(Fotos. Visita a la Biblioteca, la Biblioteca, l'Arxiu comarcal)
Acabo d'arribar de Gandesa. La cara: la
presentació de la Història de Gandesa, d'Anton Monner, un senyor
llibre. Acte introduït pel l'alcalde, Carles Luz. En va fer la
cloenda el portant-veu del govern, Francesc Homs. En el meu
parlament, destaco com m'emociona saber que la nostra comarca, des de
ben antic, es va posicionar sempre a favor de la terra. Primer,
contra les pretensions dels nobles d'Aragó que la volien -si se
n'haguessin sortit amb la seva, ara parlaríem lapao, que vaig
comentar-, i després en les guerres de la Generalitat contra Joan II
i amb la guerra de Successió, contra Felip Vè. Gandesa cruïlla de
camins, és el subtítol de llibre, perquè d'aquí surten les tres
vies que van a Catalunya, Aragó i València. Aquesta circumstància,
que va donar tanta rellevància a Gandesa durant l'època medieval,
va ser causa de la seva dissort en ser objecte del desig d'un i
altres, a les diferents guerres fins arribar als setges dels carlins
i a la Batalla de l'Ebre.
Especial interès és comprovar, a
través del edictes i documents, les successives prohibicions de la
nostra llengua després del Decret de Nova Planta, fins arribar a
l'època franquista. Jo vaig llegir el meu primer llibre en català
-Notes d'Història de Gandesa de mossèn Manyà-, l'any 62, al vint
anys!
Cara també, la meva trobada amb
parents, amics i sobretot amigues, amb tota la meva gent. Les estones
de xerrada, a la fresca -aquesta beneïda garbinada dels tardets
gandesans!
A la llibreria on recullo el diari,
compro el llibre Esmorzars de l'Ebre, del l'Ignasi Revés, un dels
primer lectors que van entrar al meu bloc. L'he llegit amb gust,
perquè es tracta d'això, del gust! M'ha fet gràcia el capítol on
parla de la clotxa, el plat per excel·lència de les nostres
terres, que es va endrapar a la Fatarella. En pots percebre l'aroma i
el sabor, que et fan venir salivera.
Creu: la mosca negra, un bitxo petit
com una puça però que fa unes picades terrorífiques, que aquest
any ha desbordat els límits estrictes de l'Ebre i ha atacat la Terra
Alta amb virulència. Calia anar ben proveït de colònies i cremes
repel·lents d'insectes. Un xicot ens ho comentava amb un gran sentit
de l'humor: Ara te trobes dos o tres pagesos al defora i fots un
perfum que no sé què pareixes!
Creu l'anada i la tornada amb l'autobús
de la Hispano-igualadina que, a part de no arribar mai -tres hores i
mitja d'un trajecte que pot fer-se en dues-, duia una refrigeració
tan bèstia que et pelaves de fred.
A Gandesa em van recomanar que agafés
els autobusos de la companyia Hife, per a la tornada, que anaven per
l'autopista. Vaig anar a informar-me a l'estació d'autobusos, i,
l'home que en porta el bar, no m'ho va saber dir. Els cartells que
ho anunciaven eren difícils d'interpretar. Així que vaig optar per
trucar al telèfon d'informació. Em va respondre un noi molt amable,
en pura fonètica del país. Em va explicar que n'hi havia un les
7.45, un a les 8,30 i un altre a la una que anaven a Barcelona. Opto
pel de les 8, 30, i com l'estació és lluny i duia bossa i maleta,
decideixo anar-hi aviat i prendre alguna cosa al bar. Arribo a les
vuit i oh sorpresa, el bar és tancat. A les 8,30 arriben una colla
d'autobusos de l'Hife, i una altra desagradable sorpresa: no n'hi ha
cap que vagi a Barcelona, sí a Tortosa, però no estan segurs, els
xofers a qui ho demano, si hi ha enllaç amb un que vagi a Barcelona.
Estant allà veig que ha arribar l'home
de bar i, davant les queixes dels conductors, diu en to malcarat.
-Jo obro quan me dóna la gana!
Davant del dubte, decideixo esperar
l'Hispano-igualadina que passa a les nou i va a Barcelona.
Mentrestant, entro al bar, estic jo sola, i demano un tallat. L'home
em pregunta d'on sóc, i en dir que de Gandesa però que visc a
Barcelona em diu, tal com raja:
-Jo ja li vaig dir a l'Arturo Mas que
això de la independència...
M'adono que està parlant del
president: -Vol dir de l'Artur Mas? -demano, sorpresa.
-Jo li dic Arturo -em respon-, i si vol
la independència que sigui de l'Ebre cap allà, no aquí, a la
Franja!
-Escolti, això no és la Franja sinó
Catalunya! -el rebato.
-Jo em sento de la Franja! -em respon,
irat-. I aquí no la vull, la independència!
-Doncs miri, jo sí! -I com havia pagat
el tallat i no tenia ganes de discussions torno a sortir fora, a
esperar l'autobús a l'andana.
No tinc ni idea d'on deu de ser aquest
bon home! En tot cas, jo no tenia del disgust de coneixe'l!