I plovien granotes.
Saltaven neguitoses
i desapareixien,
talment una aparició
o un miratge.
I nosaltres rèiem
perquè, llavors, la vida
era plena d'ensurts
i de rialles.
Avui hi he pensat
en aquells granotes
sense bassa on buscar
refugi ni empara
dutes pel vent de llevant.
Presoneres d'un fat
implacable. Com migrants
amb les rutes ferrades.
I se m'han ofegat
al llavi les rialles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada