dijous, 29 de gener del 2015

In memoriam


                           “La bellesa
declina i s'acaba. Res no és
sense la mà del temps que ho sostingui.
N'has de dir ser, de l'illa sense mar,
de la vida sense mort? Del que ets
després d'un horitzó n'hi ha d'haver un altre.”
                             Carles Miralles

En homenatge al gran poeta, i estimat mestre que va guiar la meva ment pels mons inquietants dels mites grecs i la poesia: 

Dins del mirall de l'aigua, Narcís troba
la resposta que mai no va buscar.
Que tu també trobis la resposta
que resolgui de cop tots els teus dubtes.
                                            Carme

dimarts, 27 de gener del 2015

70 aniversari alliberament d'Auschwitz


Avui es commemora -que no celebra!-, el aniversari de l'alliberament d'Auschwist, aquell camp de mort muntat pels nazis per aplicar la “solució final” a tots aquells que consideraven inferiors, gitanos, disminuïts físics o psíquics, i sobretot jueus!
Vaig estar-hi l'agost del 2001, a Polònia. I ens van dur a visitar-lo. En vaig prendre uns apunts apressats, com sempre que viatjava, que ara copio de la meva llibreta de viatge.
Dia 13.
Aquesta tarda visitem Auschwitz i Birkenau. No creia que m'impressionaria tant, ja que ho havia vist en fotos i reportatges diversos, però m'ha posat literalment malalta. Sobretot m'ha afectat un munt de cabells de dona exposats darrere un vidre en una sala immensa i inhòspita. Es veu que els tallaven per poder-los aprofitar! He hagut de sortit fora per poder respirar aire fresc.
El lloc ara no es veu tan sinistre perquè és molt verd, sobretot Birkenau, on van cremar els barracons de fusta i van destruir els crematoris. A Auschwitz, hi van plantar, als carreres, entre els edificis de maó vermell -havia estat una fàbrica, em penso-, rengleres de pollancres, uns arbres que s'han fet immensos i donen un aire més amable a aquell lloc. Però les muntanyes de sabates, de raspalls, de pròtesis dentals etc. exposats als diferents edificis et trenquen el cor. I les forques, o les sales de càstig...
Al final del recinte, hi ha una sola força que va servir per penjar-hi -anys a venir-, el comandant del camp, responsable de la de deportació i mort de milers d'hongaresos. I gent d'altres nacionalitats, que van ser concentrades en aquell indret fatídic.
Davant del mur dels afusellaments, el Miquel i jo va resar un parenostre en silenci per tots ells.
La barbàrie humana no té parangó!


divendres, 23 de gener del 2015

Reparació històrica?



Sembla que a partir d'ara es començaran a establir indemnitzacions compensatòries a nens catalans que ho hagin rebut ensenyament suficient en llengua castellana. Lloats sien Déu, el ministerio de cultura i la justícia espanyola! Segons diu sa ex-majestat, la justícia és igual per a tothom. Penso en els milions que necessitaran per reparar o compensar els milers de catalans que, en el seu moment, vam ser escolaritzats només en castellà i se'ns van prohibir -de vegades amb arguments denigrants per a la nostra manera de parlar-, aprendre la nostra llengua, cosa que ens convertia en potencials analfabets de la pròpia cultura i tradició. Alguns de nosaltres vam haver d'aprendre-la d'adults, -jo ja estava casada i era mare de família-. I fer-ho en centres parroquials o cívics, tot a base de voluntaris i de voluntat. Gràcies en dono als meus mestres semi-clandestins, començant per la Maria Lluïsa Garriga!
El primer llibre en la nostra llengua que va entrar a casa, a Gandesa, eren les Notes d'Història de mossèn Manyà, al 1962. I em va costar de llegir per manca de pràctica.
De gran m'he dedicat l l'ensenyament i el conreu de la meva llengua. I n'estic molt orgullosa. Però, qui em diu que si hagués pogut començar molt abans, com hauria estat de raó, no hauria pogut arribar a cotes més altes de professionalitat?
Tots els afectats per aquelles lleis injustes i descriminatòries, hauríem de poder associar-nos, buscar bons advocats i portar el govern espanyol al Tribunals de Drets Humans d'Estrasburg. Algú s'hi apunta!

divendres, 16 de gener del 2015

Bufons


Publicacions satíriques.

Després dels fets atroços contra la gent dels “Charlie Hebdo”, he reflexionat sobre les conseqüències de la intolerància. Que són la difusió i propaganda d'allò que es pretén silenciar. Ha passat amb les caricatures de Mahoma, publicades primer en una revista danesa, que haurien passat desapercebudes per la majoria de la gent, i que les amenaces en contra van divulgar arreu del món. Ara ha tornat a passar amb “Charlie Hebdo”. Aquesta revista arrossegava greus problemes econòmics i segurament hauria acabat desapareixent, com tantes altres. En canvi, ara, les caricatures sobre els musulmans, com sobre els cristians, els jueus, i altres temes polítics, els ha vist tothom a través dels mitjans escrits i sobretot de les xarxes socials. Una cosa similar va passar a “El Jueves” i les caricatures de la parella principesca en actitud impúdica o la dels traspàs de la corona del rei al seu fill, mosques incloses, que van ser censurades i retirades, però que tothom hem vist a través d'Internet.
Què vull dir amb això? Que el millor que es pot fer, si no t'agraden, és ignorar-les. A cap fidel de debò el faran trontollar de les seves creences. I la grandíssima majoria ni se n'assabentarà.
A “El codi de Vinci” la censura catòlica li fa fer una propaganda immerescuda. Sí, que molta gent, que no creu en els dogmes catòlics, va creure's aquella faula sobre la possible descendència de Jesús. Però ara, passat l'impacte, què en queda? No res.
El sant pare Francesc ha dit que no es pot fer burla de la fe dels creients, però hi ha creients que tenen la pell molt prima. Fins i tot als emperadors romans, quan celebraven una victòria, els acompanyava a la carrossa un bufó per fer-los burla per tal que no s'infatuessin massa.
Els bufons ens fan més falta que els llepes per fer-nos càrrec de les nostres imperfeccions.

dilluns, 12 de gener del 2015

El noi del costat del padrí


Jesús M. Tibau: Els noi del costat del padrí

Si li hagués de posar un adjectiu a aquesta recull de contes del Tibau seria tendresa. Tendresa i quotidianitat definirien els personatges del nostre autor, tot i que de vegades, la fantasia, supleix o modifica la realitat, com passa al conte Disfresses, on els personatges només senten l'atracció sexual quan, obviant el món real, entren en un món de fantasia, que els exalta. Tots els protagonistes dels seus contes tenen noms corrents i els situa en espais concrets, normalment del que en podríem dir ampliant molt el terme, les Terres de l'Ebre -que inclourien també la Franja i el Montsant-. Explicava el Jesús M. Tibau, a la presentació que en va fer a Barcelona, que els contes li vénen de tenir sempre l'antena parada. Atent als petits detalls, alguns ben nimis, que ell eleva a la categoria de primordials.
La llengua, en Jesús M. Tibau llisca d'una manera tan planera i suau que diries que no li costa gens d'escriure, obviant que aquesta aparent senzillesa és molt difícil d'aconseguir. Hi contribueix el fet, quan el coneixes, que mentre llegeixes, sembla que sentis la seva veu. I és com si l'autor t'acompanyés en aquest viatge que et proposa pels seus mons literaris. Que de seguida fas teus.
Acaba el recull amb alguns nano contes, contes brevíssims, però de gran profunditat. En cito un que he trobat molt suggerent: L´ÚLTIM DESIG. Diu així:
“Construïda la maqueta de la casa dels seus somnis, li demana al geni l'últim desig. Encongir-se.”
Jo li demano. No te n'encongeixis, Jesús! Pel bé de la literatura.

diumenge, 11 de gener del 2015

Fulls de dietari

El “procés” català continua encallat. O pitjor, corren massa retrets, sobretot per la xarxa. Es parla de “bons” i “dolents”, depenent del color de les “ulleres” amb què es mira. Al pas que anem acabarem tots barallats i el que és pitjor, desil·lusionats. Com deuen de riure Aznar i companyia.

Atac al setmanari Charlie Ebdó i les seves seqüeles han acabat amb vint morts. Cosa que fa créixer l'anti-musulmanisme, que encara els radicalitzarà més. Qui és capaç d'aturar tota aquesta bogeria? Les religions haurien de ser -totes i sempre- portadores de pau.

divendres, 9 de gener del 2015

Fulls de dietari


8 de gener
Avui tots som Charlie Hebdo. Consternació per l'assassinat a París dels autors del setmanari satíric d'aquest nom a mans de fanàtics integristes musulmans. Amb aquests atacs el que busquen és que tinguem por i acabem auto-censurar-nos. I no. La llibertat d'expressió és sagrada, i la sàtira està bé que hi sigui per a tothom, encara que de vegades pugui resultar ofensiva per a segons qui. Si la nostra fe ha de trontollar perquè es burlin de creences de catòlics, jueus o musulmans, és que és molt prima. Potser que ens preguntem si la religió no ha estat molts vegades coartada per als pitjors crims. I entonem un mea culpa col·lectiu.

9 de gener
Baixo al centre a buscar un llibre per al Marc que no he trobat al meu barri. Entrar en una llibreria gran, passejar entre expositors de llibres, llegir el títol i l'autor a les seves cobertes llampants, em produeix sentiments ambivalents. Per una banda, constatar la ingent quantitat que se'n produeix, per l'altra, la impossibilitat física de poder llegir-ho tot. I encara pitjor, de saber destriar el gra de la palla, entre tanta literatura insubstancial, i saber trobar aquella obra que et deixarà veritablement satisfeta com a lectora, i insatisfeta com a autora. Si el llibre és dolent, penso que malaguanyada la publicació, si és molt bo, enveja no sé si sana o insana. Però enveja al cap i a la fi.
Surto amb un parell de llibres a buscar el metro i començo a fullejar-ne un mentre el comboi em transporta per les entranyes de la ciutat, aliena a tot el que m'envolta. Ah, aquesta màgia de la literatura de transferir-te a món nous i estimulants.

dilluns, 5 de gener del 2015

Reis Mags



Vigília de Reis. Il·lusions infantils que encara creuen en la màgia. Pares Mags maldant per evitar que aquesta no resulti frustrada. Desig d'adult de recuperar aquest bell somni innocent. El temps, incommovible, va dipositant sobre els somnis la seva pàtina de grisa realitat.
Només en els ulls dels nostres néts revivim aquella escalfor prodigiosa. Aquella nostàlgia infinita. Avui tornem a tenir tots ulls d'infant.