-->
-->
El Simposi “Espanya
contra Catalunya”, que ha alçat butllofes en alguns sectors, m'ha
recordat les dades recollides a la seva monumental obra: “Gandesa
cruïlla de camins” per Anton Monner Estopinyà. De la qual extrec
alguns fragments il·lustratius respecte a les prohibicions de la
llengua catalana a partir del Decret de Nova Planta, promulgat per
Felip Vè, que van arribar arreu del país. (Tenint en compte que es
van prendre moltes altres mesures, sobretot recaptadores, com el
Cadastre, un impost que el Baró de Maldà considerava una veritable
catàstrofe.)
1727.- Els més destacats
talents del país, les intel·ligències més preclares, abandonen la llengua vernacla,
perquè la seva formació universitària solament és en castellà.
Els nostres llibres
parroquials es continuen escrivint en català fins a arribar al 1764
amb el rector Joan Martínez, quan el bisbe de Tortosa, els obliga a
redactar en la llengua forastera,
però els sacerdots s’hi enfronten i no ho accepten. Des de la
promulgació del Decret de Nova Planta, davant la negativa de la
població i dels estaments autònoms, únicament ho
poden implantar per llei a la Reial Audiència i als corregidors que trameten les seves
cartes als ajuntaments o els bisbes als rectors. També els bisbes, en les seves visites
pastorals, escriuen i parlen en castellà, ja que ho són de
naixença, seguint les instruccions
reials, “para que se consiga el efecto sin que se note el cuydado”.
Els sacerdots de la
nostra diòcesi (Tortosa) comencen a escriure en castellà cap al 1764, ja que
no en saben, i a partir que
van sortint els nous capellans del seminari, que ja n’han rebut instrucció, ho van
incorporant. Però com que el poble baix no l’entén, també els
costa escriure’l perquè,
quan l’han de llegir als feligresos, aquests no el comprenen.
És a partir del 1752
quan s’aprecien uns canvis molt potents. Els capellans
anaven rebent als
seminaris ensenyament del castellà i la tendència de l’elit
cultural era passar-se a l’escriptura
forastera, malgrat que la gent del poble no la coneixia en absolut.
El rei Carles III publica
la Reial cèdula del juny de 1768, la qual manava l’ensenyament primari i secundari es
fes arreu en llengua castellana, com també les actuacions de les cúries diocesanes. El
gandesà Mn. Agustí Sabater havia ajudat durant anys el rector i escriu sempre en català.
El maig de 1764 ja signa com a vicari i incorpora, com el rector, l’idioma castellà als
nostres llibres parroquials.
La diòcesi
de Tortosa és la primera a impulsar l’escriptura en llengua forastera, mentre que a
la resta comença una cinquantena d’anys més tard, quan ja s’han
publicat alguns
diccionaris català-castellà que van facilitar l’ensenyament de la
llengua imposada, i els
seminaristes ja disposen d’instruments per anar-lo coneixent. I
així, explica “que l’escola fos un factor de conservació o
d’abandó de l’idioma no depenia tant de la
voluntat de Madrid com de l’actitud de cada bisbe, de cada
religiós, dels regidors de cada municipi. Així els bisbes de
Tortosa i de Mallorca foren sovint castellanitzadors”.
1768.- Als capellans els
obliguen a escriure les partides en castellà però els noms de persona continuen
apareixent escrits en la llengua del poble. Alguns però ja apareix
en castellà com Pere
Esquirol teixidor, que ara l’escriuen Pedro Esquirol texedor.
Les Corts rebutgen l’ús
de la llengua catalana.
Aquesta situació
continuarà durant segles, i, només la tossuderia d'alguns, va
aconseguir salvar, en certa manera el conreu de la llegua. Com ara:
El 1921 apareix a Gandesa
el periòdic quinzenal El Llamp, que deixà d'editar-se els 1934 per
motius polítics.
El 1923, amb el cop
d'Estat de Primo de Rivera, es torna a prohibir l'ús de tota llengua
que no sigui l'espanyol.
El 1924 multen El llamp
per publicar una “Cobla popular catalana”. Tot i això es
continua editant.
1932.- Hi apareix un
article, signat per Francesc Adell, titulat “La llengua catalana atacada per les
Corts espanyoles”, ja que es rebutja l’article de l’Estatut que
diu: “es podrà usar
indistintament la llengua catalana i la castellana”.
No sé si es pot dir
Espanya contra Catalunya, o més ajustadament l'Estat Espanyol contra
Catalunya. El que és evident és que no es pot dir, l'Estat Espanyol
a favor de Catalunya! Per sort, la nostra gent ha sabut preservar el
seu idioma! No defallim!