Foix

El dissabte 15 de maig vaig participar en la marató poètica d'homenatge a J. V. Foix: L'estrany no m'és estrany. Per a la meva lectura, que vaig dedicar al professor Joaquim Molas, que em va ensenyar a entendre la claredat enlluernadora que amaguen els versos onírics, i, irònicament, críptics del poeta de Sarrià, vaig escollir diversos poemes del llibre ON HE DEIXAT LES CLAUS... Aquests fragments són del que obre el recull, que es titula:

VAIG ARRIBAR EN AQUELL POBLE, TOTHOM ME SALUDAVA I JO NO CONEIXIA NINGÚ: QUAN ANAVA A LLEGIR ELS MEUS VERSOS, EL DIMONI, AMAGAT DARRERA D'UN ARBRE, EM VA CRIDAR, SARCÀSTIC, I EM VA OMPLIR LES MANS DE RETALLS DE DIARIS.

Com se diu aquest poble
Amb flors al campanar
i un riu amb arbres foscos?
On he deixat les claus...

Tothom me diu: -Bon dia!
Jo vaig mig despullat;
N'hi ha que s'agenollen,
L'altre em dóna la mà.

-Com em dic!, els pregunto.
Em miro el peu descalç;
A l'ombra d'una bóta
Clareja un toll de sang.

(...)

Que gent que hi ha a la plaça!
Em deuen esperar;
Jo que els llegeixo els versos.
Tots riure i se'n van.

(...)

El bisbe em condecora.
Ja els músics han plegat.
Voldria tornar a casa
Però no en sé els topants.

(...)

-Què diuen per la ràdio?
Tinc fred, tinc por, tinc fam.
(...)
Ara veig el diable
Que m'espera al tombant

Setembre del 1942 (Atenció a la data!)