dimecres, 29 de desembre del 2010

Herta Müller



L'HOME ÉS UN GRAN FAISÀ AL MÓN.

Herta Müller, premi Nobel 2009, és una escriptora romanesa de parla alemanya, i en aquest llibre recull els problemes, inquietuds i desassossecs dels romanesos de la seva mateixa parla que s'han vist obligats a anar a treballar a Alemanya fugint de la situació precària que vivien a Romania.
Recordo que, l'any 2000, quan vam visitar aquell preciós país tan malmès per la dictadura de Ceausescu, a la ciutat de Brasov vam anar a veure l'Església Negra, evangelista. La guia local, una rosseta d'ulls blaus, que pertanyia a aquesta mateixa minoria que Herta, una minoria que viu en aquella zona de Romania des de fa segles i, no obstant, han pogut conservar la llengua i les seves tradicions, ens explicava compungida -en castellà-, que els joves marxaven tots a Alemanya, on els rebien amb els braços oberts. Jo, per animar-la, li vaig dir que, quan haguessin fet diners tornarien, i ella em va dir: “Dios la oiga!” El cert és que, amb els anys, els nois no només no han tornat sinó que hi han anat cridant les seves famílies. Un èxode continuat i -sembla-, irreversible. Amb tot el que això pressuposa.
L'estil de Müller és despullat, de frases curtes, que sembla que t'empenyin endavant. Un estil que et pot arribar a fatigar. Però que et rescabala quan hi trobes algunes perles com aquestes:
“Amb tanta calor, el sol no aconseguia trobar la fi del dia.”
“La nit emergí del terra i cobrí el poble.”
“La nit era altíssima.”
“Al poblet canten els galls. El seu cant és ronc. Encara els resta nit al bec.”
“Aquella nit s'adormí tan lluny que cap somni la va poder trobar.”
Oi que sona bé?

dimecres, 22 de desembre del 2010

Nadal




Qui pot anar a Betlem?
Les rutes que ens hi emmenen
són tan estretes!
L'estrella brilla encara
però els llums de Nadal
-quincalla i coloraines-
n'apaguen l'esplendor.

Haurem de tancar els ulls
i tornar-nos infants
per creure en meravelles.

Avui, Jesús, et veig
no a la cova ni al món
indiferent que gira,
ni potser en la fredor
d'alguna església buida
d'amor i d'escalfor,
sinó als ulls del meu nét
tan petits i tan dolços
que em canten l'al·leluia!

dijous, 16 de desembre del 2010

Parèmies II



Vaig continuar fent córrer la memòria, per enviar-ne una segona remesa al Víctor Pàmies, que me'n va demanar més. I encara n'hi haurà d'altres. La foto és del Cap de la Costa, amb el santuari de la Fontcalda al fons de la vall.

A l'agost, a les vuit ja és fosc.
Anar com les batzoles. (D'aquí cap allà, sense rumb ni criteri).
Anar a baqueta. (Fustigar. Ve de quan feien passar els militar castigats entre una filera que els colpejava).
Anar a compres i millores. (Complicitat suspecta)
A pagès endarrerit, cap anyada no li és bona.
Abraçades i besets no fan xiquets, però toquen a vespres. (Perill d'anar més enllà en els relacions de parella de la nostra època!)

Cel a roquetes, aigua a les bassetes.
Cel rogent, pluja o vent.
Com més cosins, més endins. (Connotació eròtica)
Creix lo dia, creix lo fred. (També: Naix lo dia, naix lo fred.)

D'allà no n'hi, no en pot rajar. (Es diu dels infants.)
De Joans, Joseps i ases, n'hi ha per totes les cases. (És curiós, perquè a Gandesa ningú no deia ase, sinó ruc, a aquests bèsties, molt abundoses en la meva infantesa i joventut, al poble.)

El té fa pair. (Juga amb l'homofonia de té i te, herba. Es deia dels que es casaven amb una pubilla pels diners, tot i que fos lletja.)
El vi fa sang, l'aigua fa carn.

Fer Pasqua ans de Rams. (Quedar-se prenys sent soltera o solters.)

Gaita pagada, fa mal so.

Ja pots xiular, si l'ase no vol beure. (Altre cop ase).

L'aigua, pa les granotes. (Per a)
La mar com més té, més brama. (Ambició.)
La rabosa, quan no les pot haver, diu que són verdes. (Haver seria un antic significat de tenir.)
Los diners no fan la felicitat, però hi ajuden.

Llamps a la marina, cerç a la matina. (Aquesta la deia molt el meu pare.)

Ni creix ni meix. (Vet ací el meu cognom!)
No es pot dir blat que no estigue al sac, i ben lligat encara s'escapa.
No tindre senderi. O: No tindre seny ni senderi.
No tindre suc ni bruc. (També se'n deia ser dessustanciada, no tenir substància, gràcia, una persona o una cosa).


Parlant, la gent s'entén.
Parlant del gos, amanix lo totxo. (Prepara el bastó) (Es deia quan mencionaves d'algú i se't presentava de sobte).
Parlar sense to ni so.
Pensa mal i encertaràs.
Per Nadal a pas de pardal, per Santa Llúcia a pas de puça, per Sant Antoni a pas de dimoni. (El dia)
Per Nadal cada ovella al seu corral.

Qui amb crios se gita, cagat s'aixeca.
Qui espera, desespera.
Qui la fa, la paga.
Qui mal no fa, mal no pense.
Qui té boca, s'equivoca.

Semblar la caldereta del mal temps. (Se'n deia de les persones rondalleres).
Ser una figa tova. (Semblant a ser una bleda)
Si la Candelera plora, l'hivern ja és fora, si la Candelera riu, l'hivern és viu. Tant si plora com si riu, l'hivern és viu.

Tal faràs, tal trobaràs.
Te'n faran els criatures, de verdes i de madures.

Xiular les orelles. (Es deia quan algú parlava -sobretot- malament de tu.)

diumenge, 12 de desembre del 2010

Nobel de pau




A Liu Xiaobo, en homenatge.

“Un instant tremolós, un parpelleig,
m'aboca a la consciència: encara sóc viu.
(...)
Tot i que sé que la mort
és un misteriós desconegut per a qui és viu,
que la mort no es pot experimentar,
i que un cop mort no la pots tornar a viure,
m'hi mantinc a frec
i en aquest frec m'hi vaig negant.
Incomptables nits rere finestres enreixades
i tombes sota la llum dels estels
han fet aflorar els meus malsons.

A part d'una mentida
no tinc res més.”

De PARAULES QUE CAP PRESÓ POT TANCAR.
Traducció d'Albert Pla Nualart, per al diari “Ara”.


La consciència et diu que ets viu
i és viu l'afany de llibertat amb què et sustentes.
Per tu Liu Xiaobo, avui brillen més purs
els ocells de la nit, els ulls de les estrelles.

dilluns, 6 de desembre del 2010

La Rambla



“La Rambla (de Barcelona) era en aquells moments la ruta de les elegàncies: senyores que anaven a comprar flors, noies que anaven o tornaven de casa de les modistes; el jovent que venia del Cercle Eqüestre o del Liceu o de a tertúlia de les floristes; alguns feliços ciutadans, que tenien llurs cases a la Rambla o als seus voltants…” De: Cromos de la vida vuitcentista, de Joaquim Mª de Nadal, escrita als anys 30, recordant amb nostàlgia escenes de la joventut de l’autor, a finals del XIX.
Així la descrivia, ja en ple segle XX el poeta Garcia Lorca: “La única calle de la Tierra que yo desearía que no acabara nunca, rica en sonidos, abundante de brisas, hermosa de encuentros, antigua de sangre, la Rambla de Barcelona”.
Mon pare, que n'era un enamorat, cada vegada que venia a Barcelona l'anava a visitar. Li encantaven sobretot les parades de flors. Era temps en el quals es repetia la dita popular: “Barcelona és bona, si la bossa sona. Tant si no sona, com si no sona, Barcelona és bona!”
Però, malauradament, la dita ja no val per a tots els estrangers que ens visiten. Una enquesta entre turistes feta per un periòdic britànic situa la Rambla de Barcelona com el 4rt lloc turístic més decebedor del món. (Per consolar-nos, ens assabenten que la primera posició l’ocupa la torre Eiffel, la segona la Mona Lisa i la tercera Times Square).
En destaquen, com a fets negatius, els preus, la brutícia, les prostitutes, el tipus de botigues que només vénen escombraries turístiques, la massificació; no hi ha bars ni restaurants bonics, només uns locals plens de turistes sorollosos i prepotents. I la inseguretat. El trilers. Els robatoris. (Cal anar aferrat a les pertinences ja que se senten com preses de caçadors a l’aguait). I diuen pestes dels seus compatriotes, que beuen com a cosacs etc. etc.
Què hi busquen? Tipisme català, suposo. O els més ignorants, que són la majoria, tipisme espanyol. I què hi troben? Turistes que ho desborden tot. Botigues de souvenirs regentades per asiàtics. Lladres de totes les nacionalitats, i borratxos. Tot un panorama!
I ara, per acabar-ho d'adobar, suprimeixen les parades tradicionals -de moment els ocells, en acabat, les flors?-, i les reconverteixen en parades lletgíssimes i sense cap tradició, com la de pastes i coques, dites de Barcelona!
La Boqueria, aquest mercat que sentim tan nostre, també s’ha convertit en visita obligada dels turistes, tant que els venedors ja han començat a vendre fruita pelada i tallada, sucs diversos o peix fregit per treure profit de la seva enutjosa presència. I dic enutjosa perquè entorpeixen les activitats normals de venedors i compradors, i ha aconseguit que molts d’aquests últims optessin per canviar de mercat. És allò de “Forasters vindran i de casa ens trauran”.
La foto és d'una de les meves nétes, la Clàudia, fa uns quatre anys, quan encara les estàtues humanes tenien una certa gràcia.
Barcelona i la seva Rambla, es moriran d'èxit?

dimecres, 1 de desembre del 2010

Parèmies




Dites, refranys o frases fetes que m'han vingut al cap, sentides de petita a Gandesa. En tinc moltes de recollides en una llibreta, però la tinc allà, i per ara és molt difícil que hi vagi. Però em fa gràcia participar a la teva llista. Segur que la majoria ja les tens. Però potser alguna et sorprèn.

A bodes me convides.
Afarta'm i dis-me moro. (Aquesta seria políticament incorrecta, ara!)
Al juliol, ni dona ni caragol. (Vol dir que no és bon temps per casoris)
Anar a compres i millores.
Canten papers i callen barbes. (Aquesta la deia molt el meu pare, que treballava al Registre de la Propietat)
De broma la van casar, i ella plorava. (Es tracta de bromes de mal gust)
D'Aragó, ni dona ni bacó.
De bacó i de sinyor se n'ha de vindre de mena.
De ponent, ni vent ni gent.
Home casat, burro espatllat.
Los testos s'assemblen a les olles.
Lo corb li deia a la garsa, que negra que ets.
La paella li deia a la cassola, si m'embrutes, t'emmascaro. (Significat semblant a l'anterior)
Les dones primes i netes, que grosses i brutes ja s'hi fan prou.
Les cabres pels seus pecats, portes los ginolls pelats.
Ovella que bela, perd lo mos. (No val a badar)
Qui fa un cove, fa un cistell.
Rica i potenta, de la dona sigues parenta. (Per influències)
Semblar un Sant Llatzer. (Ferit)
Semblar un heccehomo. (Brut)
Ser aigua de borraines. (Poca cosa)
Sogres i nores, llegum de mal coure.
Ser cul i merda.
Ser un tracalet. (Belluguet)
Tallar com les dents d'un mort. (Estar poc esmolades, les eines. Aquesta la vaig dir un cop a Barcelona, al prompte de viure-hi, i se'm van esgarrifar).
Tot és bo, el que l'olla cou. (Volent dir que s'ha de menjar de tot sense fer escarafalls.)
Tu rai, li coïen faves al cul i no se'n sentia.
Ser com la fira de Flix, que es va acabar amb un canyís. (Anar a menys)
Val més dir xo que arri. (Es diu dels noiets i noietes espavilats o inquiets)

Aquesta va ser la primera llista de refranys que em van venir al cap i que vaig enviar a Víctor Pàmies, que es dedica a recollir-ne. I ha descobert una cosa sensacional, el més conegut a Catalunya, que encapçala la llista del seu top ten, seria: Qui no vulgui pols, que no vagi a l'era. I endevineu quin és el que va davant al País Valencià i a Ses Illes? Doncs el mateix! Visca la unitat de la llengua. Si voleu entrar al seu bloc i descobrir coses com aquesta, és el següent, http://vpamies.blogspot.com. http://refranys.cat. Hi trobareu també el seu e-mail.
La foto és Gandesa, al fons, entre ametllers florits. Darrere hi ha les Serres de Pàndols i de Cavalls.