dilluns, 30 de desembre del 2013

Vent


-->

Perquè s'ha alçat el vent, les fulles volen
d'ací d'allà, i ràpid s'amunteguen
en espirals sonores, ran dels arbres.
Perquè s'ha alçat el vent tot es belluga.

S'envola -un verd fulgor d'ales i plomes
dins del blau estremit del cel compacte
duent un pal al bec-, una cotorra
per construir el seu niu, dalt d'un acàcia.

L'ambulància s'emporta una veïna.
L'he vista pujar els néts, cuidar el seu home
i passejar el seu gos. Ara ja és vella.
El seu company és mort, els néts ja volen.

I als ulls se li ha apagat, la llum del dia.
Perquè fa vent tot és clam de revolta.
El temps s'endú l'instant. Però perdura
L'amor que és pa de goig. L'arrel que és viva!


divendres, 27 de desembre del 2013

El metge




No acostumo a anar gaire al cine, però vist que aquestes festes estrenaven una pel·lícula de les escasses que es doblen en català, “Deu anys d'esclavitud”, he decidit anar a veure-la. Cal recolzar aquestes iniciatives! Abans, he consultat la cartellera, al diari, i n'anunciaven una projecció a les quatre de la tarda al Heron City, que és el multicines que tinc més a prop de casa.
Llargues cures -són dies de pelis per a nens-, i, a les taquilles, a més d'entrades, vénen tot de productes -crispetes, coca-cola etc.-, destinades a amenitzar la funció i mantenir quieta la canalla. Arriba el meu torn i la taquillera em diu que només la fan en castellà, en aquell hora. Així que, ja que hi era, decideixo veure “El metge”, en castellà, of course! (On són els promotors del Som-Somos?)
L'autor de la novel·la, Noah Gordon, deia a la presentació de la pel·lícula que aquesta i el seu llibre s'assemblaven com una poma i una taronja. Es va quedar curt: s'assemblen com un ou i una castanya. No sé qui va escriure el guió, però es va permetre tots una sèrie de llibertats, la més vistosa de les quals és el canvi de la protagonista i de les incidències de la part amorosa del relat.
Ha quedat una peli més d'aventures, prou distreta per a fer-te aguantar les quasi tres hores que dura. Sort que m'han fet descompte per passar dels 65! Jo no enganyo!

dijous, 19 de desembre del 2013

Nadal


-->
Torna Nadal

Torna Nadal i m'omplen de presagis
els breus senyals del moviment dels astres.
Els clars senyals del moviment dels dies.
Tot és canviant, i tot instant és mòbil.
El present se'ns escapa i mai no torna.
Però Nadal, és reclam de presències.
Toc de combat. Desig de plenitud.
Saber que som i pertanyem a un poble.
I estimem, en els altres, el Misteri
d'un Déu petit, fet infant, al pessebre!


Bon Nadal i venturós 2014, any de la llibertat!

(La foto correspon a la nadala feta pel meu fill Eduard per a Òmniun  Cultural de Vilafranca del Penedès.) 

dijous, 12 de desembre del 2013

Contra?


-->
-->
El Simposi “Espanya contra Catalunya”, que ha alçat butllofes en alguns sectors, m'ha recordat les dades recollides a la seva monumental obra: “Gandesa cruïlla de camins” per Anton Monner Estopinyà. De la qual extrec alguns fragments il·lustratius respecte a les prohibicions de la llengua catalana a partir del Decret de Nova Planta, promulgat per Felip Vè, que van arribar arreu del país. (Tenint en compte que es van prendre moltes altres mesures, sobretot recaptadores, com el Cadastre, un impost que el Baró de Maldà considerava una veritable catàstrofe.)

1727.- Els més destacats talents del país, les intel·ligències més preclares, abandonen la llengua vernacla, perquè la seva formació universitària solament és en castellà.
Els nostres llibres parroquials es continuen escrivint en català fins a arribar al 1764 amb el rector Joan Martínez, quan el bisbe de Tortosa, els obliga a redactar en la llengua forastera, però els sacerdots s’hi enfronten i no ho accepten. Des de la promulgació del Decret de Nova Planta, davant la negativa de la població i dels estaments autònoms, únicament ho poden implantar per llei a la Reial Audiència i als corregidors que trameten les seves cartes als ajuntaments o els bisbes als rectors. També els bisbes, en les seves visites pastorals, escriuen i parlen en castellà, ja que ho són de naixença, seguint les instruccions reials, “para que se consiga el efecto sin que se note el cuydado”.
Els sacerdots de la nostra diòcesi (Tortosa) comencen a escriure en castellà cap al 1764, ja que no en saben, i a partir que van sortint els nous capellans del seminari, que ja n’han rebut instrucció, ho van incorporant. Però com que el poble baix no l’entén, també els costa escriure’l perquè, quan l’han de llegir als feligresos, aquests no el comprenen.

És a partir del 1752 quan s’aprecien uns canvis molt potents. Els capellans
anaven rebent als seminaris ensenyament del castellà i la tendència de l’elit cultural era passar-se a l’escriptura forastera, malgrat que la gent del poble no la coneixia en absolut.
El rei Carles III publica la Reial cèdula del juny de 1768, la qual manava l’ensenyament primari i secundari es fes arreu en llengua castellana, com també les actuacions de les cúries diocesanes. El gandesà Mn. Agustí Sabater havia ajudat durant anys el rector i escriu sempre en català. El maig de 1764 ja signa com a vicari i incorpora, com el rector, l’idioma castellà als nostres llibres parroquials.
La diòcesi de Tortosa és la primera a impulsar l’escriptura en llengua forastera, mentre que a la resta comença una cinquantena d’anys més tard, quan ja s’han
publicat alguns diccionaris català-castellà que van facilitar l’ensenyament de la llengua imposada, i els seminaristes ja disposen d’instruments per anar-lo coneixent. I així, explica “que l’escola fos un factor de conservació o d’abandó de l’idioma no depenia tant de la voluntat de Madrid com de l’actitud de cada bisbe, de cada religiós, dels regidors de cada municipi. Així els bisbes de Tortosa i de Mallorca foren sovint castellanitzadors”.

1768.- Als capellans els obliguen a escriure les partides en castellà però els noms de persona continuen apareixent escrits en la llengua del poble. Alguns però ja apareix en castellà com Pere Esquirol teixidor, que ara l’escriuen Pedro Esquirol texedor.
Les Corts rebutgen l’ús de la llengua catalana.

Aquesta situació continuarà durant segles, i, només la tossuderia d'alguns, va aconseguir salvar, en certa manera el conreu de la llegua. Com ara:

El 1921 apareix a Gandesa el periòdic quinzenal El Llamp, que deixà d'editar-se els 1934 per motius polítics.
El 1923, amb el cop d'Estat de Primo de Rivera, es torna a prohibir l'ús de tota llengua que no sigui l'espanyol.
El 1924 multen El llamp per publicar una “Cobla popular catalana”. Tot i això es continua editant.
1932.- Hi apareix un article, signat per Francesc Adell, titulat “La llengua catalana atacada per les Corts espanyoles”, ja que es rebutja l’article de l’Estatut que diu: “es podrà usar indistintament la llengua catalana i la castellana”.

No sé si es pot dir Espanya contra Catalunya, o més ajustadament l'Estat Espanyol contra Catalunya. El que és evident és que no es pot dir, l'Estat Espanyol a favor de Catalunya! Per sort, la nostra gent ha sabut preservar el seu idioma! No defallim!



dilluns, 9 de desembre del 2013

La veritat...


LA VERITAT SOBRE EL CAS HARRY QUEBERT
de Joë Dicker

He de confessar que no m'agraden les històries de “lladres i serenos” o sigui la novel·la negra, i desconfio dels Best Sellers, els llibres més venuts -i més promocionats-, però de vegades me'n cau un a les mans i el llegeixo per curiositat. Així, doncs, he llegit la tan venuda La Veritat...
En la solapa de la coberta, se'ns diu que aquest llibre és una mena d'encreuament entre Larsson, Nobokov i Philip Roth. Suposo que comparar-lo a Roth es deu al fet que que copia descaradament -avui se'n diu homenatjar-, el plantejament de Roth a La Marca de l'Home: escriptor en hores baixes que escriu sobre un amic, que aquest practiqui boxa, o el nom de l'advocat, a qui anomena Roth. El problema és que l'estil de Roth és boníssim i Dicker ni se l'ensuma. Quant a Nobokov, podria dir gairebé el mateix. L'ha utilitzat per crear el personatge de la protagonista -Dicker es fa un tip de repetir N O L A, per assegurar-se que ens adonem que s'ha inspirat en L O L I T A-. Tanmateix, l'estil de Nobokov a Lolita és un cop de puny a l'estómac, brutal, que dirien ara. Sensacional, que dic jo. El de Dicker és notòriament a anys llum. De Larson, potser en treu una mica de morbo, no ho puc assegurar perquè no vaig poder passar del primer volum de la seva trilogia. Ara bé, posat a buscar inspiracions, hi podien haver afegit Psicosi. I no l'errarien pas!
A propòsit de l'estil, hi ha algunes converses entre Harry i Nola que són d'un cursi que mata! En fi, que l'he trobat un llibre trampós. Molta “cuina” i poc contingut original, sempre per al meu gust, és clar! (Els romans ja deien in gustibus non disputando, o sigui, en gustos res a discutir.) Al meu parer, l'amuntegament de pistes per anar intrigant el lector arriba a ser irritant, i, moltes repeticions, innecessàries. Fora, és clar, que es tractés d'allargar l'original -avui dia aquesta mena de llibres solen ser molt llargs-. Això sí, t'obliga a arribar al final.
El que em passa a mi amb una bona novel·la és que em sap greu que s'acabi, i, en fer-ho, torno a rellegir alguns fragments que m'han impactat, i acordo amb mi mateixa de rellegir-la més endavant. En canvi, en llibres com aquest, tinc ganes que arribi el final per perdre'ls de vista d'un punyetera vegada.

dijous, 5 de desembre del 2013

Aiguamolls de l'Empordà






-->


Veient el documental sobre la creació dels Aiguamolls de l'Empordà que van passar el dia tres de desembre a TV3, no puc sinó regraciar de cor Jordi Sargatal i els altres que, com ell, van fer possible que es conservés aquell espai privilegiat.
La primer vegada que hi vaig estar, a finals dels anys 80, va ser en companyia del meu home, el Miquel, de la mà dels nostres grans amics Pere i Maria Capdevila que tenien una casa a l'Escala. Recordo molt bé aquell primera visita i la gran impressió que em va causar. Al final del recorregut, ja cap al tard, vam veure des d'un dels aguaits un estol de flamencs que, de cop i volta, van alçar el vol i les seves siluetes es van retallar contra un cel de posta de colors vermellosos. Va ser com una revelació. Això ho tenim a Catalunya, me'n feia creus! Fins llavors, jo només havia vist espectacles semblants als documentals que em remetien a llocs llunyans i exòtics. I resulta que ho teníem allà mateix, al nostre país. Era un miracle.
Més endavant, l'any 1993, vam comprar una casa a l'Escala, veïna de la dels nostres amics. A partir de llavors, el Miquel i jo visitàvem els aiguamolls amb una certa assiduïtat. El nostre fill gran, molt aficionat a l'ornitologia, ens va anar introduint en el meravellós món de les aus.
Al llarg de tantes visites, hi he pogut veure moltes menes d'animals: daines, cavalls, bous i algun porc senglar. Però, sobretot, una infinitat d'aus, de classe i nombre variables segons l'estació, sempre amb el rerefons de les muntanyes de Roses o del Canigó, molts cops nevat, i els cels nítids de l'Empordà.
Observar ocells requereix una certa paciència i perseverança. Recordo un dia que, en una de les llaunes -basses-, no hi havia res. Una altra parella d'observadors es va cansar i se'n va anar. Al cap d'un moment, va comparèixer una parella de capbussons emplomallats -“somormujos”-, que va efectuar per a nosaltres la seva dansa nupcial. Vam restar bocabadats!
Pel que suposa aquest espai per la conservació de la natura, per l'esforç que van fer aquell colla de joves abrandats -sense ells, ara, tot aquell paratge seria un mur de ciment, com la resta de la costa-, cal estar-los agraïts. I pensar que, sense la decisió i el sacrifici -fins i tot la tossuderia-, d'alguns, mai no es faria res. Cal saber-ho valorar.
I donar recolzament a qui actualment treballi en aquesta mateixa línia. Reptes n'hi ha molts. Com ara el que denuncia Raül Bastida, representant d'entitats ecologistes contra l'outlet gegantí que es vol construir a Viladecans. El 60% del territori del Delta del Llobregat està sota ciment, per aquesta raó demana que l'espai on s'ha de construir aquest centre comercial sigui protegit com a espai agrícola o natural. No badem!

dilluns, 2 de desembre del 2013

Apunts




Llei de Seguretat del govern de l'Estat: ens treuen fins i tot l'indiscutible dret al “pataleo”!


A partir d'ara, serà imprescindible endur-se el cistell o una bossa gran als restaurants. En molts, ja et donen el que ha sobrat del menú en un recipient de plàstic, i també te'n pots endur l'ampolla del vi inacabada. I, és clar, ens n'haurem d'endur l'oli, que al preu que està, no és per fer-ne fàstics, al que ens sobri de l'amanida. Proposo que també ens serveixin el vinagre en embàs individual. Així ens assegurem que és de vi i no un succedani. (Podrem endur-nos també l'aigua i el pa sense ser considerats garrepes.)

Parlant de garreperia. El Gran Recapte demostra fins a quin punt és falsa l'acusació de rancis -com diuen al meu poble dels gasius o avariciosos-, que ens pengen als catalans. I ara, la Marató!

La medicina ha avançat molt. I també la cirurgia i la farmacopea. Es fan investigacions avançades amb cèl·lules mare i tota la pesca per curar-ho tot. Però, ai, s'obliden del humil i molest refredat! Ara mateix, fa una colla de dies que estic com una sopa. El metge m'ha aconsellat que em remeti als remeis casolans: Bafs d'eucalíptus, aigua amb mel i llimona, i no m'ha enviat a fer gàrgares, però en faig, per disciplina. I el refredat aquí, tan “campante”. Per a quan un remi eficaç?

Relat. Aquesta parauleta s'ha posat de moda i te la trobes fins a la sopa. Tot, en aquest món -sobretot político-periodístic, s'ha de sustentar en un relat. Quina mena de relat està per saber. (I jo que em pensava que escriure o inventar relats era propi dels escriptors i guionistes de serials!)

(Plego perquè m'ha agafat la tos!)

dimecres, 27 de novembre del 2013

Una nissaga de tapers


Rafel Nadal
QUAN EN DÈIEM XAMPANY

Després de l'èxit de vendes de QUAN ÉREM FELIÇOS, Rafel Nadal es torna a endinsar en la història de la família, aquesta vegada centrada en el besavi, els fills d'aquest, i els néts -entre aquests es troba en Manel Nadal, el pare de l'autor. Val a dir que aquesta última m'ha agradat més que no pas l'anterior, que la vaig trobar desigual. Aquí, en Nadal fa una narració més equilibrada. Més, per dir-ho d'alguna manera, “literaturitzada”, vull dir que té molta cura amb l'estil i els detalls, encara que potser hagi d'inventar-se aquelles parts de la història que no ha pogut esbrinar a fons. És la història d'aquest besavi, Francisco Oller, que als setze anys, morts els pares i el país deprimit pels efectes de la fil·loxera, decideix anar a França a treballar en la indústria del suro, que coneix per ser la tradicional del seu poble, Cassà de la Selva. Un home que va aconseguir triomfar, i fundar una nissaga de productors de taps de xampany, amb un peu a Catalunya i l'altre a França. Així, quan venien mal dades -primera i segona guerres mundials, guerra civil espanyola-, podien diversificar la feina i posar-se a cobert.
La trama enganxa, perquè ens parla de personatges reals, sòlids, de les seves ambicions, la seva lluita per construir-se un nom. I també les seves dèries i manies.
Després de llegir aquest llibre, crec que em miraré amb uns altres ulls els taps de les ampolles de xampany -amb perdó pels que hem acabat dient-ne cava, un mot aquest que sempre m'ha semblat una mica tristot (ve de cova). En canvi, quan dèiem xampany, era com fer explícita la sonora explosió de l'ampolla en ser destapada. Xam-pany!

divendres, 22 de novembre del 2013

El dia que va morir Kennedy


El dia que va morir Kennedy

La mort del Kennedy és un d'aquells fets que et deixa gravat a la memòria allò que estaves fent en el moment precís de conèixer la notícia. Jo concretament encara era soltera i vivia a Gandesa. En aquella època de la meva vida m'hagués apuntat a un bombarder, com se sol dir, per tal de superar la rutina dels llargs mesos d'hivern. Així vaig forma part del quadre escènic del meu poble -impagables els records dels assajos a l'ajuntament vell, i la nostra “gira” a Corbera i a Benissanet, amb el drama “Cinc Fills”-. És curiós, que en plena etapa franquista, féssim obres en català, però era així, potser perquè no representava cap mena de perill per al règim establert. “Jo seré el seu gendre” va ser el meu debut com a protagonista! També cantava al cor parroquial, dirigit per la Paz Navarro. (Llegiu Pas, a la catalana, que és com li dèiem). Alguns, de broma, ens deien el “coro” de la ràbia.
També vaig col·laborar amb Ràdio Gandesa, la Veu de la Terra Alta, de seguida que la van inaugurar. Allà, sí, tot es feia tot en castellà. Triomfaven els discos sol·licitats. I ens demanaven força jotes aragoneses, que agradaven molt. Algunes persones creien que les cantava l'Andreu, el noi que, com jo mateixa, feia de locutor.
Al que anava, la notícia de la mort d'en Kennedy va arribar un vespre a l'emissora quan estàvem a punt de gravar no recordo què. I és que ens va sobresaltar tant, que ja no vam tenir esma de fer res. Va ser com si hagués caigut un llamp. Ens en vam anar a dormir conscients que s'acabava tota una època, i tement que allò no portes conseqüències que abastessin fins i tot el nostre petit món. En el president Kennedy, com fa uns any amb l'arribada d'Obama al poder, s'hi havien dipositat moltes esperances. Ignoro si el món hagués estat millor si no l'haguessin assassinat. El que sé és que allò va ser un crim que va commocionar tota la humanitat.

dissabte, 16 de novembre del 2013

Spooks



The human stain.
Philip Roth
Títol de la novel·la: La marca de l'home, traduïda per Sergi Pàmies. Títol de la pel·lícula: La taca humana, dirigida per Robert Berton.
Se li podia haver posat també: La força de les paraules! Diuen que el nom no fa la cosa, però al protagonista d'aquesta història, Coleman Silk, un nom li va canviar la vida, en dues ocasions. Una sola paraula el va pujar a la categoria desitjada, i una sola paraula el va precipitar als inferns emocionals. La primera quan, en enrolar-se a la marina dels EUA, en la casella destinada a la seva filiació racial -que ja és prou fort que ho demanessin!- en lloc de negre, va posar-hi blanc. Aquesta decisió li va costar renunciar a la seva família, però li va permetre realitzar el seu somni, ser acceptat com a blanc en una societat racista com l'americana del 1998, durant la presidència de Clinton.
De gran, catedràtic de literatura clàssica d'una tranquil·la universitat americana, a Massachset, torna a ensopegar amb una paraula, que el farà ser acusat de racista, l'obligarà a presentar la dimissió i a emprendre una nova etapa de la vida.
La paraula en qüestió és spooks, i aquí he pogut comprovar la dificultat dels traductors per trobar-ne una d'apropiada, una paraula que vulgui dir alguna cosa com ara evanescent, i, al mateix temps, sonar com un insult referit als negres. Aquesta paraula és traduïda a la novel·la com lèmurs, a la pel·lícula, com espectres. I en un crítica, fum negre. Es referia a dos alumnes que faltaven a classe, i va ser mal interpretat. Tot un repte per als traductors! En el cas de la novel·la, ho és el Xavier Pàmies, de reconeguda solvència.
A mi la novel·la -alguns la troben un pèl massa discursiva-, em va agradar força. La vaig llegir fa poc, i ara he tornat a veure la pel·lícula a la tele. Contràriament al que em sol passar, que mai m'acaben de satisfer les adaptacions al cinema de les obres que m'agraden, la vaig trobar força ben aconseguida.

dilluns, 11 de novembre del 2013

Sant Martí

 Ballant sardanes davant l'església de Sant Martí
 El mar agafava la coloració del cel.
 Semblava ben bé un incendi al bosc.
El museu d'Empúries retallant-se contra el cel de posta.



El dia 11 de novembre s'escau la festa Sant Martí. Un sant molt arrelat a la toponímia i a molts noms de catalans -i algunes catalanes: comença a ser moda Martina-, des de fa molts anys. La fama de Sant Martí, que va arriba a ser bisbe de Tours, li ve d'una història -o llegenda-, que explica que anant de camí es va trobar un pobre captaire pelat de fred. I Sant Martí va treure's la capa, la va partir en dues i en va donar la meitat al pobre.
A mi m'agrada celebrar aquesta festa, si puc, a Sant Martí de Empúries, a l'Escala, una església preciosa de més de cinc-cents anys situada en un lloc privilegiat, la badia de Roses. Precisament per celebrar aquesta data, es van fer uns goig o gojos del Sant -una tradició aquests dels goigs molt antiga i arrelada a la nostra tradició-, i vaig tenir l'honor de fer-ne la lletra.
Aquest any, es va celebrar el diumenge 10, i va coincidir amb un temps molt bo. Després de la missa -acompanyada d'una coral estupenda-, vam anar a fer un passeig per la vora del mar. La temperatura era agradable, el cel oferia un munt de tonalitats, degudes als diferents núvols i clarianes, el mar semblava una bassa d'oli. Tot perfecte.
Vam dinar amb gent de Sant Martí i barcelonins que l'estimem aquest lloc, en un restaurant de la placeta del davant de l'església. En acabat de dinar, es van fer sardanes. El 40è aplec! Ens va sorprendre comprovar que la majoria dels músics de la cobla eren noies! Entre els balladors, n'hi havia de totes edats, i fins i tot un matrimoni alemany conegut nostre que ens va explicar que n'havien anat a aprendre allà mateix.
A mitja tarda, com si el cel s'hagués volgut afegir a la festa, va començar una posta de sol impressionant. (Crec que es va veure igual o semblant a tot Catalunya).
Només arribar a casa meva, a l'Escala, cap a les sis de la tarda, es va alçar la tramuntans, forta, potent, sorollosa, extraordinària. I tot va canviar. Avui el mar estava reblert de crestalls blancs, les ones espetegaven amb força, i el vent s'ho enduia tot. El cel, això sí, d'un blau intens netíssim. Mentre marxàvem amb el cotxe, podíem contemplar el Canigó i la resta de la serralada pirinenca coberts del primer mantell enlluernador de la neu.

dimecres, 6 de novembre del 2013

Lectures d'estiu



-->
L'estiu és un temps pròdig per mandrejar i llegir llibres per passar l'estona. A mi, que els devoro com una droga tova, o dura!, em serveix de relax. Així he llegit dos llibres de la Care Santos -no coneixia aquesta autora-, que va portar la meva nora, la Marina, que és bibliotecària i es va presentar a l'Escala amb un bon carregament de llibres. El primer no em va interessar gaire. El segon, “L’aire que respires”, era ubicat entre els segles XVIII i XIX, a Barcelona, seguint les petjades d’uns llibres de bibliòfil, prohibits. Em va fer pensar una mica en “L’ombra del vent”, de Carlos Ruiz Zafon, tot i que no se li assembla. Feia de bon llegir.
Aquest any, vaig demanar el carnet de la biblioteca de l’Escala, d'on, per a una cosa que vaig començar a escriure, vaig treure bibliografia de Caterina Albert i Paradís, la gran escriptora escalenca, que signava Víctor Català per ocultar la seva condició de dona, de resultes dels problemes que li van causar haver escrit “La infanticida”, el drama d'una noia soltera que pareix el seu fill d'amagat i el llança a la roda del molí per amagar la seva falta, relat aquest que va causar un gran escàndol a l'Escala. I en vaig agafar alguns llibres. Un de Stefen Zwing, que no et decep mai, i un altre de Mankell, l’autor suec de novel·la negra i precursor i/o pare de tots els novel·listes actuals d’aquell país i d’aquest gènere. No és un tipus de lectura que em plagui, però és distret i interessant. A més, rere les seves trames i personatges, sempre hi batega una certa crítica social.
També vaig llegir el llibre de Carme Riera, “Natura quasi morta”. Un intent de novel·la negra d’una autora que m’agrada força. Però aquest no és el seu gènere! Amuntega morts i, en acabat, es treu un culpable de la màniga i es queda tan ampla. O sigui que li manca tensió o suspense.
A continuació, vaig voler llegir un del Marius Serra, “L’home del sac”, però no vaig poder passar de les primers pàgines: no hi havia manera que m’enganxés! I la vaig deixar córrer, cosa que feia temps que no em passava amb una novel·la! Però és clar, hi ha gustos, i moments, per a tot.
(Les fotos són del cementiri de l'Escala, amb la tomba de Caterina Albert)

divendres, 1 de novembre del 2013

Estimo



Estimo la tardor, de vermells exultants,
de colors en fugida, cap al darrer matís,
de fullareda seca, coixí per al meu peu,
d'olors que descomponen els detritus del bosc.
Estimo els cels encesos dels vespres tardorals,
La nova esgarrifança del fred, sobre la pell,
l'aroma de castanyes, que sura dins del vent,
estimo la fragància del moniato al caliu.
I en migdies benèvols la tebiesa del sol.
Estimo que m'estimin. La carícia d'uns llavis,
la fonda calidesa d'una gran abraçada,
el rastre d'un perfum, l'aspriva olor de pluja,
llegir versos d'amor vessant malenconia.
Dir fluixet el teu nom.
I sentir que sóc viva!

(La foto és de la Glòria, feta des del terrat.)

dimecres, 23 d’octubre del 2013

Nosaltres, els Garcia



Hi he estat pensant aquests dies amb motiu d'un article lloant la gran figura de Max Cahner Garcia, a qui sembla que des dels diaris de la “capital del reino” se li'n burlaven d'aquest cognom, tan, -a parer seu-, poc català. (De fet, la mare de Cahner era de Lavapiés, i el seu pare alemany, cosa que no li va impedir ser un gran propulsor de la llengua i la cultura catalanes! Fet que demostra que és català qui ho vol ser!)
De fet, el cognom Garcia no sols és el més estès d'Espanya, sinó també de Catalunya. I deu de tenir carta de naturalesa entre nosaltres des de molt antic ja que tenim fins i tot una població a la vora de l'Ebre que du aquest nom. (Les barques de la foto en són).
He d'afegir que Garcia és el cognom de dos amics que estimo molt, i també en tinc de Fernàndez, de López, Ibáñez, Hernàndez..., tots ells -i elles- indiscutiblement orgullosos de ser catalans!
Quan jo feia classes en un institut de Santa Coloma, un dia -d'això deu de fer deu o dotze anys-, un professor d'història, molt espanyol ell, em va demanar, preocupat: Los catalanes no son independentistas, verdad? Jo li vaig respondre: Els catalans no ho sé, perquè no els ho he preguntat. En tot cas jo sí que en sóc! La meva resposta el va desconcertar força. Llavors vaig afegir mig en broma: I els teus fills també ho seran. Recorda que la independència dels països americans no la van fer els nadius sinó els criolls!
No sé què en pensen els fills d'aquell professor, però veient els cognom de molts dels polítics independentistes, (com també n'hi ha de ben catalans entre els unionistes) comprovo satisfeta que la meva profecia està esdevenint una magnífica realitat.

dissabte, 19 d’octubre del 2013

Gwana




Aquest estiu va ser el darrer que vas venir l'Escala.
Però ja no tenies l'alegria d'abans,
ni corries adelerada rere el Marc, per les Planasses.
La vida dels gossos és breu. També la dels humans, si bé es mira.
Vosaltres, les bèsties teniu l'avantatge
d'ignorar el fet, terrible o alliberador, de la mort.

dimecres, 16 d’octubre del 2013

Khaled Hosseini I EL RESSÒ DE LES MUNTANYES




 De l'autor d'El caçador d'estels i Mil sols esplèndids he llegit I el ressò de les muntanyes, el seu últim llibre publicat. (Excel·lent la traducció de Albert Nolla). He de dir que Hosseini té la gràcia dels narradors orientals, descendents d'una magnífica tradició oral, que comença amb Les Mil i Una Nits, tan ben representada per autors actuals com Amin Maalouf, Orhan Pamuk, Naguib Mahfuz o la iraniana Azar Nafisi. Dit això, penso que, en aquesta obra, el seu autor ens ha volgut explicar massa coses. Vull dir que es perd una mica en històries paral·leles que esperes tinguin alguna mena de desenllaç relacionat amb els personatges principals de la seva novel·la, però no és així. Ara, és un llibre de bon llegir, amb bona caracterització dels personatges, que, potser degut a l'èxit de les seves novel·les anteriors, ha volgut internacionalitzar, o sigui que, a més dels EUA, on viu l'autor, i el seu Kabul natal, omnipresent en la seva obra, ubica aquesta en diferents escenaris europeus. Llàstima, ja dic, que, volent abastar molt, estreny poc, i deixa tants caps de fil perduts per la trama.

dijous, 10 d’octubre del 2013

Dites gandesanes



D'això plora, la criatura.
D'allà on no n'hi ha, no en pot rajar.
D'Aragó, ni dona ni bacó.
De bona lluna. (Estar de bones.)
De la família en pots dir mal, però no en vols sentir.
De mala lluna. (De futris.)
Deixar amb un pam de nas.
Deixar com un drap brut.
Deixar-se d'històries.
Deixar-se de romanços.
De Joan, Joseps i ases, n'hi ha per totes les cases.
Del desig del margalló, rosegava la granera. (Ve a ser com: qui no pot segar, espigola.)
Dels pecats dels pares es fill en van geperuts.
Demà m'afaitaràs.
De menjar i treballar no s'ha de plànyer ningú.
De més verdes en maduren.
De ponent, ni vent ni gent.
Despullar un sant per vestir-ne un altre.
Dir el nom del porc.
Donar carbassa.
Donar gat per llebre.
Donar més faena que una unça de cuc. (Es podia dir d'una criatura.)
D'on no hi ha sang, no es poden fer botifarres.
Durar de Nadal a Sant Esteve.
Durar poc l'alegria a la casa del pobre.

(Feia temps que no n'afegia. he decidit continuar-ho. La foto és de la Plaça Major de Gandesa des del meu terrat).

divendres, 4 d’octubre del 2013

Al·lòctons?




Cada dia s'aprèn alguna cosa! Aquest estiu he après una paraula que no coneixia, al·lòctones, referint-se a les espècies invasores. Es contraposa a autòctones. Era escrita en una cartell a les Planasses, uns terrenys que havien pertangut als militars i que ara són propietat de l'ajuntament de l'Escala. I hi havien fet una gran neteja d'aquest tipus de plantes parasitàries, que acostumen a competit amb les originàries del nostre país -com passa en el món animal-. El cas és que, pocs dies més endavant, el diari explicava que havien deixat morir unes precioses acàcies, a Girona, considerant-les també invasores. Cosa que m'ha fet pensar. Si una planta ha estat introduïda per l'home, com en aquests casos, quan es pot considerar que ja són autòctones? Perquè si filem molt prim, ja podem dir adéu a les tomaqueres o les patateres, vingudes d'Amèrica. I si ens remuntem més amunt, als presseguers, que van venir de Pèrsia, i fins i tot les nostres entranyables oliveres, que ens van arribar de Grècia! O només donem carta de naturalesa a les plantes que ens donen profit, vinguin d'on vinguin, i no a les ornamentals? Em quedo amb el dubte.
Quan als humans, fins quan són immigrants i quan són absolutament i naturalment, posem per cas, catalans?

dijous, 26 de setembre del 2013

Born



Visita al Born

Visitar el Born és, gairebé diria, una obligació per als catalans, sobretot per als barcelonins. Veure les restes de les cases que van ser demolides és escruixidor. No obstant, el que més em va impressionar va ser l'exposició de les restes d'objectes quotidians: escudelles, tasses, plàteres... aquella ceràmica típica amb dibuixos blaus de l'època, que et fa adonar de les presses amb què els habitants d'aquelles cases en van ser desallotjats. (“Si poguessin, ens ho tornarien a fer!” -va comentar una senyora que s'ho mirava al meu costat.)
I és que després de la desfeta del 1714, les autoritats borbòniques, van decidir aixecar una fortalesa o ciutadella per tenir amenaçada Barcelona des de dos gran punts: Montjuïc per la banda del Llobregat, i aquesta fortificació per la banda del Besòs. Amb els canons de totes dues apuntant la ciutat!
Per ubicar-la, van manar enderrocar una gran part del barri de la Ribera, un barri industrial i artesanal situat prop del Rec Comtal. Gairebé 2000 cases, que afectaven uns 5000 habitants, una quantitat de gent molt considerable per aquella època. També va ser enderrocat el monestir de Santa Clara, que donava nom al Baluard de Sant Clara, per on obriren bretxa els assaltants.
Per construir la Ciutadella es necessitaven molts diners, que foren fets “donar” als habitants de la ciutat. I obligats a treballar en les obres de construcció, com abans ho havien estat a destruir les seves pròpies cases, als veïns de la Ribera, que van veure's forçats a malviure en construccions precàries prop del mar. Fins l'any 1753, 39 anys més endavant, no es va construir el barri de la Barceloneta per allotjar aquestes famílies!
Aquest barri havia estat projectat el 1719 per l'enginyer Joris Prosper Van Bermoon, com també ho havia estat la Ciutadella, una fortificació típica en forma d'estrella. (Si heu llegit Victus, aquest personatge i les seves tècniques de construcció us sonaran molt!)
La Ciutadella era una edificació odiada per tothom, així que, a partir de 1794, els regidors de Barcelona van estar demanant la seva demolició en reiterades ocasions. Finalment fou derruïda el 1869. Se'n conserven alguns edificis, com l'arsenal, que és ara el Parlament. (Cosa que no deixa de ser una ironia de la història!)
Del nom del Born, ja us en parlaré en una altra ocasió.

diumenge, 22 de setembre del 2013

Anuradha Roy


The folded Earth és el títol original de la novel·la d'aquesta autora de l'Índia, traduïda al castellà per Santiago Rey, com Los Pliegues de la Tierra.
Les narracions d'autors de països exòtics sempre aporten un plus d'interès al plaer de la lectura. Cosa evident en un escenari com ara el de l'Índia moderna, amb els seus contrastos i les seves contradiccions: Internet al costat de divisions de castes, cultura ancestral i analfabetisme, restes encara visibles en el paisatge i els costums de l'antiga dominació britànica, maneres de viure dins d'una societat multicultural, amb diverses religions -hindú, mahometana, cristiana-, que pugnen per establir o consolidar el seu domini...
Si l'autora és una dona, com en aquest cas, posa un especial èmfasi en el seu món, tocat de masclisme, i sobretot en l'entorn -l'acció està situada als peus de les crestes imponents de l'Himalaia-, amb la seva bellesa agresta i una mica salvatge que porta camí de desaparèixer engolida per la “civilització”-. Una lectura força recomanable.
Menció especial per al traductor; no devia ser fàcil trobar l'equivalent a una sèrie de paraules i modismes d'origen local. (Tot i que la novel·la estava escrita originàriament en anglès, cosa que li ha facilitat la feina).

dilluns, 16 de setembre del 2013

VÍCTUS


-->
Aquest estiu he llegit “Víctus”, d'Albert Sánchez Piñol, en la traducció catalana de Xavier Pàmies.
He de confessar que vaig començar-la amb una certa prevenció, deguda a la seva “Pandora al Congo”. I encara més al fet que en fes l'original en castellà. Així que estava disposada a trobar-li tots els defectes. De moment, em van sorprendre algunes llicències de llenguatge: ser un rotllo, agafar una mona, o dir-ne el Zubi al Zubiria, el protagonista, una forma d’abreujar de tradició moderna procedent dels castellà. Aquí dèiem Quim, Bet, Pep etc. Dir subnormal com a insult, molt modern, o tirar-se una dona, una expressió massa actual.
També em va sorprendre que els amants s’ho fessin despullats sobre la palla. Ja es nota que el Sánchez Piñol no s’hi ha gitat mai. La picor resulta insuportable i, per poder-s’hi estirar, s’hi ha de posar una manta o una borrassa!
Ara bé, de seguida, el to del relat, més aviat desmitificador, la caracterització del protagonista, un individu entre cínic i desencantat, un antiheroi que acaba comportant-se d'una manera heroica, el desenvolupament de la trama -que et parlin de qüestions d'enginyeria militar i no se't faci pesat, ans al contrari, és un gran mèrit de l'autor!-, i la resta dels personatges -reals o ficticis-, em va anar enganxant. I la prevenció es va convertir en admiració. Sí, ho confesso, em va agradar molt i fins i tot m'hi vaig emocionar!
Diu que va ser lectura de Rajoy, aquest estiu. Ja m'està bé, doncs, que s'hagi escrit en castellà, si així arriba a més gent. És clar que, al costat de les nostres virtuts com a poble, també hi queden retratats els nostres defecte, sobretot aquest individualisme a ultrança, allò de tres catalans, quatre parers, no sé si ens pot ajudar gaire en el moment transcendental que estem vivint!

dijous, 12 de setembre del 2013

Via Catalana




-->
Via fora!

Crònica d'un dia èpic.
Matí, em llevo, penjo la senyera al balcó i vaig a buscar l'Avui. Esmorzo i em preparo la bossa: paraigua, gorra de sol i barret de pluja, impermeable de plàstic -groc-, ulleres de sol, repel·lent d'insectes -vaig a l'Ebre!- crema solar, roba còmoda i, com no he trobat la camiseta preceptiva, una bufanda independentista que farà el fet. Ah, i un tamboret plegable comprat al xino de la cantonada. Ja veieu que sóc obedient i previsora. (Al final, gairebé cap d'aquest objectes em serviria de res!)
Metro fins a les Glòries, on hi hauran els autobusos del districte de Sant Martí en què -després d'una recerca per les diferents delegacions de l'ANC, (tot era ple!), m'havien donat la penúltima plaça que els quedava per anar allà on jo volia: les meves terres!
De moment plou. Però no perdem l'entusiasme, i se n'ha de tenir molt perquè fem gairebé tot el camí cap al sud en caravana. La majoria cotxes i motos, amb senyeres de per tot. Per sort para de ploure, però fins al moment culminant de la Diada no veurem el sol.
A mesura que ens acostem al nostre tram, el 35, més avall d'Amposta, ja trobem més i més gent als costat de la carretera improvisant pícnics i saludant els que anem més avall. També ens saluden amb senyeres des de dalt dels ponts de l'autopista, tot i que, al principi, encara plovia.
Arribats al nostre tram, i passats dos quilòmetres, sortim de la carretera i anem a dinar, els que ens hi havíem apuntat, a la casa de colònies l'Alberc. Paella molt bona -no hi podia faltar-, pollastres, gelat i cafè. I vi de Batea! Com anàvem amb retard, dinem a corre cuita i emprenem a peu els dos km fins al nostre tram. Tot és ple de gent, molt diversa -grans, joves, nens, se sent alguna veu en castellà-, una marea groga amb senyeres i molt d'entusiasme. Arribats al punt assignat, només ens cal esperar el gran moment. A l'hora de fer la cadena, som tants que ens hem d'estrènyer! Molta gresca quan passen els helicòpters, volem sortir a la foto! De lluny, se senten els campanes d'Amposta, que s'uneixen al clam de la gent. In, inde, independència! Acabem cantant Els segadors.
De tornada, una altre gran embús per accedir a l'autopista. Ara la gent escolta la ràdio i llegeix missatges al mòbil. Ens fem un tip de riure quan una emissora espanyola diu que hi hem anat a cop de talonari, i tots esperem arribar a Barcelona per anar a cobrar. De moment, però, paguem al senyor Abertis, que s'ha degut de folrar. En aquella hora, res d'estar alçades les barreres!
Arribem a les Glòries a les onze, i, a casa, a quarts de dotze. Gràcies a Déu, el cos, les cames i la bufeta -només he anat al lavabo a migdia-, han aguantat.
De les Diades d'ahir i de l'any passat, podrem dir amb orgull: JO HI ERA!

dilluns, 9 de setembre del 2013

Anecdotari escalenc, amb bestioles




-->

M'agrada anar a caminar pel passeig, bordejant el mar fins al centre de l'Escala. 35 minuts d’anar i altres de tornar amb un descans al mig per contemplar el panorama, i badar.
Anant i venint, no pots deixar de sentir les converses de la gent. Un pare jove dirigint-se a un marrec d’un dos o tres anys.
-Gelats; no sé què... ja n’estic tip. Demà mateix ens en tornem a casa!
Més endavant, és una mare, que es queixa de la seva filla, d’un deu anys.
-Ja querría que tuvieses veinte años!
Ah, els fills, a l’estiu! És llavors que els pares valoren la soferta tasca del mestres!
Ara és una senyora:
-Diuen que els banyolins parlem com els d’Olot, a mi no m’ho sembla. Parlem com els d’Olot?
M’he endut la càmera i faig fotos a uns corbs marins que s’estan plantats damunt de les roques, dins del mar, al costat del passeig. Un home els assenyala a un noi: Mira, pajaritos!
Al meu jardí, papallones i abegots -també alguna abella o vespa-, venen a festejar la meva altea, que està esplèndida. Un visita interessada, és clar.

(Fotos: un corbmarí, a les roques. Papallona. Abegot.) 

divendres, 6 de setembre del 2013

Anna Karenina


-->
Abans d'anar-me'n de vacances, vaig veure la pel·lícula de Joe Wright, Anna Karenina. La protagonista, Keira Knightley, és una actriu que m’agrada molt, però la versió no em va acabar de fer el pes. Potser perquè fan una estranya barreja d’escenaris –tan aviat sembla que estan fent una funció de teatre, amb les tramoies corresponents, com l’escena es torna real, vull dir que sobrepassa l’escenari. Tampoc l’actor que feia el paper de Wronsky, Aaron Jonhson, no em va acabar de fer el pes; massa ros i massa inconsistent! Força millor Karenin, interpretat per Jude Law, que mostra els dubtes i contradiccions del personatge i l'humanitza. De resultes, em vaig començar a rellegir la gran novel·la de Tolstoi -seria la meva tercera vegada!-, que em vaig endur per acabar-la durant l'estiu. Va molt bé retornar de tant en tant als clàssics: no et deceben mai! Són obres que depassen modes i èpoques.
És clar que, en el temps actual, una història com la de Karenina no té raó de ser, almenys als nostres països occidentals, on les separacions són a l’ordre del dia. Tanmateix, no tothom ho sap pair. I, desgraciadament, massa sovint, surten monstres que es rabegen en les seves parelles o els seus fills. La gestió dels sentiments: amor, odi, frustració, etc, sempre ha estat molt complicada.

dimarts, 3 de setembre del 2013

Tornada a casa, remembrant l'estiu


-->
Ahir tarda, només arribar a l'Escala, vaig veure un esquirol corrent al final del meu carrer. Els esquirols de per aquí no són rodons i lluents, amb la cua sedosa, com els dels parcs anglesos, que vénen a menjar el que els dones sense gaire temor, sinó que són prims i desnerits, amb cues d’escombra. I corren esperitats quan passen prop dels humans, dels quals desconfien. Es veu que no estan avesats als amanyacs, ni tenen una vida fàcil, però són molt lliures, molt llestos i àgils, molt independents.
El problema per a ells som nosaltres, que hem anat ocupant un espai que els pertanyia, quan tot això eren boscos de pins. Ara, per anar d’un lloc arbrat a un altre, els cal passar per la carretera, amb el perill que això comporta. I arreu hi ha gossos, i nens amb bicicletes i pilotes. I renou. Si tinguessin memòria, rememorarien temps passats quan l’Escala era un paradís fet a mida per a ells. Qui recupera de seguida el seu hàbitat són les herbes, que creixen a pams, a qualsevol lloc, per molt que les arrenquis. La terra mare d’herbes i madrastra de plantes, que deia algú.
La parella d’estornells continuen amb la seva tasca, al niu. Ara ja deuen de tenir petits perquè tots dos, mascle i femella, entren i surten sovint del niu, ben atrafegats.
Aquest matí m’ha amenitzat l’esmorzar el cant d’una cadernera. Bona manera de començar el dia! Un dia que s’ha alçat d’un blau intens, però que aviat s’ha anat ennuvolant. El cel, al caure el dia, pot agafar coloracions molt suggestives!

dimecres, 17 de juliol del 2013

GANDESA : CARA I CREU


(Fotos. Visita a la Biblioteca, la Biblioteca, l'Arxiu comarcal)
Acabo d'arribar de Gandesa. La cara: la presentació de la Història de Gandesa, d'Anton Monner, un senyor llibre. Acte introduït pel l'alcalde, Carles Luz. En va fer la cloenda el portant-veu del govern, Francesc Homs. En el meu parlament, destaco com m'emociona saber que la nostra comarca, des de ben antic, es va posicionar sempre a favor de la terra. Primer, contra les pretensions dels nobles d'Aragó que la volien -si se n'haguessin sortit amb la seva, ara parlaríem lapao, que vaig comentar-, i després en les guerres de la Generalitat contra Joan II i amb la guerra de Successió, contra Felip Vè. Gandesa cruïlla de camins, és el subtítol de llibre, perquè d'aquí surten les tres vies que van a Catalunya, Aragó i València. Aquesta circumstància, que va donar tanta rellevància a Gandesa durant l'època medieval, va ser causa de la seva dissort en ser objecte del desig d'un i altres, a les diferents guerres fins arribar als setges dels carlins i a la Batalla de l'Ebre.
Especial interès és comprovar, a través del edictes i documents, les successives prohibicions de la nostra llengua després del Decret de Nova Planta, fins arribar a l'època franquista. Jo vaig llegir el meu primer llibre en català -Notes d'Història de Gandesa de mossèn Manyà-, l'any 62, al vint anys!
Cara també, la meva trobada amb parents, amics i sobretot amigues, amb tota la meva gent. Les estones de xerrada, a la fresca -aquesta beneïda garbinada dels tardets gandesans!
A la llibreria on recullo el diari, compro el llibre Esmorzars de l'Ebre, del l'Ignasi Revés, un dels primer lectors que van entrar al meu bloc. L'he llegit amb gust, perquè es tracta d'això, del gust! M'ha fet gràcia el capítol on parla de la clotxa, el plat per excel·lència de les nostres terres, que es va endrapar a la Fatarella. En pots percebre l'aroma i el sabor, que et fan venir salivera.
Creu: la mosca negra, un bitxo petit com una puça però que fa unes picades terrorífiques, que aquest any ha desbordat els límits estrictes de l'Ebre i ha atacat la Terra Alta amb virulència. Calia anar ben proveït de colònies i cremes repel·lents d'insectes. Un xicot ens ho comentava amb un gran sentit de l'humor: Ara te trobes dos o tres pagesos al defora i fots un perfum que no sé què pareixes!
Creu l'anada i la tornada amb l'autobús de la Hispano-igualadina que, a part de no arribar mai -tres hores i mitja d'un trajecte que pot fer-se en dues-, duia una refrigeració tan bèstia que et pelaves de fred.
A Gandesa em van recomanar que agafés els autobusos de la companyia Hife, per a la tornada, que anaven per l'autopista. Vaig anar a informar-me a l'estació d'autobusos, i, l'home que en porta el bar, no m'ho va saber dir. Els cartells que ho anunciaven eren difícils d'interpretar. Així que vaig optar per trucar al telèfon d'informació. Em va respondre un noi molt amable, en pura fonètica del país. Em va explicar que n'hi havia un les 7.45, un a les 8,30 i un altre a la una que anaven a Barcelona. Opto pel de les 8, 30, i com l'estació és lluny i duia bossa i maleta, decideixo anar-hi aviat i prendre alguna cosa al bar. Arribo a les vuit i oh sorpresa, el bar és tancat. A les 8,30 arriben una colla d'autobusos de l'Hife, i una altra desagradable sorpresa: no n'hi ha cap que vagi a Barcelona, sí a Tortosa, però no estan segurs, els xofers a qui ho demano, si hi ha enllaç amb un que vagi a Barcelona.
Estant allà veig que ha arribar l'home de bar i, davant les queixes dels conductors, diu en to malcarat.
-Jo obro quan me dóna la gana!
Davant del dubte, decideixo esperar l'Hispano-igualadina que passa a les nou i va a Barcelona. Mentrestant, entro al bar, estic jo sola, i demano un tallat. L'home em pregunta d'on sóc, i en dir que de Gandesa però que visc a Barcelona em diu, tal com raja:
-Jo ja li vaig dir a l'Arturo Mas que això de la independència...
M'adono que està parlant del president: -Vol dir de l'Artur Mas? -demano, sorpresa.
-Jo li dic Arturo -em respon-, i si vol la independència que sigui de l'Ebre cap allà, no aquí, a la Franja!
-Escolti, això no és la Franja sinó Catalunya! -el rebato.
-Jo em sento de la Franja! -em respon, irat-. I aquí no la vull, la independència!
-Doncs miri, jo sí! -I com havia pagat el tallat i no tenia ganes de discussions torno a sortir fora, a esperar l'autobús a l'andana.
No tinc ni idea d'on deu de ser aquest bon home! En tot cas, jo no tenia del disgust de coneixe'l!

diumenge, 7 de juliol del 2013

Un embut de novel·la




M'agrada la Pilar Rahola articulista, no tant el personatge. Per això vaig llegir amb una certa curiositat la seva obra El carrer de l'embut. Rahola va estudiar filologia catalana un curs abans que jo, per tant, com a mínim, és clar que coneix la preceptiva literària. Per, ai!
El carrer de l'embut està ubicada a Catalunya i a Cuba del primer terç del segle XX, amb incursions a un passat anterior. I per escriure-la, l'autora es va imbuir de tots els fets i personatges -des de polítics, a sindicalistes, artistes a emprenedors i tutti quanti-, que es van moure per aquelles societats en aquell moment històric, i les utilitza vinguin o no vinguin a propòsit de la trama -quina trama?-, amb anècdotes d'interès nul, que no aporten res al lector. Un lector, en el meu cas lectora, que busca desesperadament alguna mena de fil conductor que doni sentit al relat, entre un bosc de noms que arriben a marejar i que acaben fent-te-la llegir en diagonal per no deixar-la del tot, cosa que vaig estar ben temptada de fer.
En un programa amb el Cuní, Rahola es queixava que l'havien posada en la llista dels autors mediàtics, per les vendes de Sant Jordi. Però dubto que cap editorial l'hagués publicada sense aquest aval.
(Stefan Zweig, el gran autor de biografies i de novel·les històriques, assegurava que, abans d'emprendre'n alguna, estudiava personatges i època i en feia un munt de fitxes. En acabat, les oblidava totes i només utilitzava les que de debò importaven a la narració sense enfarfegar-la. Un bon consell que Rahola hauria d'haver tingut molt en compte.)

dimarts, 2 de juliol del 2013

Pàndols


La realitat supera gairebé sempre la ficció. Al final de la meva novel·la Els Cims Invencibles, publicada aquest any, la filla d'un dels protagonistes, un voluntari de la Columna Lincoln, de les Brigades Internacionals que van lluitar a la Guerra Civil, tornava a les nostres muntanyes per rendir homenatge al seu pare. Doncs bé, tal com em va explicar una amiga gandesana resident com jo a Barcelona, la seva filla va conèixer fa poc un xicot, el qual, en saber que ella era gandesana, es va posar a plorar de l'emoció. Justament venia de Gandesa on havia anat a dipositar les cendres del seu avi, antic brigadista, tal com ell li havia demanat, a la serra de Pàndols. Una història preciosa. D'haver-la sabut abans, l'hauria afegida a la narració.

divendres, 28 de juny del 2013

Visita als Aiguamolls de l'Empordà




Poques aus, per efecte de la tramuntana, però hi havia força aigua a les llaunes i l'atmosfera era netísima. Espero que a les nétes se'ls encomani la meva passió pels ocells.

divendres, 21 de juny del 2013

Holocaust




Aquest és un llibre que m'ha costat un any de llegir, jo que llegeixo tan ràpid, perquè era impossible llegir-ne més de dues o tres pàgines sense posar-te malalt. El seu autor és l'historiador anglès Paul Preston, que ha dedicat gran part del seu temps a estudiar la Guerra Civil espanyola. N'és, doncs, un gran coneixedor. Objectiu i precís. De fiar. En aquesta obra, ha fet una investigació exhaustiva de les barbaritats fetes en un i altre bàndol, n'explica els precedents -odi, assassinats, propaganda falsa-, i les conseqüències: la terrible represàlia franquista cap als vençuts. No s'estalvia d'inventariar, sempre amb dates, noms i cognoms, les matances perpetrades pels incontrolats de la Fai, o altres milicians, a la zona republicana, però insisteix a bastament que, encara més bèsties, fetes a sang freda, amb judicis sumaríssims -o alguna cosa semblant-, van ser les efectuades a la zona franquista, sense oblidar que va ser Franco qui es va alçar amb els militars contra un règim democràticament establert.
Paga la pena llegir aquest llibre, encara que ens faci mala sang, per adonar-nos que l'odi només engendra odi. Que una guerra mai no és justa. Que tothom hi perd, fins i tot els vencedors, i que deixa una seqüela d'odis i destrucció que costa molts anys de superar.

dilluns, 17 de juny del 2013

Fontcalda

-->
L'aigua flueix com ahir i com demà
fluirà sense mi, sense saber
si encara visc o si ja me n'he anat.
L'aigua sempre igual i sempre diferent.
Em busco a mi, a l'infant que vaig ser,
recollint les cinquilles a la font.
Pedres rodones que l'aigua polí
suaus al tacte, bones per jugar.
Cada una en un dit, sobre l'ungla, girar
la mà i recollir-les totes
dins del palmell obert.
Guanya qui més n'agafa. Com sol passar a la vida.
L'aigua flueix, i flueix el passat.
I se'n va i ja no torna. Només em quedo jo
a la font sense pedres, on juguen els infants
d'ara mateix, aliens als meus records.
Potser algun dia també ells sentiran
una aguda nostàlgia pel seu jugar d'avui.