diumenge, 27 de març del 2011
Ermessenda
Era l'any 990, cinc anys després que la al-Mansur caigués sobre Barcelona i destrossés la ciutat, que Ramon Borrell, comte de Barcelona, Ausona i Girona, i Roger I de Carcassona, pare d'Ermessenda van iniciar els tractes matrimonials. Missatgers, secretaris, notaris i camarlencs passaren i traspassaren els passos dels Pirineus i anaren conformant l'acord, pel qual, Ramon Borrell feia donació del comtat de Vic i propietària d'una desena part de tots els seus béns a la novella esposa. Amb aquest tracte, associava Ermessenda al seu govern, com a esposa i comtessa regent. Roger de Caracassona oferia un dot fastuós a la filla i la seva aliança incondicional en cas d'un altre atac sarraí.
Les negociacions per al seu casament amb el comte Ramon Borrell li havien arribat a la núvia entre rialletes de complicitat i paraules de condolença. La casaven amb un comte, sí, però d'uns comtats pobres, llocs d'alzina i senglar. Massa lluny dels rics i cultes comtats del Llenguadoc, massa prop de l'embranzida moresca.
Ermessenda callava i brodava amb els ulls clavats al teler i el pensament desbocat: l'amoïnava no saber com era el comte català. Si gasiu i mesquí, els dos pecats més grans que podia tenir un cavaller, o noble i generós, com esqueia a un home de paratge. Si era jove i de bella presència, o més aviat vell i mal conformat. I, sobre de tot, com seria el contacte de pell a pell. I quan pensava això el pols se li accelerava, i les mans li suaven, encara que fes fred, i la seda s'humitejava i havia de parar de brodar, vermella i afrontada.
Per Pasqua, quan les neus dels passos de muntanya eren fosses i les flors s'obrien arreu anunciant la Resurrecció del Senyor, Ermessenda va arribar a les terres del comte Ramon Borrell, cavalcant altívola sobre el seu palafrè blanc, i les cròniques diuen que era la dona més bella que mai no s'havia vist en aquesta part del Pirineu: alta, rossa, de cintura vincladissa i malucs triomfants. Tenia els ulls clars, d'un blau de cel de tarda, brillants i expressius, les pestanyes llargues, la boca fina, el nas afuat i decidit. El seu seguici el conformava la flor i l'escuma de la grandesa del Llenguadoc: nobles, cavallers, dones de paratge, músics, astrònoms, monjos, patges, soldats i servei. I una rècula de cavalls i mules carregades de mobles, roba, paraments i regals. Un aixovar tan esplèndid que, anys a venir, li permetria demanar, burleta, quan algun dels seus enemics li exigia que deixés el poder i marxés:
-Torneu-me el dot!
Cap documents, però, recorda, on tingué lloc l'encontre i si hi hagué desil·lusió en els ulls de la bella, tan joveneta, en descobrir el promès, fosc i ferreny. Però a qui li preocupaven aquestes coses? Ermessenda portava la lliçó ben apresa, perquè per a això havia estat criada i educada. Ara, consumat el matrimoni, ja era davant de Déu i dels homes l'esposa legítima de Ramon Borrell. No tenia res de què avergonyir-se. El va mirar de fit a fit, i la mirada franca d'ell la va acabar de decidir. A partir d'aquell moment i fins a la mort del comte, seria la seva dona i la seva igual. La comtessa de Barcelona. Després de gairebé vint-i-cinc anys de govern en comú, tot just amb quaranta anys, continua exercint el poder durant la minoria d'edat del seu fill Berenguer i més endavant la del seu nét Ramon. Fins que xoca amb la tercera dona d'aquest Almodis de la Marca. (D'una vida tan intensa i apassionant que també es mereixeria una sèrie de TV3, així com la dels seus fill bessons, Ramon Berenguer, Cap d'Estopes i Berenguer Ramon, el Fratricida!).
Les cròniques de l'època li dedicarien lloances innombrables, i el seu epitafi seria, “Ermessenda, un puntal per a la pàtria i una mare per a tots!” Però la Història gairebé l'ha oblidada.
(I és que la història de les dones encara està per descobrir!)
dilluns, 21 de març del 2011
Arbre
Suport de verb, suport de flama
suport de flor, suport de niu.
Tija endurida a frec de vent.
Tofa esbullada a frec d'estiu.
Breu atmosfera escampadissa,
sota el tendal, sobre l'argila,
a ran de mar, a escalf de veu,
a vol d'ocell, a flor de pell.
Prop de la calma de la brisa
que aixeca l'ona en el sorral,
gronxes la branca vincladissa
de flor i de fruit d'abella i mel.
I escampes lluny com un somriure
fulla i perfum a l'aire lliure.
(Avui, Dia de la poesia i inici de la primavera) (Mentre escolto les Quatre Estacions de Vivaldi!)
divendres, 18 de març del 2011
La bassa
Agafàvem capgrossos a la bassa
-culleretes en dèiem-,
Remenàvem
l'aigua verda del pot per sentir el tacte
d'esgarrifança que el seu pas deixava
entre els dits de les mans.
Depredadores innòcues, retornàvem
el silenciós botí al mirall dels astres.
Un rauc de granotes afirmava
la nostra fe en el trànsit de la vida.
(D'Elegies de pluja i oblit).
Ara, la bassa d'Engaire només perviu en la memòria dels que la vam viure i en les fotos nostàlgiques dels gandesans.
diumenge, 13 de març del 2011
Més dites. Ara amb la B, la C i la D.
Baixar del burro.
Ballar-la.
Beure a galet. (Enredar, engalipar.)
Beure oli.
Bufar i fer ampolles.
Cada bugada perdre-hi un llençol.
Cames ajudeu-me.
Canten papers i callen barbes.
Cap geperut se veu la seua gepa. (“geba”, diríem nosaltres.)
Cara de tres pams.
Cara de pa de ral. (Molt ampla. Qui se'n recorda, dels rals?)
Caure de la trona.
Caure la cara de vergonya.
Cel a roquetes, aigua a les bassetes.
Cel rogent, pluja o vent.
Color d'ala de mosca.
Color de gos com fuig.
Com està el pati!
Com més clars, més amics.
Com més cosins, més endins.
Cornut i pagar el beure.
Córrer amb les cames que et toquen al cul.
D'això plora, la criatura.
D'allà on no n'hi ha, no en pot rajar.
D'Aragó, ni dona ni bacó.
De bacó i de senyor se n'ha de venir de mena.
De bona lluna. (Estar de bones.) (De filis)
De broma la van casar, i ella plorava.
De la família en pots dir mal, però no en vols sentir.
De mala lluna. (De futris.)
Deixar amb un pam de nas.
Deixar com un drap brut.
Deixar-se d'històries.
Deixar-se de romanços.
De Joan, Joseps i ases, n'hi ha per totes les cases.
Del desig del margalló, rosegava la granera. (Ve a ser com qui no pot segar, espigola.)
Demà m'afaitaràs.
De menjar i treballar no s'ha de plànyer ningú.
De més verdes en maduren.
De ponent, ni vent ni gent.
Despullar un sant per vestir-ne un altre.
Déu dóna pa a qui no té queixals.
(Alguna dita no és gandesana, però sí que ho són els escolanets, esperant la processó. Foto feta per la Glòria.)
dimarts, 8 de març del 2011
A donya Agustina
En un principi era el caos.
Un caos de taques negres sobre un món blanc.
Taques rodones com petits sols apagats.
Taques sinuoses corbades com serps.
Ones fugisseres en un mar immòbil.
Astes de senyera invisible.
Cadiretes diminutes per a éssers diminuts.
Petits ciris encesos.
Peus sense cap i caps sense peus...
Davant meu bellugaven ballant una dansa
el to de la qual no sabia.
L'esperit les seguia per dintre de núvols i boira,
mentre una veu monòtona i greu
repetia vocables estranys: ma, me, mi,
fa, fe, fi... O pitjors: ble, bli, bla...
Eren sons mal torçats,
cap-caiguts, peu-girats i feixucs,
delirants, enfollits, malgirbats,
emmurriats, desllenguats, desamics...
La sonsònia seguia incordiant:
pra, pre, pri, os , as, us, bla, bla bla.
Fins que un cop una ma i una mà
es trobaren al temps i a l'espai.
Era un món molt petit, molt petit,
però un món ple de seny i d'enginy,
avançant avançant, reordenant
al seu pas tot aquell embolic.
Com tocat per vareta de fada
tot prenia un màgic sentit
i les lletres ballaven sardana
enllaçant-se amb els punt i les is.
Aquell dia en va ser revelada
la vibrant harmonia dels mots
reencarnats per a mi i per a sempre.
-La fada tenia nom: donya Agustina-.
De ELEGIES DE PLUJA I OBLIT
(La foto és del meu germà i jo a les infables escoles franquistes. I jo amb dol per ma mare. Ai Senyor!
divendres, 4 de març del 2011
Postres de músic
Vet ací un bon títol per a un llibre de contes del qual, com els invitats a la taula, pots anar agafant i paladejant ara la salabror d'una ametlla, ara el torrat d'una avellana, ara la dolçor d'una nou... acompanyades d'un vinet ranci de la terra, que dóna al paladar un punt de picardia.
Així he paladejat els contes de Jesús Tibau, recreant-me en el gust de cadascun. I, com els postres de músic, uns m'han agradat més que altres -si hagués de triar entre tots em quedaria amb EL TREN QUE PASSA, que podria ser l'inici d'una intrigant novel·la basada en encontres i desencontres-, però en tots he descobert la tirada de l'autor cap a uns personatges quotidians, sense història, o amb la seva petita història penjada a l'esquena, descrits amb una bona dosi d'ironia, no exempta de tendresa.
L'autor, busca impactar amb un final sorprenent a cada conte, i arriba un moment que ja t'ho esperes i penses, amb què em sortirà ara? Això i la manera desacomplexada amb la qual es dirigeix al possible lector, fent-lo alhora participe i confident, estableix amb aquest una amable complicitat.
Una cosa que sempre és present en els autors de les Terres de l'Ebre és l'ús -o el no ús-, de la varietat lingüística de la nostra zona. En això, Tibau opta sense manies per un català normatiu -molt ric i suggeridor-, sense concessions dialectals. Una opció tan vàlida com la contrària, sempre que el resultat sigui així de bo.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)