Març s’acomiada amb ramades de pluja,
riuen els sembrats.
La font entona un càntic de plenitud triomfal.
El vent de garbí ha deixat buides les platges,
de sorra i de turisme desbocat.
Sentint la pluja rere la finestra
em sento riu, i font, camp sembrat
i toll on beu l’ocell assedegat.
Remember
Avui, el meu pensament s’omple de llum.
La pluja, aquest dies, ha amarat els camps,
i els rius s’afanyen corrent avall.
Reneix la natura del son hivernal.
Tu ja no ho ets. Però totes les coses
que vas estimar tant
perduren.
El teu record s’ha endolcit amb els anys.
(Quadre pintat per Miquel Barrobés)
La fragància del timó florit
reviu dins meu el camí del Calvari.
El cerç ha fet bugada del cel
i l’ha deixat blau i lluent.
Els quintos, duent la creu,
avancen lentament. El poble canta
«Perdona el teu poble Senyor!»
Entre ametlles florits,
s’afanyen les abelles.
Retorno al meu present
i sento una gran pau.
(Divendres Sant 2024)
(Foto Emili Castells)
Pluja moral, pluja que no fa mal. Si la sents des del llit, et canta la non-non, vine son!
(Foto Bàrbara Forés)
La primavera arriba amb un esclat de llum,
d’arbres en flor, de lluents papallones,
d’abelles afanyoses, d’ocells en ple reclam.
Noies enquimerades, xicots esvalotats,
escolars que fan festa i mestres alleujats.
Surten les sargantanes del seu son hivernal.
Els vells es reviscolen. Apunten els sembrats.
I Déu, entre nosaltres amb promeses de pau!
Carme:
La teva veu em va retornar
l’eco de les teues rialles
pels cantons de la plaça.
I el record dels teus pares.
La sastreria amb didals
sense fons. La planxa roent.
Ton pare tallant peces de vellut.
Ta mare de dol permanent
pel fill que ara deu cantar
en el cor celestial.
El pa negre de racionament.
I aquelles xerrades de mai no acabar!
En la teua veu perdura
el gust agredolç del passat.
Dona
Nascuda per obeir, casar-se, parir i morir. Quin trist destí! Ara la dona ha alçat el tos. Vol ser ama del seu cos. Amb l’home, si s’escau, companya de camí. I dret a decidir!
6 de març
En dies com avui, notes que la vida
se t’escorre entre els dits
com aigua fadada.
Lluny són les roses d’abril, els primers amors,
les Festes Majors, el toc de campana,
els carrers engarlandats
i el ball engrescador de la dansada.
Rere la finestra, els arbres remouen
al vent la capçada.
El present m’acull, el passat inflama
de dolçor el meu pit. Soc barca avarada
en la platja del temps. La ruta marcada.
Sentir la pluja des del llit de matinada, quin plaer! Em murmura paraules secretes, que em fan la non-non.
