Temps de cireres

Som al temps de les cireres: vermelles, turgents, dolces i compactes. Tan breus que inviten a menjar-ne una i una altra, i una altra més encara, un petit plaer, rodó i brillant com un somni, i tan efímer com els somnis, també.
En vaig veure en una botiga de Barcelona. El venedor em va dir que eren de la Terra alta.
-De Caseres? -vaig demanar, engrescada.
-Només hi diu Terra Alta, a la caixa.
En vaig comprar, era imprescindible que ho fes. En mossegar-ne una, a la manera de la madalena de Proust, tot un munt de records i emocions se'm va filtrar, a través del gust, fins al racó més amagat de la memòria, allà on la imaginació es baralla amb els records i els modela i els amoroseix fins a fer-los únics, i meravellosos.
Maig de finals dels 50 o primers dels 60. Fluir mandrós del riu, l'Algars, entre horts exaltats per la magnificiència dels cirerers carregats de cireres. Unes cireres garrofals que feien inclinar les branques dels cirerers fins a oferir el seu fruit al desig esmolat de les nostres boques àvides.
Menjàvem cireres, que ens pintaven els llavis d'un roig encès. Ens fèiem arracades de cireres, amb què ens guarníem les orelles com robins rutilants. En fèiem rams, que ens emportàvem a casa com un trofeu conquerit en una lluita amable i incruent. Després, una mica acalorades pel sol resplendent del migdia, i el nostre desig sadollat, corríem al toll assolellat del riu, vora els xops protectors i entràvem dins les seves aigües claríssimes, com complint un ritual antic i repetit, any rere any, ondines de les aigües primaverals, goges fascinades, i potser també fascinants, d'aquell món d'encanteri.
Ara sóc lluny, però vull creure que aquell lloc màgic conserva tot el seu encant ancestral. Que les granges de porcs, pollastres i conills -que hi han de ser perquè el pagès de la terra sola no en pot viure, ni que sigui tan pròdiga i generosa com aquella-, no hauran desfet la seva gràcia, no hauran pol·lucionat les seves aigües puríssimes, no hauran arrasat en el seu afany constructor tota aquella bellesa.
Si hi ha paradisos, l'horta de Caseres, el seu riu i els seus cireres, en són un. Fràgil i trencadís. Quiet i endormiscat. I molt, molt, vulnerable.

(Publicat a l'Ebre cap a l'any 2000, però que crec que encara és en plena vigència)