Molt lentament, se’ns va escurçant el dia,
creix la calor. Les nits encenen
miríades d’estrelles al cel nocturn.
Però la ciutat n’amaga la claror.
Enyoro aquelles nits de lluna nova
carretera endavant. Els fanals apagats.
Dalt de tot, la Via Làctia marcant el rumb.
Vora la passa,
s’encenien les cuques de llum.
Nostàlgia d’un passat que fou tot gràcia.
Me’n resta alguna espurna, esvaïda,
de claror que estrenyo ben guardada
dins la clotxa del puny!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada