lluents, i la boca se'm va omplir de salivera.

dilluns, 18 d’abril del 2011

A butxacades



Cada nova descoberta d'un autor de les Terres de l'Ebre és un goig per a mi. Demostra que el conreu de les lletres continua viu i vigorós a les nostres terres. I el recull de Joan Todó, de La Sènia, A BUTXACADES, ha estat tota una troballa. Són contes molt diferents entre ells, com també el registre lingüístic que fa servir l'autor, però tots duen l'empremta d'un gran escriptor de qui sentirem a parlar. M'han encantat sobretot aquells en què fa servir el nostre dialecte, que m'ha fet retrobar paraules com carnús, que m'ha transportat immediatament a la meva infantesa, ja que el meu germà i jo la utilitzàvem sovint quan ens barallàvem. En conjunt he xalat molt llegint-los.
Xeic, que bé que ho fas!

dimarts, 12 d’abril del 2011


Aiguamolls de l'Empordà.


Dissabte d'abril ple de lluminositat als Aiguamolls. Les basses -llaunes en diuen allà-, són plenes. La primavera esclata en els lliris d'aigua, en la verdor dels prats, en les cigonyes atrafegades que duen branques per reparar els seus nius. La majoria dels ànecs coll verd ja han marxat, però encara en queden algunes parelles. Des dels aguaits veiem fotges, camallargs, bernats, martinets, un solitari corb marí, i l'arribada i aterratge d'un estol de flamencs. Un capbussó emplomallat i un cabusset es submergeixen una volta i una altra en l'aigua soma. Els peixos salten, engrescats. Les primeres orenetes foraden l'aire net de la tarda. Entre l'herbei es divisa la silueta d'un grupet de daines. En un dels tancats, els bous pasturen estalonats pels esplugabous en simbiosi perfecta. Des de Barcelona, on només veig coloms, cotorres i alguna merla solitària, rememoro la visita. Em dóna pau saber que, més enllà de l'asfalt, encara batega la vida, lliure i salvatge.

dissabte, 2 d’abril del 2011

A Miquel



Res no mor. I l'ocell que alça el vol
i s'estén per ponent acaçant el repòs
del seu niu, tan tebió, tan llunyà,
reviurà en el record de l'infant entristit
per les hores obscures de l'hivern engebrat,
quan les aigües s'entollen pels bassals de la nit
i la lluna s'hi anega enyorada de sol.
Res no mor. Tu tampoc. El remor de la veu
que cantava al bressol la cançó del non-non
sonarà com un fil de boirina en la llum
en el cant d'una mare bressolant un infant
algun dia llunyà sota un alba brillant
en un món pressentit per les ribes del son.

De Palau d'Absències, 1992

(La foto és de la Glòria, a la sortida del sol, feta des del pis desè de la Vall d'Hebron.)