divendres, 30 de desembre del 2011
L'home dels nassos
Les festes de Nadal i Cap d'Any tenen no sé si la virtut o la pena que ens revifen la nostàlgia, aquesta pulsió una mica traïdora de l'esperit. I dic traïdora, i podria haver dit mentidera, perquè la nostàlgia és de natura selectiva i ens fa rememorar els fets d'una manera positiva, “ensucrada” que en dirien ara. I relega a la cambra fosca les coses negatives, o de no tant bon recordar.
Jo, últim dia de l'any, penso molt especialment en mon pare, i la seva rialla múrria, quan ens enviava a la Carmeta del “Gustós”, la meva gran amiga d'infantesa, i a mi a buscar per la Farola, que era on parava el cotxe de línia, l'home dels nassos, aquell que en tenia tants com dies l'any. Evidentment, no el vam trobar mai, tot i que la recorríem enderiades, fixant-nos en tothom. Només quan vam tenir una mica de picardia -perdre la innocència se'n deia llavors-, ens vam adonar que l'any, aquella data, només en tenia un, de dia, i per tant, qualsevol persona podia ser l'home dels nassos. (I per què no, la dona?)
No sé si els xiquets d'avui creuen en l'home dels nassos, que el tió caga de veritat, o que els Reis són els Reis. Però el que és segur és que, quan siguin vells, recordaran amb nostàlgia aquest Nadal d'ara. Dels grans depèn que el recordin amb una dolça i positiva nostàlgia.
Bon Any a tothom! (La foto és de la Plaça Major de Gandesa amb casa nostra al mig)
divendres, 23 de desembre del 2011
Nadal 2011
Avui encara els llums ens faran pampallugues
i l'aire de la nit, pessigolleig al cor
que tots portem a coll el farcell de l'enyor
d'un món llunyà i feliç, ple de clares esplugues
i d'infants adormits, que s'aguanten el plor.
Que dolç és enyorar, si l'instant no és feliç!
Però és mort el passat. I és ben viu el present!
Dins del fred de la nit, torna a plorar un infant
de tu i de mi depèn de calmar el seu afany
i fer créixer al seus ulls llampurnes d'esperança
en el futur d'un món que entre tots anem fent.
dissabte, 17 de desembre del 2011
Jane Eyre, de Charlotte Brontë
Des que es va publicar, el 1847, aquesta novel·la ha exercit una gran fascinació entre els lectors i sobretot les lectores de diferents generacions, entre les quals em trobo jo. I podria dir el mateix de la seva germana Emily i els seus Cims Borrascosos. La mateixa atracció que ha suposat per als diferents directors de pel·lícules o de sèries de TV. Concretament, de Jane Eyre se n'han fet vuit pel·lícules i dues sèries. L'última, del 2011, de Cary Fukunava, interpretada per Mia Wasikowsca i Michael Fassbender. El problema d'aquesta mena de novel·les és que cadascú les ha interioritzades amb la seva imaginació, i molt difícilment aquesta coincideix amb la del director de la pel·lícula. Aquesta versió de Fukunava l'he trobada excessivament fosca i esquemàtica. I els seus intèrprets, sobretot la protagonista, no m'han acabat de fer el pes. Esperem la nova versió!
Ara que, encara més fascinant que les seves novel·les, és la vida dels germans Brontë. Les de les noies és paral·lela a la de Jane Austen, que tan bé va retratar la societat classista i interessada en què van viure. Filles de pastor protestant, amb una bona cultura però sense dot, estaven condemnades a no trobar un home a la seva alçada. Els rics i ben educats buscaven noies amb diners, a poder ser boniques, i els que no tenien ni diners ni educació, no podien agradar de cap manera a dones tan cultes i intel·ligents com eren elles.
Quan a la seva producció literària, Charlotte va haver de signar el seu manuscrit amb el nom de Currer Bell, i no va ser fins després de l'èxit aconseguit amb la novel·la, que l'editor conegués l'autor i s'assabentés que era una dona. (Cas similar al de Víctor Català, o sigui Caterina Albert i Paradís). Va ser quan ja era una mica gran i els seus germans havien mort que Charlotte, que ja havia aconseguit la fama, va poder trobar un marit amb qui compartir els seus anhels. Com nosaltres seguim gaudint el dels seus torturats personatges.
dimecres, 14 de desembre del 2011
Els Mollons
Excursió als Mollons amb els Caminants del Congrés. M'equipo convenientment per caminar: botes, bastons, barret motxilla amb el dinar i aigua. De bon matí està núvol i fa un fred que pela, però de seguida surt el sol i entres en calor. No obstant, més que caminar, el que fem és pujar per un corriol més apte per a cabres que per a persones. I a la baixada, una altra aventura. Aquest tipus de senders, entremig de la natura, als vint anys m'encantaven. Ara acuso l'esforç. Però arribo a la meta contenta. El panorama és engrescador. I arreu el bruc és florit. De tornada tenim davant Montserrat. A la nit caic al llit ben plana. Feia dies que no dormia tan bé. Ah, la natura!
(Si mireu bé la foto, rere meu s'albira Montserrat)
dijous, 8 de desembre del 2011
Paraules
Les paraules, Joan, són com els globus
de la Festa Major de l'existir.
Tu les percaces surant sobre les coses
i les fas teves: parlar és conquerir.
Hi ha paraules, Joan, que són ben dolces
de pronunciar, com ara mama o papa,
i concretes, com pa, i peu, i dit.
Altres són cantelludes i s'encallen
a la boca. I no en saben sortir,
amb moltes consonants ben trabucades,
com conill o esquirol, de tan mal dir.
I encara n'hi ha unes altres ben estranyes
que encara no comprens, com estimar,
però que sents segur que t'embolcallen
i asseguren la passa, en caminar.
Amb els anys, aprendràs que hi ha paraules
de mal dir, o de sentir. Tu hauràs de fer
segur el camí que et marca la deriva:
fer de la llengua anunci del teu ser.
dijous, 1 de desembre del 2011
Caganers
Els català és un poble escatològic. I la prova en són dues tradicions nadalenques molt nostres: els caganers del pessebre i el caga-tió. Actualment, el Papa Noël, aquests personatge insofrible inventat per la Coca-Cola, sembla que li està guanyant la batalla al nostre pacífic i generós tronc o tió de Nadal. Però no ens hem de deixar vèncer! Aquest Nadal ens hem de fer el propòsit de retornar a les nostres arrels i foragitar de les nostres llars aquella espècie invasora! Fora el Papa Noël, visca el Tió! Recordo molt bé quan, de petita, picava amb força al temps que cantava: Tronc de Nadal, caga torrons, pixa vi blanc, si no en tens més, caga diners! Quina gran festa! Després, l'he viscuda amb els fills i ara amb els néts. I l'emoció d'anar traient els regals d'un en un és indescriptible.
Un altre record molt viu és el del pessebre que feia mon pare, a Gandesa. Dies abans ja anàvem a la Canaleta o a la Fonteta a buscar molsa, escorça i herbes per muntar-lo. Els pobles de suro els feia ell mateix. I l'aigua era de bo de bo. Els Reis avançaven de banda de nit pels caminets de serradures per a gran sorpresa i alegria de mon germà i meva quan ens alçàvem del llit i corríem a comprovar-ho. Realment eren Mags! El caganer, aleshores, era una figura de per riure, que s'amagava en un racó. Un figura que ens recordava la nostra condició humana: de cagar ningú no se n'escapa! Ara, el caganer ha agafat un relleu extraordinari. La gent els busca i en col·lecciona. I com més enlairat o famós és el personatge representat, millor. Que ells també aprenguin la servitud de ser humans!
(Fotos fetes meves, a la Fira de Sant Llúcia)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)