LA MEMÒRIA DE LA TERRA
La memòria de la Terra està pastada de saba i de
fang. De matèria orgànica en descomposició. De pols i de roca, de
carbó fòssil i de diamants en brut. Perdura llargament perquè està
feta del mateix material que conforma les muntanyes.
Viatja per l’interior de les venes, per l’interior
de les branques. Aflora en els borrons de les plantes i en el cor
dels humans. I allà se solidifica, convertida en rancúnia, o potser
en resignació.
La memòria de la meva terra està pastada amb sang.
Sang dels que moriren en les muntanyes de Pàndols, en els afraus de
la serra de Cavalls, en els camins tortuosos que menen enlloc, en les
tòrrides trinxeres inhòspites, en la set dels pous secs i de les
torrenteres eixutes.
Crits, renecs, udols. Com pot manifestar el seu terrible
dolor un home, potser un noi que s’acara a la mort? Són veus que
encara ressonen en la pau dels sembrats, en la placidesa de les
vinyes, al fons dels bocois de vi dels vencedors, i també dels
vençuts. Veus encastades a la soca de la vella olivera,
de l’alzina retorta, del pi esponerós. Veus que ressonaven les
llargues nits d’hivern de la postguerra, dins dels fumerals
ennegrits per l’estalzí, dins de les estances sense llum, mentre
ens menjàvem el pa negre de racionament, la trista minestra dels
supervivents. Quins udols sense resposta, aquelles veus!