dissabte, 25 de setembre del 2010
Gitanos
Recordo que, de petita, a Gandesa, hi vivien algunes famílies concretes de gitanos. Era gent nòmada, però, per la freqüència amb què recalaven al nostre poble, sospito que els seus viatges no els duien gaire lluny de la comarca. En tot cas, els coneixia tothom. Molts vegades havia vist el seu campament sota el pont de la Fontvella, prop d'allà on en aquell temps hi havien els rentadors públics. (Jo he deplorat moltes vegades que aterressin fins a no deixar-ne rastre aquell rentadors, on m'agradava anar moltes vegades, a l'estiu, a veure els grans safareigs plens d'aigua neta o plena d'escuma i escoltar les dones que feien bugada de la roba, i de totes les tafaneries que passaven al poble).
Els nostres gitanos es guanyaven la vida fent, els homes, de traficants d'animals, per al qual ofici tenien la gràcia dels grans regatejadors, i una mica engalipadors, -d'aquí la dita de ser gitano, en aquest sentit). Les dones solien fer cistells i paneretes de vímet, que elles mateixes collien, preparaven i teixien. Els anaven a vendre per les cases, i també els hi havies de regatejar. (Un cèntim, per a elles i per a nosaltres, era un cèntim, en aquell temps de pa negre i restriccions de llum elèctrica).
A la verema es llogaven, a preu fet, que era la manera de no sortir-ne ningú perjudicat. I quan els assignaven el tros de vinya corresponent, s'hi posaven tots: homes, dones, vells, joves i criatures en alegre camaraderia. Això sí, els nostres gitanos ja no eren autòctons, sinó que parlaven en castellà, però no els sentíem forasters. (Fins i tot en va haver un de jove que es va posar a treballar en una fabrica i es va casar amb una xicota del poble.)
Amb això vull dir, que no se'ls tenia gaire mania, i si algun cometia un delicte, la guàrdia civil el detenia com a qualsevol altre malfactor, però en general vivien sense molestar ni ser molestats.
Ara, amb l'arribada ingent de tants gitanos de l'est d'Europa, la cosa s'ha deteriorat. No crec que la millor solució sigui expulsar-los a tots, com a França, ni minimitzar els problema d'una manera irresponsable com ho fa una certa esquerra bonista. Penso que, als gitanos, com a totes les persones, siguin de la raça o color que siguin, se'ls ha de tractar de la mateixa manera que a un autòcton, ni més, però tampoc ni menys. Si delinqueixen o estan fora de la llei, cal enviar-los als seus països d'origen. Però si viuen en pau, cal deixar-los en pau. Com a tothom.
dimarts, 21 de setembre del 2010
Més lectures d'estiu
Vet ací dos llibres diferents -NO HI HA TERCERES PERSONES, d'Empar Moliner, i ELS JUGADORS DE WHIST, de Vicenç Pagès Jordà-, que m'han fet pensar que els seus autors comparteixen un univers mental, generacional, o vital, similar. Els seus personatges són éssers des-ubicats, sovint ridículs, que no acaben de trobar cap sentit a la seva vida, potser perquè ni tan sols el busquen. O el busquen en llocs equivocats. En persones equivocades. Segurament perquè són ells els que van errats de comptes. No hi ha nord, ni futur, ni esperança, en les seves petites -molts cops mesquines-, vides.
Tot i això, i segurament per això, ens mostren el món actual, les seves contradiccions, la seva pèrdua de valors, com ho faria un naturalista, un entomòleg aplicant la seva lent d'augment sobre una colònia de formigues i destacant les característiques d'alguns dels seus individus.
No hi busquem doncs cap èpica, ni cap gran història, ni grans esperances, ni grans tragèdies. Ara bé, són llibres ben escrits. Ben pensats. A mi, personalment, m'ha agradat més el de Vicenç Pagès, que, a través del seu protagonista, ens apropa a una generació, la seva, d'una manera força original.
Tot i això, i segurament per això, ens mostren el món actual, les seves contradiccions, la seva pèrdua de valors, com ho faria un naturalista, un entomòleg aplicant la seva lent d'augment sobre una colònia de formigues i destacant les característiques d'alguns dels seus individus.
No hi busquem doncs cap èpica, ni cap gran història, ni grans esperances, ni grans tragèdies. Ara bé, són llibres ben escrits. Ben pensats. A mi, personalment, m'ha agradat més el de Vicenç Pagès, que, a través del seu protagonista, ens apropa a una generació, la seva, d'una manera força original.
dimarts, 14 de setembre del 2010
Sakineh
Islam moderat?
El president de l'entitat Watani, Mourad el-Boudouhi, reclama la mediació de la Generalitat per solucionar el conflicte que té amb l'ajuntament de Lleida per qüestions d'ubicació i aforament d'una mesquita. Al mateix temps presenta unes al·legacions contra l'ordenança que prohibeix el vel integral en espais municipals. Assegura que això vulnera els drets humans i la llibertat religiosa!
Quan al mateix dia llegeixes a la premsa que a l'Iran una dona va ser condemnada a lapidació per adulteri, (i també a ser assotada), pena aquesta que li permutaran per la forca -després que confessés, sota tortura, que havia estat còmplice de l'assassinat del seu marit-, jo em demano quin concepte dels drets humans tenen aquests dirigents o representants islamistes que viuen als nostres països occidentals. De veritat defensen la dona, o uns antics i vergonyosos privilegis dels homes dominants més propis d'èpoques passades? Quan es posicionin de veritat a favor de la dona en casos com el d'Iran o similars, potser que me'ls comenci a escoltar.
Publicat a l'Avui el 19 d'agost del 10
Dedicat a Sakineh Mohammandi Aixtiani, en espera de ser executada a l'Iran.
El president de l'entitat Watani, Mourad el-Boudouhi, reclama la mediació de la Generalitat per solucionar el conflicte que té amb l'ajuntament de Lleida per qüestions d'ubicació i aforament d'una mesquita. Al mateix temps presenta unes al·legacions contra l'ordenança que prohibeix el vel integral en espais municipals. Assegura que això vulnera els drets humans i la llibertat religiosa!
Quan al mateix dia llegeixes a la premsa que a l'Iran una dona va ser condemnada a lapidació per adulteri, (i també a ser assotada), pena aquesta que li permutaran per la forca -després que confessés, sota tortura, que havia estat còmplice de l'assassinat del seu marit-, jo em demano quin concepte dels drets humans tenen aquests dirigents o representants islamistes que viuen als nostres països occidentals. De veritat defensen la dona, o uns antics i vergonyosos privilegis dels homes dominants més propis d'èpoques passades? Quan es posicionin de veritat a favor de la dona en casos com el d'Iran o similars, potser que me'ls comenci a escoltar.
Publicat a l'Avui el 19 d'agost del 10
Dedicat a Sakineh Mohammandi Aixtiani, en espera de ser executada a l'Iran.
dijous, 9 de setembre del 2010
Rellegint
Lectures d'estiu
L'estiu és un bon temps per a llegir i també per a rellegir. Aquest del 2010 va coincidir la meva relectura d'AL·LÀ NO TÉ CAP OBLIGACIÓ, d'Ahmadou Kourouma, amb el judici que se li feia a Charles Taylor, un dels caps de la guerra tribal de Libèria, per la seva implicació en el comerç de diamants per a finançar la seva facció a la qual incorporava nens i nenes soldats, de deu a dotze o tretze anys, com en Birahima, el protagonista de la narració, als quals se'ls proporcionava un kalàixnikov i se'ls obligava a fer les accions més salvatges i delirants. Uns diamants tacats de sang que, com s'ha vist, servien per a fer regals a models de renom universal, com ara Naomi Campbell.
Un altra relectura molt il·lustrativa ha estat LA BÍBLIA DE L'ARBRE DEL VERÍ, de Barbara Kingsolver. En aquesta novel·la, l'autora ens situa al Congo -llavors Belga-, en l'etapa de proclamació de la independència. També aquí, i a través de la història d'una família de missioners protestants dels EUA -amb un nul coneixement de la mentalitat de la gent que volen convertir-, podem seguir els avatars d'aquest poble africà, el gran pecat del qual és tenir un país riquíssim en recursos naturals, recursos que cobegen les grans potències mundials. Barbara Kingsolver no dubta a denunciar el govern belga primer, per la seva nefasta política de colonització i descolonització, i els seus compatriotes nord-americans després, que van frustrar, amb la seva ambició desmesurada i la seva política errònia, les legítimes aspiracions d'aquest gran país. El calvari del Congo, però, encara no s'ha acabat. Avui mateix, un subsecretari de les Nacions Unides admetia que els cascos blaus no han estat capaços d'evitar la violació de 500 dones i nenes congoleses aquest estiu. No és una vergonya per a la humanitat?
L'estiu és un bon temps per a llegir i també per a rellegir. Aquest del 2010 va coincidir la meva relectura d'AL·LÀ NO TÉ CAP OBLIGACIÓ, d'Ahmadou Kourouma, amb el judici que se li feia a Charles Taylor, un dels caps de la guerra tribal de Libèria, per la seva implicació en el comerç de diamants per a finançar la seva facció a la qual incorporava nens i nenes soldats, de deu a dotze o tretze anys, com en Birahima, el protagonista de la narració, als quals se'ls proporcionava un kalàixnikov i se'ls obligava a fer les accions més salvatges i delirants. Uns diamants tacats de sang que, com s'ha vist, servien per a fer regals a models de renom universal, com ara Naomi Campbell.
Un altra relectura molt il·lustrativa ha estat LA BÍBLIA DE L'ARBRE DEL VERÍ, de Barbara Kingsolver. En aquesta novel·la, l'autora ens situa al Congo -llavors Belga-, en l'etapa de proclamació de la independència. També aquí, i a través de la història d'una família de missioners protestants dels EUA -amb un nul coneixement de la mentalitat de la gent que volen convertir-, podem seguir els avatars d'aquest poble africà, el gran pecat del qual és tenir un país riquíssim en recursos naturals, recursos que cobegen les grans potències mundials. Barbara Kingsolver no dubta a denunciar el govern belga primer, per la seva nefasta política de colonització i descolonització, i els seus compatriotes nord-americans després, que van frustrar, amb la seva ambició desmesurada i la seva política errònia, les legítimes aspiracions d'aquest gran país. El calvari del Congo, però, encara no s'ha acabat. Avui mateix, un subsecretari de les Nacions Unides admetia que els cascos blaus no han estat capaços d'evitar la violació de 500 dones i nenes congoleses aquest estiu. No és una vergonya per a la humanitat?
dissabte, 4 de setembre del 2010
Estornells
L'arribada dels estornells, a l'Escala, indica clarament que l'estiu s'acaba. De fet, jo no n'havia vist mai al mes d'agost. Solen arribar més tard, cap a la tardor. Aquests d'enguany indiquen potser que s'apropa mal temps al nord d'Europa? No ho sé. En tot cas, formen arabescos preciosos que es dibuixen i es desdibuixen sobre el fons d'un cel blavíssim.
I amb l'arribada dels estornells, s'imposa la tornada a casa. Els uns van i els altres tornem, nòmades voluntaris o involuntaris de la vida.
Enyor del meu jardí, minúscul, i de l'altea, que cada dia obre les seves flors noves, precioses, freqüentades per papallones, abelles, borinots i altres visitants interessats.
Enyor dels passeigs vora el mar, dels amics i les xerrades sempre interessants, dels banys en les aigües clares i fresques de la platja de Riells, mentre en la nostra retina es desplega la visió bellíssima de la badia de Roses i, en dies clars, del Canigó, la muntanya cantada per mossèn Cinto Verdaguer.
I ara, sant tornem-hi a les nostres obligacions i les nostres devocions. La vida flueix, sempre renovada.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)