L'HOME ÉS UN GRAN FAISÀ AL MÓN.
Herta Müller, premi Nobel 2009, és una escriptora romanesa de parla alemanya, i en aquest llibre recull els problemes, inquietuds i desassossecs dels romanesos de la seva mateixa parla que s'han vist obligats a anar a treballar a Alemanya fugint de la situació precària que vivien a Romania.
Recordo que, l'any 2000, quan vam visitar aquell preciós país tan malmès per la dictadura de Ceausescu, a la ciutat de Brasov vam anar a veure l'Església Negra, evangelista. La guia local, una rosseta d'ulls blaus, que pertanyia a aquesta mateixa minoria que Herta, una minoria que viu en aquella zona de Romania des de fa segles i, no obstant, han pogut conservar la llengua i les seves tradicions, ens explicava compungida -en castellà-, que els joves marxaven tots a Alemanya, on els rebien amb els braços oberts. Jo, per animar-la, li vaig dir que, quan haguessin fet diners tornarien, i ella em va dir: “Dios la oiga!” El cert és que, amb els anys, els nois no només no han tornat sinó que hi han anat cridant les seves famílies. Un èxode continuat i -sembla-, irreversible. Amb tot el que això pressuposa.
L'estil de Müller és despullat, de frases curtes, que sembla que t'empenyin endavant. Un estil que et pot arribar a fatigar. Però que et rescabala quan hi trobes algunes perles com aquestes:
“Amb tanta calor, el sol no aconseguia trobar la fi del dia.”
“La nit emergí del terra i cobrí el poble.”
“La nit era altíssima.”
“Al poblet canten els galls. El seu cant és ronc. Encara els resta nit al bec.”
“Aquella nit s'adormí tan lluny que cap somni la va poder trobar.”
Oi que sona bé?