Laberint

 

Laberint.

Els humans busquem la sortida del laberint en què ens ha posat al vida. Però ja sabem que les ales d’Ícar eren de cera. I el sol cada cop és més fort

pluja

Espero la pluja, la bruixa,

la sabia fetillera que habita els torrents

amagats.

I amb cristalls de Bohèmia

S’hi basteix un palau

Nòvia de l’atzar,

de les fonts d’aigua clara.

De la llum dels sembrats,

Sigueu-nos propícia.

El dia decau. Amara’ns de vida.

Sigues missatgera d’abundància i pau!

 

Hivern

 

Avanço lentament per l’avinguda

entre els arbres despullats de l’hivern.

Dorm la natura. Dorm el vent.

El cel, inclement,

es mostra d’un blau refulgent.

El crit agut d’una cotorra

em retorna al present.

Emigdi

 

Per a Emigdi

Falsa tercina

Nascut a la vora d’un riu que enamora,

tocat per la vareta d’una fada gentil,

trobador fadat per l’aspre de la terra,

el nostre Emigdi va fent sa guerra

incansable i tenaç com pertoca

a una ànima rebel i constant.

Té sempre a punt un pensament gentil

aliè als homes cruels que fan la guerra

i la seva paraula enamora

com pluja fina que eixamora la terra

amatent i constant

nodrint l’arrel que neix allà on pertoca.

A no defallir et convido, costant.

I a no oblidar les arrels d’una terra

que a propis i estranys enamora.

Cada soldat fa sa guerra!

I la teva és cultural, tal com pertoca

a un esperit, el teu, de cor gentil!

Carme Meix. Gener del 2024

 

Com més curts són els dies, a l’hivern, més aguda es va l’espera. De què? No ho sé ni ho vull saber. Esperar és un estat. Una manera de viure aclofada a la vora d’un foc inexistent.