Aiguamolls de l'Empordà

-->

Veient el documental sobre la creació dels Aiguamolls de l'Empordà que van passar el dia tres de desembre a TV3, no puc sinó regraciar de cor Jordi Sargatal i els altres que, com ell, van fer possible que es conservés aquell espai privilegiat.

La primer vegada que hi vaig estar, a finals dels anys 80, va ser en companyia del meu home, el Miquel, de la mà dels nostres grans amics Pere i Maria Capdevila que tenien una casa a l'Escala. Recordo molt bé aquell primera visita i la gran impressió que em va causar. Al final del recorregut, ja cap al tard, vam veure des d'un dels aguaits un estol de flamencs que, de cop i volta, van alçar el vol i les seves siluetes es van retallar contra un cel de posta de colors vermellosos. Va ser com una revelació. Això ho tenim a Catalunya, me'n feia creus! Fins llavors, jo només havia vist espectacles semblants als documentals que em remetien a llocs llunyans i exòtics. I resulta que ho teníem allà mateix, al nostre país. Era un miracle.

Més endavant, l'any 1993, vam comprar una casa a l'Escala, veïna de la dels nostres amics. A partir de llavors, el Miquel i jo visitàvem els aiguamolls amb una certa assiduïtat. El nostre fill gran, molt aficionat a l'ornitologia, ens va anar introduint en el meravellós món de les aus.

Al llarg de tantes visites, hi he pogut veure moltes menes d'animals: daines, cavalls, bous i algun porc senglar. Però, sobretot, una infinitat d'aus, de classe i nombre variables segons l'estació, sempre amb el rerefons de les muntanyes de Roses o del Canigó, molts cops nevat, i els cels nítids de l'Empordà.

Observar ocells requereix una certa paciència i perseverança. Recordo un dia que, en una de les llaunes -basses-, no hi havia res. Una altra parella d'observadors es va cansar i se'n va anar. Al cap d'un moment, va comparèixer una parella de capbussons emplomallats -“somormujos”-, que va efectuar per a nosaltres la seva dansa nupcial. Vam restar bocabadats!

Pel que suposa aquest espai per la conservació de la natura, per l'esforç que van fer aquell colla de joves abrandats -sense ells, ara, tot aquell paratge seria un mur de ciment, com la resta de la costa-, cal estar-los agraïts. I pensar que, sense la decisió i el sacrifici -fins i tot la tossuderia-, d'alguns, mai no es faria res. Cal saber-ho valorar.

I donar recolzament a qui actualment treballi en aquesta mateixa línia. Reptes n'hi ha molts. Com ara el que denuncia Raül Bastida, representant d'entitats ecologistes contra l'outlet gegantí que es vol construir a Viladecans. El 60% del territori del Delta del Llobregat està sota ciment, per aquesta raó demana que l'espai on s'ha de construir aquest centre comercial sigui protegit com a espai agrícola o natural. No badem!