Queden molt lluny els dies de resplendor sobre l’herba. El sol ha agostat els sembrats. Collida és la verema. Tanmateix, la tardor que s’acosta durà resplendor d’or a les fulles caduques dels arbres. Que esperaran nus l’arribada del fred. El gebre els conferirà una nova bellesa.
La cursa embogida del temps
mai no es detura.
De joves, l’anem empenyent
amb delit creixent. De grans
la voldríem frenar.
I no hi som a temps.
Setembre avança. Madura el raïm.
A poc a poc, l’estiu ens diu adéu.
Madurarà el codony i la magrana.
Els dies són més curts. La nit més llarga.
Tot arriba i tot passa
en la roda infinita del temps.
La rutina pot ser un lenitiu per als dies enfebrats de quefers ineludibles. Aturar la passa i encantar-se mirant el pas dels núvols. La correntia dels estels. Res és tan còmode com unes sabates velles. I els tracte amb velles amistats.
Altre cop la Diada.
Senyeres alçades.
Crit de llibertat.
Caliu a l’ànima.
Els anys van passant.
Resta l’esperança!
El so de la dansada em retorna
a la plaça guarnida,
a la meva daurada joventut,
als meus amors perduts,
a la passa esmolada.
Festes Majors, repicar de campana
i la Lira Ampostina. La falda emmidonada
la cintura cenyida. I la galta rosada.
Processó de la Mare de Deu de la Font Calda.
Olor de cocs i de murtra. El ball de matinada.
Tot reviu a la ment, fresc i viu. Com una deu
d’aigua pura, mai no estroncada.
