Esperança

 

Cel rogent, pluja o vent.

I és el vent que s’acarnissa

sobre la terra eixuta.

Però que bell el cel quan anuncia

el seu pregó d’esvaïda esperança.

(Foto M. Papaseit)

Castanyera

 

L’olor de les castanyes al caliu,

que cou la castanyera, em diu

que la ciutat encara batega, amiga,

entre mig de l’estrident modernor

i la cadència pausada antiga.

Novembre

Que curt el dia

que llarg el temps

de solitud amiga.

Hores fugaces,

minuts eterns.

En un racó

del menjador,

l’orquídia llangueix.

Lents, els records

es van presents.

Rialles sonores,

mirades furtives,

cançons amb ressons

mans amigues.

Primers amors...

Allunyo el passat

i torno al present.

La nit m’acull

deliqüescent.

Clotxa

 Elogi de la clotxa

Tan humil, tan saborosa:

pa rodó buidat de molla,

tomàquet escalivat,

una sardina de casc

-altrament dita arengada-

esmollada,

per als llépols, all torrat,

i tot d’oli ben xopat!

Ni els reis ni els papes de Roma

han sentit tan bona aroma!

Amb els dits ens la mengem,

boca i cara ben lluent.

Si és en bona companyia,

xalarem més i millor.

Visca el goig i l’alegria!

I el bon vi de germanor

de la bota del racó!

He tornat.

Duc amb mi la visió dels carrers,

la llum de la tarda,

la baixada entre xiprers altíssims

al cementeri

on dormen el son etern

tants dels meus,

i on vull reposar jo

sentint el crit del cerç,

del garbí i del ponent!

Duc amb mi

les veus de la gent.

El so de les campanes.

El vol dels estornells.

Aquell sentir-se a casa

i no ser estrangera

entremig de la gent.

Duc amb mi

la visió dels Estrets

i una Mare de Déu

que sempre m’espera

pacient, generosa,

humil i indulgent.