Propòsits per al 2022
VIURE, VIURE, VIURE.
ESTIMAR,
LLEGIR, ESCRIURE,
NO PLORAR.
NO ENYORAR PASSATS, DEBADES,
NI TÉMER PELS QUE VINDRAN.
A LA PUNTA D'UNA CANYA
DUC ENCÈS EL MEU FANAL!
Propòsits per al 2022
VIURE, VIURE, VIURE.
ESTIMAR,
LLEGIR, ESCRIURE,
NO PLORAR.
NO ENYORAR PASSATS, DEBADES,
NI TÉMER PELS QUE VINDRAN.
A LA PUNTA D'UNA CANYA
DUC ENCÈS EL MEU FANAL!
Camina endavant sempre.
Encara que el crepuscle
vagi estenent missatges
de velles malastrugues
i novells mal oratges
entre vels de set danses
amb vermellors d'incendi,
i que la nit se t'acosti
reblerta de misteri.
Tu camina, no paris,
que al pic de matinada
amb la llum de l'aurora,
arribarà el nou dia
i tot et serà albada!
Avaria
Una avaria va apagar els llums de la ciutat. I emergiren, tímidament, les estrelles.
(Foto: J. Sallent)
El meu pessebre és ben humil,
cap en qualsevol racó.
Antany el feia amb mon pare
enguany l'he fet amb el net.
Feliç tradició que ens agleva
amb tots els migrants de la terra.
La tarda es va tancant,
vermella com la sang.
Diu que farà pluja o vent,
de llevant o de ponent.
A dalt del cel s'encén,
l'estrella de Betlem!
El dia cada cop és més curt,
les nostres esperes més llargues.
Un temps que convida a rellegir
novel·les inoblidables!
L'Estrella de Maria, llueix ben alta.
I inunda d'esperança el cor dels navegants
en les aigües, un xic tèrboles,
de la ciutat.
Lluny, al camp, els pastors s'apressen
a dur a la cleda el ramat.
I els sembradors enterren la grana del nou blat.
En cada llavor germina
un anhel mai perdut de pau i llibertat.
Desgrano d'un en un
els grans de la magrana
com qui desgrana somnis
que mai no he somiat
i, somni o no, els esclafo amb les dents,
i sento el suc regalimant-me als llavis
com un bes o un sospir
fora
el vespre també pren
regust de magrana estotjada
entre núvols roents
(Foto M. Papaseit)
El món dels somnis
és curull de fantasmes,
i sembla tan real!
Et veig a tu, amiga d'altres dies:
agafades del braç
irrompem al passeig.
Un buf de vent aixeca
enagos i faldilles
estarrufats de midó.
Som papallones brillants,
que, acabat l'encanteri,
retornem a ser erugues!
Compte, no ens trepitgeu!
I plovien granotes.
Saltaven neguitoses
i desapareixien,
talment una aparició
o un miratge.
I nosaltres rèiem
perquè, llavors, la vida
era plena d'ensurts
i de rialles.
Avui hi he pensat
en aquells granotes
sense bassa on buscar
refugi ni empara
dutes pel vent de llevant.
Presoneres d'un fat
implacable. Com migrants
amb les rutes ferrades.
I se m'han ofegat
al llavi les rialles.
No hi ha dreceres.
La ruta està marcada
i les fites retudes...
TOT és drecera.
Amb els braços oberts
abastem les estrelles!
ESTORNELLS
Voleu amb grans estols
imitant gegants, monstres
o éssers estranys.
No ho feu pel nostre gaudi
visual
sinó per protegir-vos
d'esparvers i milans.
Sempre la por genera
recursos
insospitats!
ARANYA
A poc a poc, porfidiosa,
vaig filant.
Qui enganxaré a la meva trampa?
Una mosca, un papalló esverat?
O seràs tu que ara em contemples
ben refiat?
Els meus fils són molt llargs.
I jo pacient quan cal.
Vigila. T'estic esperant!
(Foto M. Papaseit)
La pluja, embruixa,
els arbres tristos
de la ciutat;
l'asfalt espilleja,
la gent s'apressa
i trenca els miralls
en mil esquitxos
de diamants.
Avanço pel camí de cementeri.
El cerç m'empeny.
I, al mateix temps, em frena.
Làpides, flors, pregàries.
Noms recordats i tombes oblidades.
El vent reposa entre xiprers altius
que creixen cap al cel, com un amén
perpetu, com un salm o un adéu confiat
sense laments estèrils, sense llàgrimes.
Tots Sants a Gandesa
Camino pels carrers gairebé d'esma.
Cada racó un doll d'imatges
de veus i de ressons.
L'església silenciosa, l'altiu campanar,
el perxe i el forn del castell,
l'olor del pa sortint del forn,
el xiulets del homes animant a abeurar
els animals cansats de la llarga jornada.
Els bels del ramat del pastor de Ronda,
un home com un sant pau
amb un cabridet acabat de parir al coll.
L'olor de most dels carros carregats de raïm.
El ventar de les campanes. El toc de morts.
Les cançons infantils. Els renecs caragolats.
El crepitar del foc. El bramular del cerç.
Tu. Jo. Tots nosaltres.
Els crits alegres d'uns xiquets enllacen
el passat i el present. Vida a desdir.
Foto J.A, Alcoverro Mani
Amigues,
el pas dels anys ens ha robat
l'esclat de la rialla
la finor de la pell
la llum de la mirada
però ens ha deixat
la tendresa de l'ànima
els records de tardets
amb la llum estotjada
de les postes de sol
i el vent de garbinada.
Encara som qui som:
xiquetes que jugàvem
pels carrers i les places
entre crits i cançons i rialles.
érem tan joves
i ens crèiem que seríem eterns
ens rèiem del món i de la bolla
jugàvem al Pare Carbasser
amb les penyores marcades
i amb la punta dels dits,
tocàvem els estels
els anys no han esborrat el so de les rialles
ni el gust de les cerves ni l'olor
del pa sortint del forn
no han esborrat el nom amb què em cridaves
sura en l'aire estancat un hàlit de tardor
(Foto M. Barrubés)
Des de la finestra, veig la lluna en quart creixent.
Una altra lluna, cada vegada nova i diferent,
cada vegada vella i sorprenent,
oblidada pels poetes que saben que la seva màgia
és falsa: només reflecteix la llum del sol.
Tot i així, quanta serena bellesa ofrena
a l'espill de la mar on s'admiralla.
Vella soca oblidada, malmesa pel temps,
que un dia vas ser un arbre esponerós
on niaven els ocells i buscaven ombra
els pastors amb els seus ramats,
els pagesos amarats de suor,
i potser, d'amagat, els amants.
Quantes històries vas viure,
quantes pluges, quantes secades,
quants afanys!
Ara reposes. I potser encara
serveixes de refugi de bestioles menudes.
I somies reviure en les llavors que un dia,
generosament, vas escampar.
(Foto M. Papaseit)
El remor sincopat de la pluja
embruixa les nits de la ciutat.
L'estiu se'n va aureolat de dies càlids,
i passes esborrades ran de mar.
I arriba la primera esgarrifança
que invita a retrobar
el caliu sempre viu de la mà estesa
dels amics i els amats.
4-10-21
Des del balcó de la casa de la plaça on vivia
-parlo de Gandesa, i la meva infantesa)
sentia el reclam alegre o trist de les campanes.
I veia ballar la dansada de les Festes Majors.
Sentia com muntaven les parades
de fruita i de verdura. I els reclam dels xarlatans
que animaven les dones a comprar
sense pensar-s'ho gaire.
I veia passar el cotxe de morts, amb el seguici
d'hòmens endolats al darrera.
Com va passar ma mare.
Com va anar passant la meva infantesa
i la meva joventut.
El cel, ben blau, la pluja escassa.
Ai com pesen en l'ànima els records!
Lluny, en una illa dita afortunada,
ha esclatat una boca del foc de l'infern.
La gent deixa les cases amb el gust agredolç,
de qui ha salvat la vida, però ho ha perdut tot:
cartes d'amor, records de la infantesa,
llibres i discos, souvenirs de viatges,
aquell vell quadre penjat al menjador.
El sofà on llegien o feien la becaina...
Tot allò que sembla superflu, i que, tanmateix,
emmarca i dona sentit a una vida.
S'ajunten les orenetes, nervioses,
aviat alçaran el vol cap a terres del sud.
Cal que se'n vagin perquè, en tornar,
ens facin evident que arriba el temps,
tan desitjat, de primavera.
Torneu, torneu. L'hivern es fa feixuc.
Vivim d'enyoraments i de retorns.
(Foto M. Papaseit)
La llengua és com un cavall de raça bona / que cal conèixer a fons i amb les regnes dins la mà / fer anar a un pas novell / per descriure invistos paisatges / cantar desconegudes músiques / anomenar les coses sense nom / i conquerir les qualitats sonores
Biel Mesquida: Trèmolo
Tornar és deixar alguna cosa enrere,
i retrobar retalls del temps perdut.
Lluny, al camp, és el temps de verema:
per fer bon vi, cal que mori el raïm.
Tot fuig i tot retorna. Som petits
engranatges de la roda infinita
dels temps.
(Foto M. Papaseit)
Encara no us he dit adéu i ja us enyoro
jardí estimat, passejos ran de mar.
Postes de sol encenent tots els núvols,
amics amats, converses, cels radiants.
Ara la pluja entela la mirada,
i la tardor aguaita a l'horitzó.
No sé quan tornaré.
Fer-se vell és anar aprofitant
espurnes de claror.
L'Escala, 3 de setembre.
La lluna d'agost, ampla i vermella,
emergeix del mar. Un mar historiat
que van solcar grecs i romans.
La mateixa lluna que brilla per tu i per mi,
aliena i mineral. Ja no és la lluna dels poetes
però ens continua enamorant
en la seva distant, freda, bellesa.
24-8-21
Les ones m'acullen, límpides i fresques,
la pell en rep, tremolosa, la carícia.
A la nit, la lluna gairebé plena
enfosqueig la lluor de les estrelles.
Dies i nits se succeeixen, implacables.
Intento retenir el pas del temps
amb parapets de paraules.
Theodor Kallifatides
El passat no és un somni
Aquest autor grec, exiliat a Suècia, va triomfar com escriptor en llengua sueca. I va ser ja gran que va redescobrir la seva llengua natal i va escriure aquest llibre, un testimoni de la seva vida i de la seva manera de creure i de viure. El passat no havia estat un somni sinó una realitat. En aquest fragment recorda la primera vegada que va sentir recitar els grans poemes èpics en llengua grega clàssica, que ja no entenien:
“Però llavors va començar. Amb una veu bella, metòdica i rica declamava passatges de la Ilíada i de l'Odissea de la manera com s'imaginaven que ho feia el mateix poeta. (Homer). El text no esdevingué més comprensible, però el ritme ens encisà, la llengua poderosa queia sobre els nostres caps com una àguila, en sentíem batre les ales. Més de vuitanta nois en erecció permanent, confusos i febles, fantasiosos i tímids, vulnerable i espantats, navegàvem amb ell per la mar oberta de les paraules antigues, suàvem amb ell i, quan va acabar, completament esgotat, estàvem igual d'esgotats que ell.” Pg 42-43
“La vida continua, diem. Però cada vegada que la vida continua, algú o alguna cosa es queda enrere, s'oblida, i la vida es torna més buida”. Pg 167
Amb aquest relat, l'autor ha fet que la vida, la seva vida, continuï bategant entre nosaltres i ens allunyi de la buidor.
Carme Meix