S'ajunten les orenetes, nervioses,
aviat alçaran el vol cap a terres del sud.
Cal que se'n vagin perquè, en tornar,
ens facin evident que arriba el temps,
tan desitjat, de primavera.
Torneu, torneu. L'hivern es fa feixuc.
Vivim d'enyoraments i de retorns.
(Foto M. Papaseit)
La llengua és com un cavall de raça bona / que cal conèixer a fons i amb les regnes dins la mà / fer anar a un pas novell / per descriure invistos paisatges / cantar desconegudes músiques / anomenar les coses sense nom / i conquerir les qualitats sonores
Biel Mesquida: Trèmolo
Tornar és deixar alguna cosa enrere,
i retrobar retalls del temps perdut.
Lluny, al camp, és el temps de verema:
per fer bon vi, cal que mori el raïm.
Tot fuig i tot retorna. Som petits
engranatges de la roda infinita
dels temps.
(Foto M. Papaseit)
Encara no us he dit adéu i ja us enyoro
jardí estimat, passejos ran de mar.
Postes de sol encenent tots els núvols,
amics amats, converses, cels radiants.
Ara la pluja entela la mirada,
i la tardor aguaita a l'horitzó.
No sé quan tornaré.
Fer-se vell és anar aprofitant
espurnes de claror.
L'Escala, 3 de setembre.
La lluna d'agost, ampla i vermella,
emergeix del mar. Un mar historiat
que van solcar grecs i romans.
La mateixa lluna que brilla per tu i per mi,
aliena i mineral. Ja no és la lluna dels poetes
però ens continua enamorant
en la seva distant, freda, bellesa.
24-8-21
Les ones m'acullen, límpides i fresques,
la pell en rep, tremolosa, la carícia.
A la nit, la lluna gairebé plena
enfosqueig la lluor de les estrelles.
Dies i nits se succeeixen, implacables.
Intento retenir el pas del temps
amb parapets de paraules.
Theodor Kallifatides
El passat no és un somni
Aquest autor grec, exiliat a Suècia, va triomfar com escriptor en llengua sueca. I va ser ja gran que va redescobrir la seva llengua natal i va escriure aquest llibre, un testimoni de la seva vida i de la seva manera de creure i de viure. El passat no havia estat un somni sinó una realitat. En aquest fragment recorda la primera vegada que va sentir recitar els grans poemes èpics en llengua grega clàssica, que ja no entenien:
“Però llavors va començar. Amb una veu bella, metòdica i rica declamava passatges de la Ilíada i de l'Odissea de la manera com s'imaginaven que ho feia el mateix poeta. (Homer). El text no esdevingué més comprensible, però el ritme ens encisà, la llengua poderosa queia sobre els nostres caps com una àguila, en sentíem batre les ales. Més de vuitanta nois en erecció permanent, confusos i febles, fantasiosos i tímids, vulnerable i espantats, navegàvem amb ell per la mar oberta de les paraules antigues, suàvem amb ell i, quan va acabar, completament esgotat, estàvem igual d'esgotats que ell.” Pg 42-43
“La vida continua, diem. Però cada vegada que la vida continua, algú o alguna cosa es queda enrere, s'oblida, i la vida es torna més buida”. Pg 167
Amb aquest relat, l'autor ha fet que la vida, la seva vida, continuï bategant entre nosaltres i ens allunyi de la buidor.
Carme Meix
La pluja cau amb força,
es torna negre el cel.
Tempesta d'agost,
que refresca els boscos
i s'endú la collita dels camps
davant la mirada impotent del pagès.
Temps de calor, de cerca
de l'ombra i del repòs.
Arrepleguem almostes
de brisa ran d'onada
per somiar-hi a l'hivern,
orfes de sol.
Fred i calor ens marquen
el pas de la dansada
Uns bons amics són un regal del cel,
cal tenir-ne bona cura
perquè són fets material molt fràgil.
I nosaltres maldestres de natura.
Indrets gandesans: Font de l'Heura (de leure, en fonètica local)
Anàvem a fer el panilló a la font de leure.
la tarda de Tots Sants.
La padrina me'l regalava,
amb la primera taronja de l'any.
Oculta i misteriosa, la font fluïa
pels vessants de Puig Cavaller,
s'hi abeuraven moixons
i altres bestioles de Déu.
Avui he descobert, meravellada,
que encara flueix.
15 juliol 2021
(Foto i informació gentilesa d'en Josep Gironès.)
Navego contracorrent. Davant l'horitzó
blau fosc, a l'esquerra les muntanyes de Roses,
a la dreta el mar Mediterrani.
Paraules que ens remeten a grecs i a romans.
Tan lluny i tan a prop, tan aliens i tan nostres.
El mar guarda secrets al fons de les conquilles!
Indrets gandesans: El Salt d'Arnal.
(Saldernal, en la parla popular).
S'hi arribava després d'un camí
que a mi em semblava molt llarg,
després de resseguir la Canaleta:
un riuet encantat que discorria
entre horts antics i gemmats.
El meu record, embruixat pel pas del temps,
me'l presentava com un indret màgic on
un tel d'aigua finíssim conformava una cadolla
on devien banyar-se les fades i els follets.
De gran hi he tornat,
res no en queda de la seva antiga màgia.
El record, de vegades, val més guardar-los
al pou de la memòria, tancats a pany i clau.
Avança el temps, o potser torna enrere,
i som pèndols que oscil·len al vent.
Vent de garbí, tardes frescals i alegres,
dies de cerç, de claror resplendent.
I, entremig, la quimera dels dies que es perden
entre boires i pluges, sols de posta, llunes en quart creixent,
nostàlgies amarades de veus i de rialles,
i vents càlids de ponent.
Gandesa
Que no la desperteu, la bella adormida,
Deixeu-la que somiï somnis triomfants,
dansades a la plaça, cama-lleugera,
coques de Sant Antoni, do de l'amant.
Deixeu que el bes al llavi només la toqui
com ala de papallona lleu al passar.
Que la campana esmussi el toc de queda
i refresqui el seu rostre l'aigua de maig.
I quan vingui l'albada de la represa
S'alci ben prest, victoriosa i radiant.
(Foto Glòria, al fons els molins de vent)
Valls, Jordi
Ahir tarda vaig assistir a la presentació a la llibreria Ona, de Barcelona, d'aquest poemari que va guanyar el Vicent Andrés Estellés de Poesia, als Premis Octubre de València del 2020. Un premi més que s'afegix als molts que ha obtingut aquest poeta, entre els quals els Jocs Florals de Barcelona, el Vila de Martorell, el Rosa Laveroni etc. Al Jordi Valls li tinc un afecte molt especial perquè va ser alumne meu en un institut de Santa Coloma on vaig exercir de professora de Llengua i Literatura Catalana. En Jordi destacava entre els estudiants perquè era un dels pocs oriünds d'aquesta localitat -els seus companys li deien el “catalán”-. Sobresortia també per la seva sensibilitat envers la llengua. Per això no em podia perdre la presentació de la seva obra, ara que ja puc sortir de casa! Un poemari que promet molt. Ja us en faré cinc cèntims. De moment conformeu-vos amb el començament del primer poema:
“Quan deixi d'escriure
guixaré un darrer mot,
i vull que aquest sigui:
definitiu impactant, rotund.”
Que triguis molts anys a deixar de fer-ho, Jordi!
Al cel s'hi estén un missatge de pluja.
Tu ja no hi ets. Dies de llum i goig,
converses al jardí, els nois que es van fent grans...
Tu ja no hi ets. Els amics ja no hi són.
La vida batega sobre les ales daurades del temps.
L'amor que vas donar reneix en els records.
Paraules per al Manel. 9-6-2021
Joan-Daniel Bezsonoff: La presonera d'Alger
Aquest és una autor que estimo; la seva dedicació a favor del català a la Catalunya Nord, els seus llibres en un català après a escriure de gran -havia estat educat en francès fora del Rosselló-, llengua que va heretar dels seus avis materns amb qui passava els estius, i que no va gosar parlar fins a ser gran, cosa que feia riure els avis, la manera tan personal d'escriure...
M'ha agradat especialment l'últim que n'he llegit. “La presonera d'Alger”, no sols per l'interès de l'escenari on es desenvolupa la narració: una Algèria que lluitava contra la colonització francesa, sinó, i molt especialment, per la llengua que empra aquest escriptor imitant la parla d'un oficial de l'exèrcit francès fills del Rosselló. Una llengua plena de modismes i girs que no sé si la fan més genuïna, però sí més entranyable i propera.
Corpus Christi 2021
Balla l'ou, mireu com balla,
no se'n cansa.
Un any més la vida passa
duent promeses de retorn.
Pel cel ben blau
hi corren quatre núvols
anunciant un miratge
de pluja.
Carrer Major (Indrets Gandesans)
Ja puja la banda pel Carrer Major!
Les campanes venten i li fan ressò.
Ara són les files de la processó.
De la part de Pàndols s'ha sentit un tro;
l'aigua que es desborda des dels Perdigons
baixa d'ample en ample recordant la riera
que va ser en l'avior.
Després de la guerra li canvien el nom:
un García Valiño de tristos records.
La pau retornada, reviu, i batega,
alegrant els cors. Sempre serà nostre
lo Carrer Major!
Acaro la correntia dels dies
amb l'ànim incert.
Dolls de claror, embats de llum fugissera,
s'oposen a les hores de foscor.
Però sempre un estel em marca la drecera:
tremola dalt del cim l'ensenya a cel obert!
El camp és lluny, són vives els roselles
i lluen verds i tendres els sembrats.
Dins la memòria conservo altres vides.
Soc rica de presències. Plena del que he viscut.
Avara dels amors. Presonera dels somnis.
A les mans duc almostes de plenitud
i anhels de llibertat!
Aigua i cel, ombres i llums,
el parc espera la passa del vianant
que ha oblidat el rellotge
i s'ha fet amo del temps.
