La meua foguera de Sant Joan (conte
publicat a “Al hora” el 1986)
L'olor dels meus estius
d'infant en l'herba seca”.
Josep Carner
La llenya, la llenya! Los del carrer de
Costumà i los dels Quatre Cantons s'han ajuntat. Tenen un munt de
llenya així de gros. I natres encara badem. Ja cal que mos
espaviléssem! A veure: l'Antonieta, la Carmeta, la Fina, la Juanita
i jo anirem per les cases. Los xiquets que agafon lo carretó i que
vaiguen pels afores, al regall, a les eres o per la bassa d'Engaire.
Que duguen tot lo que trobon: argelagues, buscalls, llenya seca...
Los més petits que es quedon a vigiliar.
Vinga, comencem. Hem de voltar per totes
les cases de la plaça. A, Maria! Tia Treseta, que té res pa la
foguera? Sí que en té! Diu que ho llança pel balcó. Aparteu-tos,
que cau!
Recristians, quin bé de Déu de fato!
Has vist? La Treseta de Rallo mos ha llançat dos tamborets de fusta
trencats. I a cal Rosset una cadira sense barrots i un balancí an lo
cul foradat. Carmeta, filla, prou d'engronxar-te que encara hem
d'anar a un munt de cases!
Heu anat a ca la tia Perellona? Sí? Han
començat a baixar escales avall un bé de Déu de caixetes de fruita
buides. No s'acabaven mai! Quin fart de riure!
I a la farmàcia? Mos han donat un bres
molt nou. Devia ser de la Tere, de quan era petita. És malaguanyat.
Podríem porta'l a la tia Antònia pa les bessones. Que no? Que és
pa la foguera? Està bé, dona, no et posos així! Vinga, agafa'l!
Déu n'hi do! I això que els xiquets
encara no han arribat. Mira'ls! Què duen? L'Àngel arrossega un
carrató i els altres l'ajuden. Mireu, natres n'hem arroplegat molta
també. Com ho fiquem? Així, així. Dalt de tot lo balancí. Molt
bé. Hauríem de fer un ninot, no trobeu? Sí, amb la granera, però
s'ha de vestir. Alguna dona ens pot donar una bata vella o un drapot.
A ca nostra no, que els arropleguem per canviar-los a barata
taronges. La Fina n'ha anat a buscar un. Mireu que du lo Josep
Maria, un barret de palla! Si és lo de la mula! No et renegarà, tun
pare?
Que bé que ha quedat. L'encenem? No
encara. Primer hem d'anar a sopar. Tots alhora no, és clar. No veus
que podrien vindre los xiquets del raval o els de la farola i
prendre-mos la llenya?
No sigues poruga! Va, ja em quedo jo.
Però no tardésseu. Que es quedo algun noi també. Jo totsola no
vull. Se queda l'Àngel. Molt bé, afanyeu-tos!
Los budells me fan un rum-rum que no sé
si és de gana o de por. Qui són aquells que passen pel carrer del
Comerç? Quina por, me pensava que venien cap aquí! Ja està bé!
Podíeu haver anat més de pressa, no? Sou massa romanceres! Mun pare
em renegarà!
He sopat tan corrents, que no sé si em
reprendrà. Qui té mistos? Josep Maria, en tens? La Carmeta del
Gustós ne porta un capsa. Va, encenem! Les argelagues s'havien
d'haver posat davall de tot. És igual. Agafeu un fulls de “La
Vanguardia” que he portat jo. Ja pren! Ja puja la flama! Com
espeteguen les rames i els buscall secs. Aparteu-tos! Àngel, no
sigos carnús! M'ha donat una espenta que de poc no em cremo. Té
tan poca substància!
Com crema! Mireu, mireu, les flames ja
arriben al balancí. I diràs que s'engronxa, lo ninot. Pareu compte
amb les espurnes, que tos poden fer una botana a la roba. Mira, ja es
crema el barret de la mula de cal Josep Maria. Juanita, no ploros.
Ets més fàcila! I si em vols creure a mi, val més que no ho digos,
a tuns pares, perquè, si reneguen tun germà ell te fumbrà quatre
carxots per escaufeta! I tindrà tota la raó del món.
Ai, ai. Les flames pugen molt amunt. I
ara el vent les decanta cap a les moreres. Encara les sucarrimaran!
Ai mare! Potser no l'havíem de fer tan grossa. Calla, que ja minven.
Sort d'això, si no...
Quina calor. Mira, estic tota suada. Tu
no sues? Ala, quina mascara que portes. Mireu la Carmeta, quin nas
més emmascarat! Que ets ximpleta o què? No se't pot dir res. Vés-hi
tu!
Si no em véns amiga, tan me fa. Ratlla i
creu! Que et torna la bola que em vas donar? Lo que es dóna ja no es
torna, Nostre Senyor perdona!
Que no, que encara no s'ha apagat del
tot! No en tinc gens, de son. Que no, li dic. Coi d'home, encara no
se n'ha anat ningú!
Ja torna a xiular! Me n'he d'anar. Mun
pare ja ha xiulat tres vegades pel balcó. Demà, no ho sé. Baixaré
ans d'anar a missa. Mos trobarem aquí. La Carmeta? No ho sé. No ho
veus que està de morros? Jo? Jo no. Ella ha començat. Jo no estic
enfadada. Per mi...
Ai mare! Me'n vaig corrents. Sabeu una
cosa? Diu que la nostra foguera ha sigut la més grossa, enguany. Més
i tot que la dels Quatre Cantons. Que bé, no? Per Sant Pere en
tornarem a fer una altra. Direm a la tia Perellona que mos guardo
totes les caixetes que puga. A les Cadiretes no els ne demanem, que
les de peix fan massa pudor.
Mon pare! Ai, ai, que ja venia, que no ho
veu que ja venia!