-->
Abans d'anar-me'n de vacances, vaig veure la
pel·lícula de Joe Wright, Anna Karenina. La protagonista, Keira
Knightley, és una actriu que m’agrada molt, però la versió no em
va acabar de fer el pes. Potser perquè fan una estranya barreja
d’escenaris –tan aviat sembla que estan fent una funció de
teatre, amb les tramoies corresponents, com l’escena es torna real,
vull dir que sobrepassa l’escenari. Tampoc l’actor que feia el
paper de Wronsky, Aaron Jonhson, no em va acabar de fer el pes; massa
ros i massa inconsistent! Força millor Karenin, interpretat per Jude
Law, que mostra els dubtes i contradiccions del personatge i
l'humanitza. De resultes, em vaig començar a rellegir la gran
novel·la de Tolstoi -seria la meva tercera vegada!-, que em vaig
endur per acabar-la durant l'estiu. Va molt bé retornar de tant en
tant als clàssics: no et deceben mai! Són obres que depassen modes
i èpoques.
És clar que, en el temps
actual, una història com la de Karenina no té raó de ser, almenys
als nostres països occidentals, on les separacions són a l’ordre
del dia. Tanmateix, no tothom ho sap pair. I, desgraciadament, massa
sovint, surten monstres que es rabegen en les seves parelles o els
seus fills. La gestió dels sentiments: amor, odi, frustració, etc,
sempre ha estat molt complicada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada