Dona'm la mà, amiga dels bells dies,
i juntes refarem els camins oblidats
d'un temps en què les roses no tenien espines
i eren les nostres rialles un doll espurnejant.
Pren-me la mà i estreny-la dins la teva,
amb els ulls clucs i el cor assossegat.
Els temps ha desfullat d'una en una les roses:
en resta un perfum tènue al palmell de la mà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada