divendres, 27 de febrer del 2015

Poesia 2015


XI
Avui la pluja m'ha enxampat mentre tornava
a l'escalfor benigna de la llar.
La pluja, a la ciutat, una visita incòmoda.
L'acull millor la lluïssor dels sembrats.

XII
La neu, aquesta rutilant bellesa
que juga a disfressar amb vels de núvia
els seus paranys de gel. Els nens hi juguen,
aliens a l'acer esmolat dels seus glavis.

XIII
Escriure pot ser un vici, una ferida
que cou, un crit d'alarma mut,
un desitjar un desig innominable.
Potser per persistir. Potser per esborrar-se.

XIV

Entre naixença i mort, quantes hores
de tedi, quantes baules perdudes
quantes paraules ocioses.
I alguns estrills, molt breus, de plenitud.

XV

Jugo el joc de ruleta de la vida.
Blanques, vermelles, verdes...
Perdre o guanyar, només ho sap el dau
que dins del cubilet balla que balla.

dilluns, 23 de febrer del 2015

Un home que se'n va

Al seu últim llibre publicat, en Vicenç Villatoro ens parla del seu avi, Vicente Villatoro, de Castro del Rio, Còrdova, que als 60 anys va emigrar a Terrassa, amb la dona i un fill. El Vicente Villatoro va ser condemnat a mort pel règim franquista pel fet d'haver pertangut al Comitè revolucionari que va substituir les autoritats del seu municipi al principi de la guerra civil. Pena que li va ser commutada per llargs anys de presó. En tornar al seu poble, va adonar-se que allà ja no hi havia res que l'hi lligués. Ni cap pervindre per al seu fill, un jove de vint i pocs anys. Durant la guerra i la postguerra, Castro del Rio va viure circumstàncies molt dures, amb morts i represàlies d'un bàndol i de l'altre, (us sona, oi?). Així que, com molt altres andalusos, va marxar cap a Catalunya.
L'argument del llibre, doncs, prometia molt. Però el Vicenç Villatoro, a més d'explicar els fets -i un munt d'altres fets col·laterals-, es dedica a fer disquisicions per justificar el seu avi i per fer una mena d'auto-catarsi personal que, a mi, se'm va fer francament reiterativa i avorrida.
Una cosa em va agradar. El seu pare es va casar amb una catalana i va acabar parlant amb els seus fills en aquesta llengua. També altres parents vinguts de Castro i establerts a casa nostra van viure aquest mateix procés. Ara, com molts altres immigrants, se senten plenament catalans i s'involucren en la marxa del “procés”. Benvinguts siguin tots.

dijous, 19 de febrer del 2015

Francesc Vergés



Ara, mossèn Francesc, camines, lliure i desvetllat, pels amples camps del Senyor.

Francesc Vergés i Vives va néixer el dia 9 de març de l'any 1919 a Sant Feliu de Llobregat. I va morir el 16 de febrer a Barcelona. 95 anys de vida, 72 de sacerdoci, 8 d'invalidesa, però no infecunds, com ens va recordar en la seva homilia el cardenal Lluís Maria Sistach, que va presidir el funeral.
Mossèn Vergés, tal com era conegut, va ser l'introductor a Catalunya dels EMD, un moviment d'estudi i reflexió vingut de França que va ser, en principi, vist d'una manera una mica suspecta pels bisbes del moment, allò de reunir-se parelles de casats en cases particulars acompanyats d'un consiliari era força insòlit. Mossèn Vergés va ser consiliari de diversos equips, entre ells el nostre, durant una colla d'anys, abans que un ictus el deixés paral·litzat. Va ser perseguit -i apallissat-, pel franquisme, que el considerava progressista, antifranquista i catalanista. (I tant com ho era!) Durant molts anys ha estat capellà del monestir de les germanes benetes de Sant Pere de les Puel·les, de Barcelona, on es va celebrar el funeral. Tots els que l'hem conegut i tractat, en guardem un record inesborrable.
Per exemple el seu gran mestratge. Era un home obert a les noves idees que arribaven d'Europa i del món i que, aquí, amb prou feines ensumàvem. Solia dir que viatjar hauria de ser gratuït i obligatori. Va ser un gran cristià, un patriota català i un sacerdot exemplar. Descansi en pau, mossèn!

diumenge, 15 de febrer del 2015

Son Goku




Avui fa 25 any que TV3 va començar a emetre aquesta sèrie japonesa de dibuixos animats. I jo li voldria retre un petit homenatge. Com a professora de català d'un institut de Santa Coloma, bastant impermeable a la nostres llengua, vaig tenir l'agradable sorpresa de comprovar que els meus alumnes seguien la sèrie amb una gran fal·lera. Fins i tot, quan ja portaven anys emetent-la, van organitzar una marató “Son-Gorkiana” en una d'aquelles setmanes culturals inefables que se celebraven en aquella època. Quan els vaig dir que un fill meu n'era traductor, la seva emoció va ser molt forta. Crec que vaig guanyar uns quant punts de consideració de part seva.
Que aquesta sèrie va penetrar en moltes llars castellanoparlants, en dóna també testimoni una conversa que vaig sentir en uns gran magatzems, eren uns nens que urgien el pares que tornessin a casa, que no se la volien perdre de cap de les maneres.
Us pot semblar que és una anècdota intranscendent, però jo us puc ben dir que no. Que va ser molt important per a la difusió de la nostra llengua. Per això reto homenatge al nen de la cua de mico i a la trepa dels seus acompanyants.

dimarts, 10 de febrer del 2015

Èbola




Diumenge 7 de febrer, vaig poder escoltar el colpidor testimoni de la mare Paciencia Melgar, una monja de la Guinea Equatorial, de l'orde de la Immaculada Concepció. Aquesta religiosa va estar treballant a l'hospital que els germans de Sant Joan de Déu tenen a Monròbia, capital de Libèria, on va treballar amb els infectats de l'Èbola, malaltia que va contraure junt amb alguns altres missioners i religioses que tenien cura dels malalts. I els van internar, amb molts altres infectats, en un centre d'aïllament. Allà, amb unes condicions sanitàries i higièniques deplorables, va veure morir molta gent, després de gran patiments. Ella no va deixar de resar i de lluitar, i va poder sobreviure. Un cop donada d'alta, va acompanyar el segon dels missioners de Sant Joan de Déu, Manuel Garcia, que van traslladar a Madrid, al qual aplicaven plasma sanguini de la mare Paciencia perquè duia anticossos d'aquesta malaltia. Desgraciadament, ell no va sobreviure, però sí la infermera Teresa Romero, a qui van aplicar el mateix tractament.
L'Èbola és una malaltia endèmica present a diversos països d'Àfrica, però que a Occident només va preocupar quan va arribar aquí. Ella es queixava que Àfrica és la gran oblidada i ens demanava que es hi involucréssim, d'una manera o d'una altra. Que tots som humans.
Jo pensava que els pecats o delictes d'algun home d'Església, com ara la pederàstia, és airejada pels mitjans, i està molt bé que sigui així. Que els caigui tot el pes de la llei! Ara bé, cal que no oblidem els molts homes i dones que viuen i treballen en països del tercer món, en escoles, orfenats i hospitals, només per amor a Déu i als germans més necessitats. Ells també són Església.

dissabte, 7 de febrer del 2015

Poesia 2015, 2


VI
El pidolaire em saluda, content.
Ah el somriure comprat amb la moneda
repescada del fons de la xavalla
que m'allibera de la pesantor
insolidària del meu plàcid viure.

VII
Passejo per carrers que el sol d'hivern
amoroseix amb la seva petjada
el fred pot ser traïdor. I ho és pels vells
com jo mateixa, que els hi sóc germana.

VIII
Sempre les mateixes cara em fiten
de la pantalla de les meravelles,
però no em veuen. Sóc humana
o el punt determinat d'una estadística?

IX

Som al més cru del gener i el fred
avança en onades concèntriques
que tanquen
les últimes clarors d'un sol vençut.

X
Sales d'espera de la Vall d'Hebron,
metges i infermeres apressats.
Sofriment silenciós del malalt que esguarda
la sentència. De mort?

dimarts, 3 de febrer del 2015

Poesia 2015



I
Que lenta passa, a cops, la vida.
Lentitud de l'espera d'un miracle que trenqui
la monotonia de les hores que conformen
aquest viatge meu cap al no-res.

II
Paraules, paraules, rius de paraules,
meandres tèrbols de paraules,
llacs infinits d'infinites paraules.
I, només una, marca el nostre destí.

III
Hi ha minuts que s'allarguen, calmosos,
dins del vertigen del rodar dels dies.
Tot es detura, i el temps pren l'emoció
d'un bes suau, o una amargant mentida.

IV
El dia és tebi avui. Cap núvol sura
davant del sol brillant. Recorro
l'avinguda dels dies absoluts
sota el reclam imperiós del seu crit.

V
Enyorament de dies ja passats
o només de l'escalf d'una abraçada?
L'amor aquell verí que mata lent
o ressuscita el somni dels sentits.