dijous, 27 de maig del 2010

Temps de cireres


Som al temps de les cireres: vermelles, turgents, dolces i compactes. Tan breus que inviten a menjar-ne una i una altra, i una altra més encara, un petit plaer, rodó i brillant com un somni, i tan efímer com els somnis, també.
En vaig veure en una botiga de Barcelona. El venedor em va dir que eren de la Terra alta.
-De Caseres? -vaig demanar, engrescada.
-Només hi diu Terra Alta, a la caixa.
En vaig comprar, era imprescindible que ho fes. En mossegar-ne una, a la manera de la madalena de Proust, tot un munt de records i emocions se'm va filtrar, a través del gust, fins al racó més amagat de la memòria, allà on la imaginació es baralla amb els records i els modela i els amoroseix fins a fer-los únics, i meravellosos.
Maig de finals dels 50 o primers dels 60. Fluir mandrós del riu, l'Algars, entre horts exaltats per la magnificiència dels cirerers carregats de cireres. Unes cireres garrofals que feien inclinar les branques dels cirerers fins a oferir el seu fruit al desig esmolat de les nostres boques àvides.
Menjàvem cireres, que ens pintaven els llavis d'un roig encès. Ens fèiem arracades de cireres, amb què ens guarníem les orelles com robins rutilants. En fèiem rams, que ens emportàvem a casa com un trofeu conquerit en una lluita amable i incruent. Després, una mica acalorades pel sol resplendent del migdia, i el nostre desig sadollat, corríem al toll assolellat del riu, vora els xops protectors i entràvem dins les seves aigües claríssimes, com complint un ritual antic i repetit, any rere any, ondines de les aigües primaverals, goges fascinades, i potser també fascinants, d'aquell món d'encanteri.
Ara sóc lluny, però vull creure que aquell lloc màgic conserva tot el seu encant ancestral. Que les granges de porcs, pollastres i conills -que hi han de ser perquè el pagès de la terra sola no en pot viure, ni que sigui tan pròdiga i generosa com aquella-, no hauran desfet la seva gràcia, no hauran pol·lucionat les seves aigües puríssimes, no hauran arrasat en el seu afany constructor tota aquella bellesa.
Si hi ha paradisos, l'horta de Caseres, el seu riu i els seus cireres, en són un. Fràgil i trencadís. Quiet i endormiscat. I molt, molt, vulnerable.

(Publicat a l'Ebre cap a l'any 2000, però que crec que encara és en plena vigència)

dissabte, 22 de maig del 2010

Foix



El dissabte 15 de maig vaig participar en la marató poètica d'homenatge a J. V. Foix: L'estrany no m'és estrany. Per a la meva lectura, que vaig dedicar al professor Joaquim Molas, que em va ensenyar a entendre la claredat enlluernadora que amaguen els versos onírics, i, irònicament, críptics del poeta de Sarrià, vaig escollir diversos poemes del llibre ON HE DEIXAT LES CLAUS... Aquests fragments són del que obre el recull, que es titula:

VAIG ARRIBAR EN AQUELL POBLE, TOTHOM ME SALUDAVA I JO NO CONEIXIA NINGÚ: QUAN ANAVA A LLEGIR ELS MEUS VERSOS, EL DIMONI, AMAGAT DARRERA D'UN ARBRE, EM VA CRIDAR, SARCÀSTIC, I EM VA OMPLIR LES MANS DE RETALLS DE DIARIS.

Com se diu aquest poble
Amb flors al campanar
i un riu amb arbres foscos?
On he deixat les claus...

Tothom me diu: -Bon dia!
Jo vaig mig despullat;
N'hi ha que s'agenollen,
L'altre em dóna la mà.

-Com em dic!, els pregunto.
Em miro el peu descalç;
A l'ombra d'una bóta
Clareja un toll de sang.

(...)

Que gent que hi ha a la plaça!
Em deuen esperar;
Jo que els llegeixo els versos.
Tots riure i se'n van.

(...)

El bisbe em condecora.
Ja els músics han plegat.
Voldria tornar a casa
Però no en sé els topants.

(...)

-Què diuen per la ràdio?
Tinc fred, tinc por, tinc fam.
(...)
Ara veig el diable
Que m'espera al tombant

Setembre del 1942 (Atenció a la data!)

dilluns, 17 de maig del 2010

Via fora, els adormits

M'ha sorprès, i no pas gratament, veure que, entre els molts pobles que han organitzat una votació sobre la independència de Catalunya, no n'hi havia cap de la Terra Alta. I jo em demano, tan meravellosament vivim sota el domini espanyol? ¿És que no hi ha ningú, sobretot joves, que es qüestioni la pertinença a un estat que ens menysprea, que ens espolia, que ens pren el pèl amb l'assumpte aquest del Tribunal Constitucional, el qual es permet sotmetre l'Estatut votat pel poble de Catalunya i "refrendat" a les Corts Espanyoles a un procés de manipulació, retallant-lo, desvirtuant-lo i convertint-lo en un producte irrisori?
La laminació d'aquest Estatut, nascut d'un excés d'entusiasme del president de la Generalitat, l'Honorable Pasqual Maragall, que va aconseguir arrossegar molta gent que hi veia l'encaix definitiu amb Espanya, ens demostra que tots els intents d'acostament a aquesta realitat inamovible que es diu Estat Espanyol estan destinades al fracàs més absolut. Desenganyem-nos, a Espanya no ens hi volen, tal com som, només ens acceptem com a província vençuda, amb la nostra llengua, la nostra història i les nostres tradicions convertides en un objecte folklòric, sense cap projecció de futur.
Per això considero que aquest moviment que s'està detectant arreu de Catalunya en forma de consultes per a la independència és un primer pas per despertat tantes consciències adormides, per remoure tantes inèrcies, per esvair l'encara vigent fenomen de la por. Són molt pocs, pensa algú, són moltíssims, dic jo, vistes les circumstàncies en què s'han de moure, a base de voluntariat i amb una gran part de la premsa i dels partits polítics més “espanyolistes” a la contra. I no obstant SI MUOVE! És mou! El poble català ha començat a caminar. Serem els de la Terra Alta els últims a bellugar-nos?
(Publicat al L'EBRE, el dia 14 de maig del 2010)

dissabte, 8 de maig del 2010

Sagrada Família

Resulta curiós fer una visita turística a la Sagrada Família. Però s'entén si qui t'hi convoca és l'arquitecte Joan Basegoda, director jubilat de la Càtedra Gaudí, l'home que en sap més sobre aquest autor i la seva obra, com a colofó d'un itinerari que ens havia dut, en anys successius, a visitar diferents edificis del genial arquitecte. Hi anem amb un grup de companys seus de col·legi -entre ells el Miquel-, i les seves respectives dones, com ara jo. Fora del temple, les llargues cues de turistes estrangers donen idea del que representa aquest arquitecte i el seu edifici per a la nostra ciutat. Dintre de la cripta, Basegoda ens parla del mestre i ens n'explica algunes anècdotes curioses. Com ara que Gaudí acostumava a picar amb un martellet les pedres que s'havien d'utilitzar per a la construcció i, segons el so, les acceptava o les rebutjava, al temps que deia, (de les que no li agradaven): "Aquesta parla en castellà!"
Visitem el museu, ple de gent, i la nau central en la qual s'afanyen, muntats dalt de les grans bastides metàl·liques, una colla d'obrers, que produeixen un fort terrabastall. Aquesta barreja de treball adelerat, sorolls intermitents i turistes atònits em fa pensar en un espectacle futurista, fet per gent com ara la Fura dels Baus.
-I del pas de l'Ave, que ens penses? -li vaig demanar a en Basegoda.
-Que no passarà pas. La tuneladora s'aturarà. Aquest serà el miracle que farà Gaudí per tirar endavant el seu procés de beatificació!
Lloat sia Déu!

dilluns, 3 de maig del 2010

Aiguamolls


Els aiguamolls de l'Empordà, quina festa! Ens agrada anar-hi qualsevol dia de l'any, però especialment a la primavera, quan pertot arreu ressonen els cants nupcials dels ocells. A les llaunes -estanys-, s'hi pot veure una variada quantitat d'ocells. Enguany, a més dels habituals: ànecs collverd, martinets blanquíssims, cigonyes -moltes enfilades dalt dels seus nius-, bernats pescaires, tan elegants, orenetes atrafegades, gavians argentats etc, hem vist fotges -amb les cries, amagant-se entre l'herba alta-, i un parell d'ànecs grisets. I el millor de tot, un grup de xatracs fent les seves volades característiques, com si suressin un moment en l'aire i, tot seguit, llançant-se en picat fins a tocar la superfície de l'aigua a la busca i captura d'algun peixet desprevingut.
També, des de casa, a l'Escala, he comprovat que els estornells han tornat a fer niu a sota d'una teula de la casa del davant. L'any passat, un garsa fastigosa no parava d'importunar-los. Llavors vaig presenciar un fet curiosíssim: des de diferents llocs van sortir altres estornells decidits i no van parar fins que van foragitar la garsa. Tenint en compte la diferència d'envergadura d'aquests ocells respecte a la seva enemiga, el seu coratge era molt d'aplaudir!
Això vol dir que la unió fa la força. Potser que n'aprenguin, els nostres polítics, a veure si aconsegueixen plantar cara a la garsa que tots sabem!