Temps

 

El temps passa rabent.

Cada instant un delit

de joia intermitent.

Agafem-nos ben fort

al present!

Siguem com la flor

que perfuma la mà

que l’estreny!

Maig

 

Maig

Venies cap a mi

a través dels camps oberts

sota el cel esbatanat

de maig.

Camins de flors

guiaven els teu pas.

La roda del pou

girava i girava

l’aigua pujava,

l’hort reverdia.

Tot era ufana!

Les cuques de llum

mostraven

el camí de tornada.

Del campanar del poble

arribava

el so de la campana.

Tu i jo. I la vida

que tot just començava!

Ara refaig els passos

i només m’acompanya

l’eco de les rialles

i el crit de la campana.

estrella

 

Graó a graó,

remunto la carena

de la vida.

Dalt de cim m’hi espera

la clau de volta

de l’Univers,

dins la llum d’una estrella.

Boulder

 

Boulder, Eva Baltasar

D’aquesta autora n’havia llegit Permagel, que no em va entusiasmar. El fet d’haver-la nomenada finalista del BOOKER INTERNACIONAL ha fet que tingués curiositat de llegir-ne aquesta i Mamut, que en tanca la trilogia.

Com en la primera, Boulder ens explica en primera persona les experiències d’una lesbiana, que té aprensió a la maternitat. El tema pot ser més o menys original, el que fa especial aquest text és la manera agosarada amb què l’autora utilitza l’adjectivació, decidida a deixar impactats els possibles lectors. De vegades, més que impactada, és el meu cas, desconcertada. Calia distorsionar tant el llenguatge?

Acaba la trilogia amb Mamut, incidint en el rebuig a la maternitat.

No sé dir que m’hagin agradat, en tot cas he trobat interessant llegir la seva obra.

Amiga

 

Dona'm la mà, amiga dels bells dies,

i juntes refarem els camins oblidats

d'un temps en què les roses no tenien espines

i eren les nostres rialles un doll espurnejant.

Pren-me la mà i estreny-la dins la teva,

amb els ulls clucs i el cor assossegat.

Els temps ha desfullat d'una en una les roses:

en resta un perfum tènue al palmell de la mà.

 

Des del balcó de casa veig l'espilleig inconstant

de la llum jugant sobre la superfície de la plaça.

Els arbres de capçades d'un verd nou i brillat,

l'envolten protectors. I els pilons de pedra

desgastats per l'ús, inviten al repòs i a la xerrada.

Mentre els xiquets d'ara juguen adelerats

sense pensar com n'és, de breu, la vida.

Mirant la plaça sento que encara en mi batega

la xiqueta que fou. La noia que vaig ser.

I aquesta dona d'ara. Passat, present, futur

amb tot de llums i ombres em guien pel camí

del no retorn. O del retorn etern

cap al sol del capvespre.

Complantes XVIII

 

XVIII

Mossego la poma

àcida i dolça

com la desmemòria

d’enganyós recordar.

(Ara, les pomes ja no tenen cucs

com tenien les pomes d’antany.)

Les pomes àcides,

de bon mossegar.

Dolces i amargues

com el bes estantís

de l’amant.

Les pomes collides

a l’hora foscant

que perfumen l’alè

amb un suau perfum.

Mentre retornem,

les cuques de llum

desafien deleroses

el somriure dels estels.

Camí de retorn

cap a un món proper:

sense pomes veres

s’ha mort el pomer.

A la fruiteria, grogues,

vermelles, lluents,

les pomes són figues

d’un altre paner.