Propòsits

 

Propòsits per al 2022

VIURE, VIURE, VIURE.

ESTIMAR,

LLEGIR, ESCRIURE,

NO PLORAR.

NO ENYORAR PASSATS, DEBADES,

NI TÉMER PELS QUE VINDRAN.

A LA PUNTA D'UNA CANYA

DUC ENCÈS EL MEU FANAL!

Sortida sol

 

Camina endavant sempre.

Encara que el crepuscle

vagi estenent missatges

de velles malastrugues

i novells mal oratges

entre vels de set danses

amb vermellors d'incendi,

i que la nit se t'acosti

reblerta de misteri.

Tu camina, no paris,

que al pic de matinada

amb la llum de l'aurora,

arribarà el nou dia

i tot et serà albada!

Nadal 21

 

                  BON NADAL

Estrelles

 

Avaria

Una avaria va apagar els llums de la ciutat. I emergiren, tímidament, les estrelles.

(Foto: J. Sallent)

Pessebre

 

El meu pessebre és ben humil,

cap en qualsevol racó.

Antany el feia amb mon pare

enguany l'he fet amb el net.

Feliç tradició que ens agleva

amb tots els migrants de la terra.

Posta sol

 

La tarda es va tancant,

vermella com la sang.

Diu que farà pluja o vent,

de llevant o de ponent.

A dalt del cel s'encén,

l'estrella de Betlem!

llegir

 

El dia cada cop és més curt,

les nostres esperes més llargues.

Un temps que convida a rellegir

novel·les inoblidables!

Estel

 

L'Estrella de Maria, llueix ben alta.

I inunda d'esperança el cor dels navegants

en les aigües, un xic tèrboles,

de la ciutat.

Lluny, al camp, els pastors s'apressen

a dur a la cleda el ramat.

I els sembradors enterren la grana del nou blat.

En cada llavor germina

un anhel mai perdut de pau i llibertat.

Cel roent

 

Desgrano d'un en un

els grans de la magrana

com qui desgrana somnis

que mai no he somiat

i, somni o no, els esclafo amb les dents,

i sento el suc regalimant-me als llavis

com un bes o un sospir

fora

el vespre també pren

regust de magrana estotjada

entre núvols roents

(Foto M. Papaseit)

Papallones

 

El món dels somnis

és curull de fantasmes,

i sembla tan real!

Et veig a tu, amiga d'altres dies:

agafades del braç

irrompem al passeig.

Un buf de vent aixeca

enagos i faldilles

estarrufats de midó.

Som papallones brillants,

que, acabat l'encanteri,

retornem a ser erugues!

Compte, no ens trepitgeu!

Plovien granotes

 

I plovien granotes.

Saltaven neguitoses

i desapareixien,

talment una aparició

o un miratge.

I nosaltres rèiem

perquè, llavors, la vida

era plena d'ensurts

i de rialles.

Avui hi he pensat

en aquells granotes

sense bassa on buscar

refugi ni empara

dutes pel vent de llevant.

Presoneres d'un fat

implacable. Com migrants

amb les rutes ferrades.

I se m'han ofegat

al llavi les rialles.

Orió

 

No hi ha dreceres.

La ruta està marcada

i les fites retudes...

TOT és drecera.

Amb els braços oberts

abastem les estrelles! 

Estornells

 

ESTORNELLS

Voleu amb grans estols

imitant gegants, monstres

o éssers estranys.

No ho feu pel nostre gaudi

visual

sinó per protegir-vos

d'esparvers i milans.

Sempre la por genera

recursos

insospitats!

aranya

 

ARANYA

A poc a poc, porfidiosa,

vaig filant.

Qui enganxaré a la meva trampa?

Una mosca, un papalló esverat?

O seràs tu que ara em contemples

ben refiat?

Els meus fils són molt llargs.

I jo pacient quan cal.

Vigila. T'estic esperant!

(Foto M. Papaseit)

Pluja

 

La pluja, embruixa,

els arbres tristos

de la ciutat;

l'asfalt espilleja,

la gent s'apressa

i trenca els miralls

en mil esquitxos

de diamants.

Difunts

 

Avanço pel camí de cementeri.

El cerç m'empeny.

I, al mateix temps, em frena.

Làpides, flors, pregàries.

Noms recordats i tombes oblidades.

El vent reposa entre xiprers altius

que creixen cap al cel, com un amén

perpetu, com un salm o un adéu confiat

sense laments estèrils, sense llàgrimes.

Memòria

 

Tots Sants a Gandesa

Camino pels carrers gairebé d'esma.

Cada racó un doll d'imatges

de veus i de ressons.

L'església silenciosa, l'altiu campanar,

el perxe i el forn del castell,

l'olor del pa sortint del forn,

el xiulets del homes animant a abeurar

els animals cansats de la llarga jornada.

Els bels del ramat del pastor de Ronda,

un home com un sant pau

amb un cabridet acabat de parir al coll.

L'olor de most dels carros carregats de raïm.

El ventar de les campanes. El toc de morts.

Les cançons infantils. Els renecs caragolats.

El crepitar del foc. El bramular del cerç.

Tu. Jo. Tots nosaltres.

Els crits alegres d'uns xiquets enllacen

el passat i el present. Vida a desdir.

Foto J.A, Alcoverro Mani

Amigues

 

Amigues,

el pas dels anys ens ha robat

l'esclat de la rialla

la finor de la pell

la llum de la mirada

però ens ha deixat

la tendresa de l'ànima

els records de tardets

amb la llum estotjada

de les postes de sol

i el vent de garbinada.

Encara som qui som:

xiquetes que jugàvem

pels carrers i les places

entre crits i cançons i rialles.

tardor

 

érem tan joves

i ens crèiem que seríem eterns

ens rèiem del món i de la bolla

jugàvem al Pare Carbasser

amb les penyores marcades

i amb la punta dels dits,

tocàvem els estels

els anys no han esborrat el so de les rialles

ni el gust de les cerves ni l'olor

del pa sortint del forn

no han esborrat el nom amb què em cridaves

sura en l'aire estancat un hàlit de tardor

(Foto M. Barrubés)

Lluna

 

Des de la finestra, veig la lluna en quart creixent.

Una altra lluna, cada vegada nova i diferent,

cada vegada vella i sorprenent,

oblidada pels poetes que saben que la seva màgia

és falsa: només reflecteix la llum del sol.

Tot i així, quanta serena bellesa ofrena

a l'espill de la mar on s'admiralla.

Soca vella

 

Vella soca oblidada, malmesa pel temps,

que un dia vas ser un arbre esponerós

on niaven els ocells i buscaven ombra

els pastors amb els seus ramats,

els pagesos amarats de suor,

i potser, d'amagat, els amants.

Quantes històries vas viure,

quantes pluges, quantes secades,

quants afanys!

Ara reposes. I potser encara

serveixes de refugi de bestioles menudes.

I somies reviure en les llavors que un dia,

generosament, vas escampar.

(Foto M. Papaseit)

Pluja

 

El remor sincopat de la pluja

embruixa les nits de la ciutat.

L'estiu se'n va aureolat de dies càlids,

i passes esborrades ran de mar.

I arriba la primera esgarrifança

que invita a retrobar

el caliu sempre viu de la mà estesa

dels amics i els amats.

4-10-21

Plaça

 

Des del balcó de la casa de la plaça on vivia

-parlo de Gandesa, i la meva infantesa)

sentia el reclam alegre o trist de les campanes.

I veia ballar la dansada de les Festes Majors.

Sentia com muntaven les parades

de fruita i de verdura. I els reclam dels xarlatans

que animaven les dones a comprar

sense pensar-s'ho gaire.

I veia passar el cotxe de morts, amb el seguici

d'hòmens endolats al darrera.

Com va passar ma mare.

Com va anar passant la meva infantesa

i la meva joventut.

El cel, ben blau, la pluja escassa.

Ai com pesen en l'ànima els records!

Aiguamolls de l'Empordà. Un petit paradís

 

Foc

 

Lluny, en una illa dita afortunada,

ha esclatat una boca del foc de l'infern.

La gent deixa les cases amb el gust agredolç,

de qui ha salvat la vida, però ho ha perdut tot:

cartes d'amor, records de la infantesa,

llibres i discos, souvenirs de viatges,

aquell vell quadre penjat al menjador.

El sofà on llegien o feien la becaina...

Tot allò que sembla superflu, i que, tanmateix,

emmarca i dona sentit a una vida.

Orenetes

 

S'ajunten les orenetes, nervioses,

aviat alçaran el vol cap a terres del sud.

Cal que se'n vagin perquè, en tornar,

ens facin evident que arriba el temps,

tan desitjat, de primavera.

Torneu, torneu. L'hivern es fa feixuc.

Vivim d'enyoraments i de retorns.

(Foto M. Papaseit)

Mesquida

 

La llengua és com un cavall de raça bona / que cal conèixer a fons i amb les regnes dins la mà / fer anar a un pas novell / per descriure invistos paisatges / cantar desconegudes músiques / anomenar les coses sense nom / i conquerir les qualitats sonores

Biel Mesquida: Trèmolo

Temps de verema

 

Tornar és deixar alguna cosa enrere,

i retrobar retalls del temps perdut.

Lluny, al camp, és el temps de verema:

per fer bon vi, cal que mori el raïm.

Tot fuig i tot retorna. Som petits

engranatges de la roda infinita

dels temps.

(Foto M. Papaseit)

Adéu

 

Encara no us he dit adéu i ja us enyoro

jardí estimat, passejos ran de mar.

Postes de sol encenent tots els núvols,

amics amats, converses, cels radiants.

Ara la pluja entela la mirada,

i la tardor aguaita a l'horitzó.

No sé quan tornaré.

Fer-se vell és anar aprofitant

espurnes de claror.

                 L'Escala, 3 de setembre.

Lluna

La lluna d'agost, ampla i vermella,

emergeix del mar. Un mar historiat

que van solcar grecs i romans.

La mateixa lluna que brilla per tu i per mi,

aliena i mineral. Ja no és la lluna dels poetes

però ens continua enamorant

en la seva distant, freda, bellesa.

24-8-21

Estiu

 

Les ones m'acullen, límpides i fresques,

la pell en rep, tremolosa, la carícia.

A la nit, la lluna gairebé plena

enfosqueig la lluor de les estrelles.

Dies i nits se succeeixen, implacables.

Intento retenir el pas del temps

amb parapets de paraules.

Lectures

 

Theodor Kallifatides

El passat no és un somni

Aquest autor grec, exiliat a Suècia, va triomfar com escriptor en llengua sueca. I va ser ja gran que va redescobrir la seva llengua natal i va escriure aquest llibre, un testimoni de la seva vida i de la seva manera de creure i de viure. El passat no havia estat un somni sinó una realitat. En aquest fragment recorda la primera vegada que va sentir recitar els grans poemes èpics en llengua grega clàssica, que ja no entenien:

“Però llavors va començar. Amb una veu bella, metòdica i rica declamava passatges de la Ilíada i de l'Odissea de la manera com s'imaginaven que ho feia el mateix poeta. (Homer). El text no esdevingué més comprensible, però el ritme ens encisà, la llengua poderosa queia sobre els nostres caps com una àguila, en sentíem batre les ales. Més de vuitanta nois en erecció permanent, confusos i febles, fantasiosos i tímids, vulnerable i espantats, navegàvem amb ell per la mar oberta de les paraules antigues, suàvem amb ell i, quan va acabar, completament esgotat, estàvem igual d'esgotats que ell.” Pg 42-43

“La vida continua, diem. Però cada vegada que la vida continua, algú o alguna cosa es queda enrere, s'oblida, i la vida es torna més buida”. Pg 167

Amb aquest relat, l'autor ha fet que la vida, la seva vida, continuï bategant entre nosaltres i ens allunyi de la buidor.

Carme Meix