Albada

 

S’acaba l’any.

Tots els vells propòsits

s’han fet realitat?

Vivim delerant

fites no assolides:

els anys venen, passen

i se’n van,

fins un nou afany!

I, no obstant,

seguim desitjant-nos:

BON ANY

Estels

 

El cel nocturn

té espurnes

de llum.

Nítids, els estels

dibuixen presagis

de bon averany?

S’acaba l’any

i així anem retallant

fulls de calendari

que no tornaran!

27 decembre

 

POST FESTUM, PESTUM

Ja ho deien els romans!

Ens mengem les sobres,

guardem la vaixella,

rentem estovalles,

i fem nou propòsits.

(Que no complim mai)

Dins l’estómac ballen

escudella, canelons,

gambes, rostit, entremesos

i torrons!

Gebre

 

Passada Santa Llúcia,

el dia creix.

I el fred reneix.

Dins de l’armari,

les figures del Pessebre

esperen

un nou Nadal

al calendari

que els doni vida

un cop a l’any.

En un racó

s’engreixa el tió.

Dorm la Natura

en l’espera amorosa

d’un nou cicle vital.

Nadal 22

 

lectura

 

Julià Guillamon: LES HORES NOVES

La lectura de Les Hores Noves ha estat un plaer. A partir d’ara, si entrem en un bosc, ja no ho farem amb els mateixos ulls, perquè el seu autor ens fa fixar l’atenció en els detalls més mínims, que normalment ens passen desapercebuts: la presència d’una salamandra en un petit rec, el pas de les estacions, el desvetllament de cada planta al seu temps, el bolets, les herbes i les flors, les olors, els colors, la natura en l’estat més natural, més pur. La vida dels pagesos que continuen al territori, com Emili Soms, que ha recuperat més de cinquanta varietats de poma. Les masies que es van abandonant. I en Julià Guillamon pateix pels intrusos, que passen apressats a peu o amb algun vehicle sense fixar-se que potser estan malmetent un rebrot nou, un insecte, una cuca o un corriol. Gràcies, Julià, per haver-nos fet aquest regal potser immerescut. Per als que ens agrada la natura hi haurà un abans i un després en acabat de llegir aquest recull de vivències recollides per l’autor en llargues caminades de pacient observació.

Pluja

 

Benvinguda, pluja amiga,

que regues els nostres camps,

i omples la deu de les fonts

i cantes rierol avall.

Sigues fecunda i benigna,

omple l’aljub fins a dalt,

però no saltis els límits

amb la fúria d’un aiguat.

Riu alegre dins del riu.

Plora amable als degotalls.

Renova la vida i sigues

portadora de fruits abundants.

Sortida de sol

Viatger de la nit

que em visites en somnis,

sigues generós i digues

que encara em veus jove,

que el meu cos és bell,

i terses les galtes.

Els ulls resplendents,

riallers els llavis.

Menteix-me si us plau.

Amb el nou matí,

tot serà més lleu.

 

 

Lluny, a l’horitzó

que encercla

la ciutat expandida,

encara perviu

aquella imatge antiga,

aquell caliu de vida

vora la llar encesa

i la flama adormida.

Però jo ja no hi soc.

Perduda entre records

la meva veu et crida.

Esperança

 

Cel rogent, pluja o vent.

I és el vent que s’acarnissa

sobre la terra eixuta.

Però que bell el cel quan anuncia

el seu pregó d’esvaïda esperança.

(Foto M. Papaseit)

Castanyera

 

L’olor de les castanyes al caliu,

que cou la castanyera, em diu

que la ciutat encara batega, amiga,

entre mig de l’estrident modernor

i la cadència pausada antiga.

Novembre

Que curt el dia

que llarg el temps

de solitud amiga.

Hores fugaces,

minuts eterns.

En un racó

del menjador,

l’orquídia llangueix.

Lents, els records

es van presents.

Rialles sonores,

mirades furtives,

cançons amb ressons

mans amigues.

Primers amors...

Allunyo el passat

i torno al present.

La nit m’acull

deliqüescent.

Clotxa

 Elogi de la clotxa

Tan humil, tan saborosa:

pa rodó buidat de molla,

tomàquet escalivat,

una sardina de casc

-altrament dita arengada-

esmollada,

per als llépols, all torrat,

i tot d’oli ben xopat!

Ni els reis ni els papes de Roma

han sentit tan bona aroma!

Amb els dits ens la mengem,

boca i cara ben lluent.

Si és en bona companyia,

xalarem més i millor.

Visca el goig i l’alegria!

I el bon vi de germanor

de la bota del racó!

He tornat.

Duc amb mi la visió dels carrers,

la llum de la tarda,

la baixada entre xiprers altíssims

al cementeri

on dormen el son etern

tants dels meus,

i on vull reposar jo

sentint el crit del cerç,

del garbí i del ponent!

Duc amb mi

les veus de la gent.

El so de les campanes.

El vol dels estornells.

Aquell sentir-se a casa

i no ser estrangera

entremig de la gent.

Duc amb mi

la visió dels Estrets

i una Mare de Déu

que sempre m’espera

pacient, generosa,

humil i indulgent.

 

Cel de tardor

             A la deriva van les hores,

      els dies avancen calmosos i lents.

      La calor s'allargassa, indolent. 

      Sense demores

      arriben els vents.

Octubre

 

Tanco amb set claus

el bagul dels records.

La vida és

aquest avui

que ara es desplega.

Magranes, castanyes i codonys

em fan l’ullet

a l‘aparador de la fruiteria.

Octubre es vesteix d’or

i d'ambrosia.

Visc l’instant en harmonia

amb el tot i amb el res.

Pluja

 

La cançó sincopada de la pluja

em fa la non-non.

Lluny, als arbres s’espongen

àvids de set i consol.

Els bassals mirallegen

un paisatge que vol i que dol.

La cançó de la pluja, embruixa

la tarda que mor.

Tardoral

 

Albes de tardor,

daurades i plenes

de bons averanys.

Magranes al punt.

Primeres castanyes.

La delícia del primer borrissol

de fred sobre la pell.

Benvingudes sigueu

albes de tardor!

Duc al paladar

el gust dolç i aspre

del primer codony!

(Foto M. Papaseit)

Verema

 

El raïm està al punt.

Com a un toc de clarí, la gent es desvetlla.

Els camps són plens de gent que s’apressa;

els carros curulls s’encaminen als trulls,

els homes atien les bèsties.

Hi ha olor de most, de suor i de festa.

Algú canta a les vinyes, i el càntic s’eleva

com un himne de glòria.

I tu i jo tastarem el vi nou

com si l’ahir es fes present,

com si no hi hagués hagut demà.

Els peus lleugers inicien una dansa

triomfal aixafant el raïm!

A poc a poc retorno al present.

A la boca tinc un gust d’embriagant

de plenitud. Als ulls espurnes

de daurada joventut.

11 Setembre

 

Acaramullo paraules.

En faig un castell amb merlets

i torres de guaita.

I m’hi encabeixo dintre

per defensar cada mot,

cada rim i frase feta,

cada cançó de croada.

Dalt de la torre més alta,

tremolarà la senyera

amb la consigna sagrada:

Cal defensar ara i sempre

nostra llengua catalana.

11 de Setembre del 2022

Festes

 

Festes Majors

Les campanes llancen als quatre vents

el seu crit de requesta. I la cercavila,

amb els gegants i els capgrossos,

va engrescant la gent al seu pas.

Olor de cocs, de perfum de noies en flor,

de les cuines on guisen les àvies.

Sentor de joventut i de gresca.

I l’eco del crit al final de la processó:

Visca la mare de Déu de la Fontcalda!

Ho visc i ho revisc, exiliada a ciutat.

El meu cor cor té ara vint anys.

Tanco els ulls i m’endinso en la festa!

En homenatge

 

Vicenç Pagès Jordà

Els jugadors de twist

He buscar a la meva llibreria aquest llibre del malaguanyat autor Vicenç Pagès Jordà, que em va agadar força -així com altres seus-, en assabentar-me de la seva mort. Una mort massa prematura. E.p.d.

A la Maria Dolors

 

Inhòspita, la ciutat em rep

entre espirals de malsons.

Que lluny el mar, que lluny la joia

de l’encontre amistós vora el jardí,

Que lluny el temps de la innocència,

de les converses apassionades,

amb els que ara ja no hi són.

La gata, emperesida, busca carícies

i reclama el seu lloc.

El nostre temps s’ha fos.

Ens resta la nostàlgia del records!

Tu

 

En quin indret perviu la fantasia?

Els meus quinze anys són lluny.

Lluny l’alegria d’aquells tardets d’estiu

veient caure les Llàgrimes de Sant Llorenç

dalt d’un cel esbatanat, curull d’estrelles.

Has demanat un desig?

El meu desig estava fet de fum i de rastres

de somnis. Cap no en perviu.

Les pluges de tardor es van endur les roses,

la meva memòria és ara un cel sense estels

només boira i foscor.

Algun estel fugaç travessa la foscúria.

El retinc entre els dits, papallona nocturna.

I sé que ets tu!

papallona

 

La vida és aquest devessall

de coses i de noses

que gira al voltant

del nostre caminar

sobre el terra inhòspit

o acollidor.

Passa i no deixa rastre

com la petjada tènue d’un caragol

o la claror sobtada d’una papallona

que vola de flors en flor.

calor

 

Camins de foc, crits de cigala

vent de garbí. A poc a poc

les estrelles fulguren en la volta

infinita del cel de juliol.

Desfullo a poc a poc la margarida,

missatgera d’amor.

Em va estimar? O només va ser

un joc de miratges? Un vol fugaç

un comte de fades a la vora del foc?

L’hivern va glaçar totes les roses,

i el perfum s’ha esvaït

al calaix oblidat dels records.

Capvespre

 

Molt lentament, se’ns va escurçant el dia,

creix la calor. Les nits encenen

miríades d’estrelles al cel nocturn.

Però la ciutat n’amaga la claror.

Enyoro aquelles nits de lluna nova

carretera endavant. Els fanals apagats.

Dalt de tot, la Via Làctia marcant el rumb.

Vora la passa,

s’encenien les cuques de llum.

Nostàlgia d’un passat que fou tot gràcia.

Me’n resta alguna espurna, esvaïda,

de claror que estrenyo ben guardada

dins la clotxa del puny!

Viure

 

Viure és arrossegar un llast

d'ensopecs de la memòria.

Alguns brillen com diamants,

altres com carboncles,

els de més són opacs

i anodins. Viuen en la foscor

com els lladres que, de vegades,

et surten de trascantó.

I tot així són ben nostres!

Viure és arrossegar tot el bo i el dolent

que ens ha fet tal com som.

Estiu

 

S’allarguen calmosos els dies

el sol, una bola de foc,

recrema els rostolls.

Les cigales, frenètiques,

es freguen les èlitres

dins del bosc.

Tot invita

a encalçar la frescor.

Enyorem el fred a l’estiu

i, a l’hivern l’escalfor.

Vivim plens d’enyor

del que no tenim.

I així se’n escapen

els breus instants de joia

com estels fugaços

que no tenen retorn.