Des del balcó de casa veig l'espilleig inconstant

de la llum jugant sobre la superfície de la plaça.

Els arbres de capçades d'un verd nou i brillat,

l'envolten protectors. I els pilons de pedra

desgastats per l'ús, inviten al repòs i a la xerrada.

Mentre els xiquets d'ara juguen adelerats

sense pensar com n'és, de breu, la vida.

Mirant la plaça sento que encara en mi batega

la xiqueta que fou. La noia que vaig ser.

I aquesta dona d'ara. Passat, present, futur

amb tot de llums i ombres em guien pel camí

del no retorn. O del retorn etern

cap al sol del capvespre.