dilluns, 30 de desembre del 2013

Vent


-->

Perquè s'ha alçat el vent, les fulles volen
d'ací d'allà, i ràpid s'amunteguen
en espirals sonores, ran dels arbres.
Perquè s'ha alçat el vent tot es belluga.

S'envola -un verd fulgor d'ales i plomes
dins del blau estremit del cel compacte
duent un pal al bec-, una cotorra
per construir el seu niu, dalt d'un acàcia.

L'ambulància s'emporta una veïna.
L'he vista pujar els néts, cuidar el seu home
i passejar el seu gos. Ara ja és vella.
El seu company és mort, els néts ja volen.

I als ulls se li ha apagat, la llum del dia.
Perquè fa vent tot és clam de revolta.
El temps s'endú l'instant. Però perdura
L'amor que és pa de goig. L'arrel que és viva!


divendres, 27 de desembre del 2013

El metge




No acostumo a anar gaire al cine, però vist que aquestes festes estrenaven una pel·lícula de les escasses que es doblen en català, “Deu anys d'esclavitud”, he decidit anar a veure-la. Cal recolzar aquestes iniciatives! Abans, he consultat la cartellera, al diari, i n'anunciaven una projecció a les quatre de la tarda al Heron City, que és el multicines que tinc més a prop de casa.
Llargues cures -són dies de pelis per a nens-, i, a les taquilles, a més d'entrades, vénen tot de productes -crispetes, coca-cola etc.-, destinades a amenitzar la funció i mantenir quieta la canalla. Arriba el meu torn i la taquillera em diu que només la fan en castellà, en aquell hora. Així que, ja que hi era, decideixo veure “El metge”, en castellà, of course! (On són els promotors del Som-Somos?)
L'autor de la novel·la, Noah Gordon, deia a la presentació de la pel·lícula que aquesta i el seu llibre s'assemblaven com una poma i una taronja. Es va quedar curt: s'assemblen com un ou i una castanya. No sé qui va escriure el guió, però es va permetre tots una sèrie de llibertats, la més vistosa de les quals és el canvi de la protagonista i de les incidències de la part amorosa del relat.
Ha quedat una peli més d'aventures, prou distreta per a fer-te aguantar les quasi tres hores que dura. Sort que m'han fet descompte per passar dels 65! Jo no enganyo!

dijous, 19 de desembre del 2013

Nadal


-->
Torna Nadal

Torna Nadal i m'omplen de presagis
els breus senyals del moviment dels astres.
Els clars senyals del moviment dels dies.
Tot és canviant, i tot instant és mòbil.
El present se'ns escapa i mai no torna.
Però Nadal, és reclam de presències.
Toc de combat. Desig de plenitud.
Saber que som i pertanyem a un poble.
I estimem, en els altres, el Misteri
d'un Déu petit, fet infant, al pessebre!


Bon Nadal i venturós 2014, any de la llibertat!

(La foto correspon a la nadala feta pel meu fill Eduard per a Òmniun  Cultural de Vilafranca del Penedès.) 

dijous, 12 de desembre del 2013

Contra?


-->
-->
El Simposi “Espanya contra Catalunya”, que ha alçat butllofes en alguns sectors, m'ha recordat les dades recollides a la seva monumental obra: “Gandesa cruïlla de camins” per Anton Monner Estopinyà. De la qual extrec alguns fragments il·lustratius respecte a les prohibicions de la llengua catalana a partir del Decret de Nova Planta, promulgat per Felip Vè, que van arribar arreu del país. (Tenint en compte que es van prendre moltes altres mesures, sobretot recaptadores, com el Cadastre, un impost que el Baró de Maldà considerava una veritable catàstrofe.)

1727.- Els més destacats talents del país, les intel·ligències més preclares, abandonen la llengua vernacla, perquè la seva formació universitària solament és en castellà.
Els nostres llibres parroquials es continuen escrivint en català fins a arribar al 1764 amb el rector Joan Martínez, quan el bisbe de Tortosa, els obliga a redactar en la llengua forastera, però els sacerdots s’hi enfronten i no ho accepten. Des de la promulgació del Decret de Nova Planta, davant la negativa de la població i dels estaments autònoms, únicament ho poden implantar per llei a la Reial Audiència i als corregidors que trameten les seves cartes als ajuntaments o els bisbes als rectors. També els bisbes, en les seves visites pastorals, escriuen i parlen en castellà, ja que ho són de naixença, seguint les instruccions reials, “para que se consiga el efecto sin que se note el cuydado”.
Els sacerdots de la nostra diòcesi (Tortosa) comencen a escriure en castellà cap al 1764, ja que no en saben, i a partir que van sortint els nous capellans del seminari, que ja n’han rebut instrucció, ho van incorporant. Però com que el poble baix no l’entén, també els costa escriure’l perquè, quan l’han de llegir als feligresos, aquests no el comprenen.

És a partir del 1752 quan s’aprecien uns canvis molt potents. Els capellans
anaven rebent als seminaris ensenyament del castellà i la tendència de l’elit cultural era passar-se a l’escriptura forastera, malgrat que la gent del poble no la coneixia en absolut.
El rei Carles III publica la Reial cèdula del juny de 1768, la qual manava l’ensenyament primari i secundari es fes arreu en llengua castellana, com també les actuacions de les cúries diocesanes. El gandesà Mn. Agustí Sabater havia ajudat durant anys el rector i escriu sempre en català. El maig de 1764 ja signa com a vicari i incorpora, com el rector, l’idioma castellà als nostres llibres parroquials.
La diòcesi de Tortosa és la primera a impulsar l’escriptura en llengua forastera, mentre que a la resta comença una cinquantena d’anys més tard, quan ja s’han
publicat alguns diccionaris català-castellà que van facilitar l’ensenyament de la llengua imposada, i els seminaristes ja disposen d’instruments per anar-lo coneixent. I així, explica “que l’escola fos un factor de conservació o d’abandó de l’idioma no depenia tant de la voluntat de Madrid com de l’actitud de cada bisbe, de cada religiós, dels regidors de cada municipi. Així els bisbes de Tortosa i de Mallorca foren sovint castellanitzadors”.

1768.- Als capellans els obliguen a escriure les partides en castellà però els noms de persona continuen apareixent escrits en la llengua del poble. Alguns però ja apareix en castellà com Pere Esquirol teixidor, que ara l’escriuen Pedro Esquirol texedor.
Les Corts rebutgen l’ús de la llengua catalana.

Aquesta situació continuarà durant segles, i, només la tossuderia d'alguns, va aconseguir salvar, en certa manera el conreu de la llegua. Com ara:

El 1921 apareix a Gandesa el periòdic quinzenal El Llamp, que deixà d'editar-se els 1934 per motius polítics.
El 1923, amb el cop d'Estat de Primo de Rivera, es torna a prohibir l'ús de tota llengua que no sigui l'espanyol.
El 1924 multen El llamp per publicar una “Cobla popular catalana”. Tot i això es continua editant.
1932.- Hi apareix un article, signat per Francesc Adell, titulat “La llengua catalana atacada per les Corts espanyoles”, ja que es rebutja l’article de l’Estatut que diu: “es podrà usar indistintament la llengua catalana i la castellana”.

No sé si es pot dir Espanya contra Catalunya, o més ajustadament l'Estat Espanyol contra Catalunya. El que és evident és que no es pot dir, l'Estat Espanyol a favor de Catalunya! Per sort, la nostra gent ha sabut preservar el seu idioma! No defallim!



dilluns, 9 de desembre del 2013

La veritat...


LA VERITAT SOBRE EL CAS HARRY QUEBERT
de Joë Dicker

He de confessar que no m'agraden les històries de “lladres i serenos” o sigui la novel·la negra, i desconfio dels Best Sellers, els llibres més venuts -i més promocionats-, però de vegades me'n cau un a les mans i el llegeixo per curiositat. Així, doncs, he llegit la tan venuda La Veritat...
En la solapa de la coberta, se'ns diu que aquest llibre és una mena d'encreuament entre Larsson, Nobokov i Philip Roth. Suposo que comparar-lo a Roth es deu al fet que que copia descaradament -avui se'n diu homenatjar-, el plantejament de Roth a La Marca de l'Home: escriptor en hores baixes que escriu sobre un amic, que aquest practiqui boxa, o el nom de l'advocat, a qui anomena Roth. El problema és que l'estil de Roth és boníssim i Dicker ni se l'ensuma. Quant a Nobokov, podria dir gairebé el mateix. L'ha utilitzat per crear el personatge de la protagonista -Dicker es fa un tip de repetir N O L A, per assegurar-se que ens adonem que s'ha inspirat en L O L I T A-. Tanmateix, l'estil de Nobokov a Lolita és un cop de puny a l'estómac, brutal, que dirien ara. Sensacional, que dic jo. El de Dicker és notòriament a anys llum. De Larson, potser en treu una mica de morbo, no ho puc assegurar perquè no vaig poder passar del primer volum de la seva trilogia. Ara bé, posat a buscar inspiracions, hi podien haver afegit Psicosi. I no l'errarien pas!
A propòsit de l'estil, hi ha algunes converses entre Harry i Nola que són d'un cursi que mata! En fi, que l'he trobat un llibre trampós. Molta “cuina” i poc contingut original, sempre per al meu gust, és clar! (Els romans ja deien in gustibus non disputando, o sigui, en gustos res a discutir.) Al meu parer, l'amuntegament de pistes per anar intrigant el lector arriba a ser irritant, i, moltes repeticions, innecessàries. Fora, és clar, que es tractés d'allargar l'original -avui dia aquesta mena de llibres solen ser molt llargs-. Això sí, t'obliga a arribar al final.
El que em passa a mi amb una bona novel·la és que em sap greu que s'acabi, i, en fer-ho, torno a rellegir alguns fragments que m'han impactat, i acordo amb mi mateixa de rellegir-la més endavant. En canvi, en llibres com aquest, tinc ganes que arribi el final per perdre'ls de vista d'un punyetera vegada.

dijous, 5 de desembre del 2013

Aiguamolls de l'Empordà






-->


Veient el documental sobre la creació dels Aiguamolls de l'Empordà que van passar el dia tres de desembre a TV3, no puc sinó regraciar de cor Jordi Sargatal i els altres que, com ell, van fer possible que es conservés aquell espai privilegiat.
La primer vegada que hi vaig estar, a finals dels anys 80, va ser en companyia del meu home, el Miquel, de la mà dels nostres grans amics Pere i Maria Capdevila que tenien una casa a l'Escala. Recordo molt bé aquell primera visita i la gran impressió que em va causar. Al final del recorregut, ja cap al tard, vam veure des d'un dels aguaits un estol de flamencs que, de cop i volta, van alçar el vol i les seves siluetes es van retallar contra un cel de posta de colors vermellosos. Va ser com una revelació. Això ho tenim a Catalunya, me'n feia creus! Fins llavors, jo només havia vist espectacles semblants als documentals que em remetien a llocs llunyans i exòtics. I resulta que ho teníem allà mateix, al nostre país. Era un miracle.
Més endavant, l'any 1993, vam comprar una casa a l'Escala, veïna de la dels nostres amics. A partir de llavors, el Miquel i jo visitàvem els aiguamolls amb una certa assiduïtat. El nostre fill gran, molt aficionat a l'ornitologia, ens va anar introduint en el meravellós món de les aus.
Al llarg de tantes visites, hi he pogut veure moltes menes d'animals: daines, cavalls, bous i algun porc senglar. Però, sobretot, una infinitat d'aus, de classe i nombre variables segons l'estació, sempre amb el rerefons de les muntanyes de Roses o del Canigó, molts cops nevat, i els cels nítids de l'Empordà.
Observar ocells requereix una certa paciència i perseverança. Recordo un dia que, en una de les llaunes -basses-, no hi havia res. Una altra parella d'observadors es va cansar i se'n va anar. Al cap d'un moment, va comparèixer una parella de capbussons emplomallats -“somormujos”-, que va efectuar per a nosaltres la seva dansa nupcial. Vam restar bocabadats!
Pel que suposa aquest espai per la conservació de la natura, per l'esforç que van fer aquell colla de joves abrandats -sense ells, ara, tot aquell paratge seria un mur de ciment, com la resta de la costa-, cal estar-los agraïts. I pensar que, sense la decisió i el sacrifici -fins i tot la tossuderia-, d'alguns, mai no es faria res. Cal saber-ho valorar.
I donar recolzament a qui actualment treballi en aquesta mateixa línia. Reptes n'hi ha molts. Com ara el que denuncia Raül Bastida, representant d'entitats ecologistes contra l'outlet gegantí que es vol construir a Viladecans. El 60% del territori del Delta del Llobregat està sota ciment, per aquesta raó demana que l'espai on s'ha de construir aquest centre comercial sigui protegit com a espai agrícola o natural. No badem!

dilluns, 2 de desembre del 2013

Apunts




Llei de Seguretat del govern de l'Estat: ens treuen fins i tot l'indiscutible dret al “pataleo”!


A partir d'ara, serà imprescindible endur-se el cistell o una bossa gran als restaurants. En molts, ja et donen el que ha sobrat del menú en un recipient de plàstic, i també te'n pots endur l'ampolla del vi inacabada. I, és clar, ens n'haurem d'endur l'oli, que al preu que està, no és per fer-ne fàstics, al que ens sobri de l'amanida. Proposo que també ens serveixin el vinagre en embàs individual. Així ens assegurem que és de vi i no un succedani. (Podrem endur-nos també l'aigua i el pa sense ser considerats garrepes.)

Parlant de garreperia. El Gran Recapte demostra fins a quin punt és falsa l'acusació de rancis -com diuen al meu poble dels gasius o avariciosos-, que ens pengen als catalans. I ara, la Marató!

La medicina ha avançat molt. I també la cirurgia i la farmacopea. Es fan investigacions avançades amb cèl·lules mare i tota la pesca per curar-ho tot. Però, ai, s'obliden del humil i molest refredat! Ara mateix, fa una colla de dies que estic com una sopa. El metge m'ha aconsellat que em remeti als remeis casolans: Bafs d'eucalíptus, aigua amb mel i llimona, i no m'ha enviat a fer gàrgares, però en faig, per disciplina. I el refredat aquí, tan “campante”. Per a quan un remi eficaç?

Relat. Aquesta parauleta s'ha posat de moda i te la trobes fins a la sopa. Tot, en aquest món -sobretot político-periodístic, s'ha de sustentar en un relat. Quina mena de relat està per saber. (I jo que em pensava que escriure o inventar relats era propi dels escriptors i guionistes de serials!)

(Plego perquè m'ha agafat la tos!)