VI ANIVERSARI

Dins del silenci de la pau, les teves passes
s'allunyen. I el farcell de record
es va fent menys feixuc.
Als marges del camí, encara hi creixen,
les flors de primavera. I hi seguiran creixent quan jo no hi sigui.
Del que un dia vam ser només en queda la calidesa d'un adéu.

Visionant Rodoreda

La senyora Florentina i el seu amor Homer

L'obra teatral del Mercè Rodoreda no és gaire coneguda ni representada. De fet, constitueix un art menor respecte a la seva prosa literària. Per no per això deixa de tenir interès. En aquest obra ens presenta el món burgès, tranquil i ensopit d'un pis de Sant Gervasi, d'una època periclitada, on una senyoreta, la Florentina, viu entre les seves flors -tan cares a Rodoreda-, les lliços de piano amb què es guanya la vida i les vistes rutinàries setmanals del seu amistançat, l'Homer. Un univers de bany maria que de cop es trenca i posa en evidència l'engany de la vida a què s'ha emmotllat la protagonista.

On excel·leix aquest muntatge teatral és en la interpretació dels seus personatges. La protagonista, Mercè Sampietro, les seves veïnes, Margarida Minguillon, Teresa Urroz i Carme Callol. El personatge interpretat per Toni Sevilla resulta -volgudament?- desdibuixat. Destaca Elisabet Casanovas interpretant la Zerafina, un paper que és un bombonet i que ella broda. Molt encertat també el decorat i el vestuari. Tot plegat va ser premiat amb una gran ovació.

Si busqueu en aquesta obra qualsevol transcendència, tindríeu un decepció. Però si només voleu una mena de crítica amable sobre la situació de la dona en aquell començament de segle XX o finals del XIX, i el seu incipient desvetllament, aleshores l'encertareu.   

Incerta Glòria

Incerta glòria

Vaig anar a veure “Incerta Glòria” al Heron City, que és el multicinemes que tinc més a prop de casa. Primera sorpresa: un dimarts, a les 4,30, en aquest barri, i la sala de projecció era gairebé plena. Bon auguri.

Vaig decidir mirar la pel·lícula amb ulls nets, nous, oblidant la novel·la, per no establir comparacions, sempre odioses. I em va agradar molt. No és perfecta, però déu n'hi do! Molt bona l'ambientació i la interpretació. Fins i tot dels secundaris. Entre els protagonistes, m'agrada especialment l'Oriol Pla, que interpreta Juli Soleràs, desencantat, nihilista, inconformista. I, és clar, la Núria Prims en el paper de la carlana. També Marcel Borràs, l'altra punta del triangle amorós -o és un doble triangle?, està molt bé en el paper del Lluís, un jove idealista al qual les circumstàncies -la guerra i la passió envers la Carlana-, el desperten -i de quina manera!-, dels seus somnis a la dura realitat. Al final serà la Carlana qui, filant la seva teranyina, els destrueix a tots per preservar els seus interessos.

Un cop acabada la visió de la pel·lícula, corro a la meva llibreria a rescatar l'excel·lent novel·la de Joan Sales per tornar-la a llegir.  

Present. Futur

Acollim el present, amples les ales
del pensament, plantem bandera
per tal que onegi al vent. Vida a la vida.
Amb l'arrel al passat, conquerim el present.
I que ens sigui penyora de futur.

Una crònica familiar

F. Xavier Baladia

L'avi Ninus

Després d'escriure “Abans que el temps ho esborri”, on aquest autor ens oferia un retrat impagable de la seva família, una afortunada representant de la burgesia catalana de finals del XIX i principis i mitjans del XX, Xavier Baladia retorna al seu propòsit de reviure el record d'aquells personatges i del seu context sociològic “abans que ho esborri el temps”. Aquesta vegada ens ofereix el retrat del seu avi, Francesc Xavier, a qui anomenaven familiarment Ninus.

Aquesta saga familiar ens fa evident aquell adagi que deia que els avis feien la fortuna, els fills la conservaven i els néts la dilapidaven. Així, hi troben alguns hereus escampa, per exemple el germà gran de la família, o sigui l'hereu, i com el segon fill, el Ninus, va haver de deixar la medicina per ajudar el seu pare en el negoci familiar, la fabrica tèxtil -eren cotoners-. El Ninus i la seva dona Montserrat, la Rat, representen d'aquesta burgesia que va anar-se adaptant als temps: guerra civil, franquisme -amb la consegüent adopció d'un castellà de conveniència-, sense abandonar els seus costums privilegiats: llotja al Liceu, xalet a la Molina, viatges, joies, servei abundant, roba de preu... Una vida que contrasta molt amb la que vivíem la gent treballadors, menestral o pagesa, de la postguerra.

F. Xavier Baladia, en reportar-nos les vivències els seus avant-passats, ens ofereix una radiografia d'aquell període històric, que ell evoca amb una certa nostàlgia. Un lectura molt recomanable, com també ho és la del seu anterior treball -que va ser portat al cinema com “Barcelona, abans que el temps ho esborri”-.  

Primavera

Arreu la primavera
mostra els seus càntics.
Tot reneix, també tu,
petita flor del marge del camí.

La flor de l'ametller

S'omple de noves expectatives
el camí del demà, que ja és avui.
La natura deixondeix la vella saba
i arreu reneix la flor de l'ametller.
Tota ruta és oberta, i tot somni possible.
.El nostre poble i jo abocats al futur.

Ai del vençuts!

“Vae Victus”

Absolutament prescindible. Després del seu gran èxit, “Victus”, Sánchez Piñol va voler continuar explotant el personatge. O va ser per pressió editorial -la pela és la pela-. El cas és que aquest autor va decidir que el seu heroi, Martí Zubiria, emprengués una aventura al costat de les tribus indígenes -indis- de Carolina que lluitaven contra els invasors anglesos, utilitzant una estructura calcada a “Victus”, quant a personatges i situacions. Com se li queda curta -ja se sap que ara prevalen les narracions de moltes pàgines-, li fa continuar les peripècies al costat de Carrasclet, un dels herois, aquest sí, de la resistència del 1714 i lluita posterior. I encara li fa emprendre altres episodis cada vegada més rocambolescos. L'últim, el de Nova Zelanda, confesso que l'he llegit per sobre, temptada de deixar-lo inacabat de pur avorriment! El que m'ha semblat totalment inversemblant, és que el protagonista acabi matant els seus dos grans enemics, Berwick i Verboom, responsables de la caiguda de Barcelona. Una mena de venjança literària -justícia poètica?- ja que no real de dos personatges que van resultar funestos per a Catalunya. L'original, escrit en castellà, ha estat traduït a la nostra llengua per Xavier Pàmies, un reconegut professional d'aquesta mai prou reconeguda disciplina literària, Què seria de nosaltres sense els traductors que ens acosten als grans autors universals?