divendres, 27 d’abril del 2018

Matança del porc. (Pa amb vi i sucre)



La matança del porc es feia a l'hivern, al començament del fred o a les envistes de Nadal. Les cases bones en mataven dos, la poca roba, un. Quan n'era el moment, se'l treia del corral punxant-lo amb un ganxo. Els xiquets i xiquetes ja sabíem la casa on hi hauria matança perquè el dia abans s'havia amuntegat llenya al costat de la porta i s'hi havia portat una taula grossa de fusta fosca, no gaire alta. Així que ja estàvem previnguts. Jo, la veritat sigui dita, no m'hi apropava fins que els esgüells, que em posaven la pell de gallina, no s'havien aturat. Llavors la foguera ja crepitava, alegre. I l'animal era posat sobre la taula. Del ganivet que tenia clavat al coll en sortia la sang, que les dones remenaven en un gibrell per tal que no quallés. En acabat, es procedia a socarrimar la pell de l'animal, amb branques enceses de la foguera. Un cop socarrimat i rentat, se'l posava de quatre potes a la taula, per poder-lo fer a peces. D'això, en dèiem llaurar!
-Ja llaure!
Un cop obert, se'n treia la fel, que llençaven a la foguera, moment ansiosament esperat per la colla dels ganàpies. Aquests l'agafaven amb un pal i l'anaven a llançar a la porta de la persona més odiada, generalment el porter que no els deixava entrar al cine o a l'envelat.
Si tenies la sort de ser família o amic acostat dels que mataven el porc, t'invitaven a apamar. Això volia dir a berenar: una llesca de pa blanc, i a sobre, un tros de botifarra prima d'arròs acabada de fer. Te la mesuraven amb els teus dos pams ajuntats. I et feien bona mesura!

diumenge, 22 d’abril del 2018

Sant Jordi 18




Colliré dues roses, d'or encès i de sang.
I viuré amb els germans
la festa de Sant Jordi, dels llibres i els afanys.
Avui, com mai, com sempre,
matarem tots els dracs!
.


dimecres, 18 d’abril del 2018

Roselles



Ara que s'encén l'alba amb claror de roselles
i el blat, encara tendre, tremola sota el vent,
ara que els rams de pluja han inundat la llera
on eren adormits antics torrents.
Ara que tantes passes segueixen una estrella,
dic ben alt i ben fort, que ho escolti la gent:
el temps és arribat d'alçar seny i bandera.
I digui tot el poble enfervorit: amén.


dijous, 12 d’abril del 2018

La bassa



La bassa d'Engaire recollia l'aigua de la pluja que baixava dels Perdigons. Al tardet, arribaven els homes que venien de treballar del defora i hi abeuraven les bèsties. Per animar-les, els homes feien uns xiulets allargats molt característics, mentre el sol s'anava ponent i la llum declinava. Una altra escena que m'agradaria tenir gravada en algun lloc més que no pas la memòria. Perquè ja ningú no podrà xalar mai més contemplant-la.
Contribuïen a la “bellesa” del lloc els arbres que envoltaven la bassa -xops o àlbers-. Ara aquell espai ha estat dessecat i al seu lloc hi ha un parc infantil. Sortosament, aquí no s'hi han tallat els arbres, i encara donen ombra als visitants. Durant un temps hi hagué un estanyol, per recordar l'antiga bassa. Allà hi vaig veure passejar cueretes -senyoretes, com deien allà-, amb la cueta estarrufada. Ara ja, ni la memòria de l'aigua, no hi queda.

dissabte, 7 d’abril del 2018

Xorros


La font que dóna nom al paratge és una font d'aigües termals, caldes, que raja a la vora del riu. (Sembla que antigament aquell paratge havia estat un antic volcà.) L'aigua dels “xorros”, que és com se n'ha dit sempre, la recull actualment una mena de piscina, feta d'obra, on es banya la canalla. Els que jo recordo eren més silvestres, vull dir que l'aigua baixava directe a una mena de clot natural, on ens rentàvem cara, mans i posàvem els peus en remull, sobretot si hi havíem anat a peu. (Dues hores llargues de camí). En aquell temps, que no hi havia tants analgèsics com ara, la gent anava a la Fontcalda a fer una novena, o sigui nou dies de banys diaris. Els banys es prenien a les cel·les, i l'aigua la pujaven uns portadors amb cànters que es posaven als argadells -una estructura de pell i vímet on s'hi podien enquibir quatre o sis cànters-, que carregava una mula o un ruc, des de la font fins a dalt, a la petita esplanada on hi ha les cases i el santuari. I generalment -i així consta als goigs-, els visitants arribaven tolits, muntats sobre animals de bast, i, al final de la novena, pujaven la costa a peu. I no sols ho diuen els goigs, sinó que jo ho he vist. Nosaltres, la meva família, hi passàvem una setmana cada estiu, i allò era el nostre estiueig. A les nits, se sortia a prendre la fresca, i molts d'aquells visitants que venien del Baix Aragó s'esplaiaven cantant jotes, que acompanyaven amb guitarres. L'ambient no podia ser més agradable.
Els xorros, en caure directament sobre el terra, anaven polint les pedretes, els còdols, fins a fer-los rodons i lluents. Amb aquelles pedretes, que en dèiem cinquilles, jugàvem a un joc que consistia a posar una pedreta a sobre de cada ungla, girar ràpid la mà i veure quantes en podíem engrapar. Suposo que d'això de jugar al cinquet, els venia el nom de cinquilles. Ara ja no se'n troben, per la raó que he explicat. Però els xiquets encara xalen banyant-se a la petita piscina d'aigua termal.

divendres, 6 d’abril del 2018

Fidels


Direm qui som i tornarem a dir-ho
tants cops com se'ns prohibeixi la paraula.
I quan ja no puguem o gosem fer-ho
els ecos l'estendran per la contrada.
I respondrà el murmuri de la font.
I el contrafort del cingle. I la vall amagada.
I el campanar alterós de cada poble.
I el crit de la campana.
Direm qui som fins que els llavis es cloguin
rere un últim alè. Fidels per sempre.