dijous, 29 de desembre del 2016

Delit


Delejo foc encès, albes daurades,
camins oberts entre arbreda i sembrats,
rierols ocults d'aigua impol·luta i fresca,
i el breu repòs d'uns ulls que em portin pau.

Delejo nous instants que em donin joia
i vells i nous amics a qui estimar.
Delejo un pit lleial on abraçar-me,
i la gràcia infinita d'un somriure d'infant.

És a tu que delejo, company d'antigues rutes
ara que ja no et trobo i el record va llaurant
solcs molt profunds a la closa de l'ànima

i tot el món se'm capgira al voltant,
i es fa imprecisa la claror de tarda
per on a contracor vaig avançant.



dijous, 22 de desembre del 2016

diumenge, 18 de desembre del 2016

2017




Encetem un camí
i, amb el pas decidit,
avancem-hi. El de menys
és la meta.

diumenge, 11 de desembre del 2016

Alice Munro

Odi, amistat, festeig, amor i matrimoni




Tot i que va guanyar el Nobel de literatura l'any 2013, no havia llegit res d'aquesta autora canadenca. I val a dir que les nou històries o contes llargs que componen aquesta publicació del 2001 m'han agradat molt. Parla de diverses relacions de personatges que se't fan molt autèntics. Molt reals. I ho fa amb un estil que sembla fàcil, però que és terriblement difícil, un estil molt planer, que flueix amb naturalitat, amb eficàcia. M'ha agradat, sobretot l'última narració, “Veure-li les orelles al llop”, que explica com un

dimarts, 6 de desembre del 2016

Castella

Camps esbatanats de Castella
ens acullen,
immòbils i absorts. 

 Els núvols, banderers
dels llargs camins de l'aigua.
 Pluja amiga, companya
de matins resplendents.

divendres, 25 de novembre del 2016

Lèxic gandesà


La meua foguera de Sant Joan (conte publicat a “Al hora” el 1986)

L'olor dels meus estius
d'infant en l'herba seca”.
Josep Carner

La llenya, la llenya! Los del carrer de Costumà i los dels Quatre Cantons s'han ajuntat. Tenen un munt de llenya així de gros. I natres encara badem. Ja cal que mos espaviléssem! A veure: l'Antonieta, la Carmeta, la Fina, la Juanita i jo anirem per les cases. Los xiquets que agafon lo carretó i que vaiguen pels afores, al regall, a les eres o per la bassa d'Engaire. Que duguen tot lo que trobon: argelagues, buscalls, llenya seca... Los més petits que es quedon a vigiliar.
Vinga, comencem. Hem de voltar per totes les cases de la plaça. A, Maria! Tia Treseta, que té res pa la foguera? Sí que en té! Diu que ho llança pel balcó. Aparteu-tos, que cau!
Recristians, quin bé de Déu de fato! Has vist? La Treseta de Rallo mos ha llançat dos tamborets de fusta trencats. I a cal Rosset una cadira sense barrots i un balancí an lo cul foradat. Carmeta, filla, prou d'engronxar-te que encara hem d'anar a un munt de cases!
Heu anat a ca la tia Perellona? Sí? Han començat a baixar escales avall un bé de Déu de caixetes de fruita buides. No s'acabaven mai! Quin fart de riure!
I a la farmàcia? Mos han donat un bres molt nou. Devia ser de la Tere, de quan era petita. És malaguanyat. Podríem porta'l a la tia Antònia pa les bessones. Que no? Que és pa la foguera? Està bé, dona, no et posos així! Vinga, agafa'l!
Déu n'hi do! I això que els xiquets encara no han arribat. Mira'ls! Què duen? L'Àngel arrossega un carrató i els altres l'ajuden. Mireu, natres n'hem arroplegat molta també. Com ho fiquem? Així, així. Dalt de tot lo balancí. Molt bé. Hauríem de fer un ninot, no trobeu? Sí, amb la granera, però s'ha de vestir. Alguna dona ens pot donar una bata vella o un drapot. A ca nostra no, que els arropleguem per canviar-los a barata taronges. La Fina n'ha anat a buscar un. Mireu que du lo Josep Maria, un barret de palla! Si és lo de la mula! No et renegarà, tun pare?
Que bé que ha quedat. L'encenem? No encara. Primer hem d'anar a sopar. Tots alhora no, és clar. No veus que podrien vindre los xiquets del raval o els de la farola i prendre-mos la llenya?
No sigues poruga! Va, ja em quedo jo. Però no tardésseu. Que es quedo algun noi també. Jo totsola no vull. Se queda l'Àngel. Molt bé, afanyeu-tos!
Los budells me fan un rum-rum que no sé si és de gana o de por. Qui són aquells que passen pel carrer del Comerç? Quina por, me pensava que venien cap aquí! Ja està bé! Podíeu haver anat més de pressa, no? Sou massa romanceres! Mun pare em renegarà!
He sopat tan corrents, que no sé si em reprendrà. Qui té mistos? Josep Maria, en tens? La Carmeta del Gustós ne porta un capsa. Va, encenem! Les argelagues s'havien d'haver posat davall de tot. És igual. Agafeu un fulls de “La Vanguardia” que he portat jo. Ja pren! Ja puja la flama! Com espeteguen les rames i els buscall secs. Aparteu-tos! Àngel, no sigos carnús! M'ha donat una espenta que de poc no em cremo. Té tan poca substància!
Com crema! Mireu, mireu, les flames ja arriben al balancí. I diràs que s'engronxa, lo ninot. Pareu compte amb les espurnes, que tos poden fer una botana a la roba. Mira, ja es crema el barret de la mula de cal Josep Maria. Juanita, no ploros. Ets més fàcila! I si em vols creure a mi, val més que no ho digos, a tuns pares, perquè, si reneguen tun germà ell te fumbrà quatre carxots per escaufeta! I tindrà tota la raó del món.
Ai, ai. Les flames pugen molt amunt. I ara el vent les decanta cap a les moreres. Encara les sucarrimaran! Ai mare! Potser no l'havíem de fer tan grossa. Calla, que ja minven. Sort d'això, si no...
Quina calor. Mira, estic tota suada. Tu no sues? Ala, quina mascara que portes. Mireu la Carmeta, quin nas més emmascarat! Que ets ximpleta o què? No se't pot dir res. Vés-hi tu!
Si no em véns amiga, tan me fa. Ratlla i creu! Que et torna la bola que em vas donar? Lo que es dóna ja no es torna, Nostre Senyor perdona!
Que no, que encara no s'ha apagat del tot! No en tinc gens, de son. Que no, li dic. Coi d'home, encara no se n'ha anat ningú!
Ja torna a xiular! Me n'he d'anar. Mun pare ja ha xiulat tres vegades pel balcó. Demà, no ho sé. Baixaré ans d'anar a missa. Mos trobarem aquí. La Carmeta? No ho sé. No ho veus que està de morros? Jo? Jo no. Ella ha començat. Jo no estic enfadada. Per mi...
Ai mare! Me'n vaig corrents. Sabeu una cosa? Diu que la nostra foguera ha sigut la més grossa, enguany. Més i tot que la dels Quatre Cantons. Que bé, no? Per Sant Pere en tornarem a fer una altra. Direm a la tia Perellona que mos guardo totes les caixetes que puga. A les Cadiretes no els ne demanem, que les de peix fan massa pudor.
Mon pare! Ai, ai, que ja venia, que no ho veu que ja venia!



divendres, 18 de novembre del 2016

D'ANY DE GRÀCIA


De vegades, encara, sento alenar paraules
que em transporten a fondes vastituds. On retrobo
la llum de l'encanteri del perdut paradís
de la infantesa. Cristal·litzat i insomne.

dissabte, 12 de novembre del 2016

Any de gràcia


Avanço a les palpentes per rutes de salobre
de platges oblidades. M'acuiten sons abruptes
que trenquen el silenci, boira i fum, on m'oculto.
Les hores estripades són ales de gavina
dins l'embat desfermat del mestral.  

dimarts, 8 de novembre del 2016

EL LLAMP

EL LLAMP

El diumenge 6 de novembre, Jaume Nolla escrivia un article en El Punt Avui, en el qual glossava la revista “El Llamp, 1984- 1987”, que impulsà l'editor Xavier Borràs. Com que l'autor no ho cita, voldria fer notar que els Borràs van agafar el nom per a la revista mencionada i per al seu editorial, de l'antic “El Llamp, 1921-1934”. “Portaveu nacionalista de Gandesa i sa comarca” i que tenia com a lema: “Tot per Catalunya, que, petita o gran, és l'única pàtria nostra”. El director n'era Manel Bardí, -que en la presentació del periòdic va escriure: “Volem que el fulgor d'El Llamp commogui i il·lumini l'ànima gandesana”-, que, a més dels gandesans Joan Povill i Adserà, el canonge Joan B. Manyà, el seu germà, mossèn Joaquim Manyà, Josep Fornós, Joaquim Altadill i Joaquim Vidal, entre altres, va tenir col·laboradors de les comarques de la Terra Alta, Ribera d'Ebre i Priorat: Artur Bladé i Desumvila, Francesc Adell i Antoni Rovira i Virgili per exemple. En adoptar el nom de l'antiga publicació, “El Llamp”, els Borràs rendien un merescut homenatge a tota aquella gent voluntariosa que van fer possible l'antiga publicació.
Carme Meix




dijous, 3 de novembre del 2016

Tots Sants


El alts xiprers esmalten
el camí. A banda i banda
els morts. Camino
entre l'alba i l'ocàs,
aferrada a la vida.    

dimarts, 1 de novembre del 2016

Visita a Gandesa

 Carrer Miravet


 Cooperativa


 Visita al cementiri. Creu coberta.


 Cementiri.
 Tomba de ma mare.
 Un detall.
Tomba del brigadista que va inspirar un personatge d'Els cims invencibles.

divendres, 28 d’octubre del 2016

Sant tornem-hi amb els diacrítics!

 Diacrítics
Al final n'han deixat 15, alguns dels quals sobrers. Per exemple ma o mon, possessius sempre acompanyen el nom: ma mare, mon pare. Per tant no es poden confondre amb la mà. Ara, un argument curiós que defensava els diacrítics a ultrança, explicava que si tu deies, a algú, he vist un os, no sabria si et referies a un plantígrad o a una part de l'esquelet. El cas és que quan parlem no hi ha confusió ja que pronunciem os, esquelet, com cos i os, animal, com dos. I no cal que sobre del cap de l'emissor es vegin els accents obert o tancat com una mena de banyes! Un altre argument, del senyor Josep Ferrer, diu que suprimir-los seria acostar-se massa al castellà! Jo crec que el que és perillós per al català és la imitació de la sintaxi castellana i suprimir alegrement els pronoms en i hi. Aquí sí que caldria fer campanya! Jo quan sento algú que en lloc de dir: no hi vaig, diu no vaig, penso que necessita una purga d'oli de ricí. I quan sento, no en veig “ninguna”, per dir: no en veig cap, se'm posen els pèls de punta.   

dimecres, 19 d’octubre del 2016

dijous, 13 d’octubre del 2016

Ferrante 4


La nena perduda. (Final de la tetralogia d'Elena Ferrante)


Sembla que està de moda preguntar-se qui s'amaga sota el pseudònim que signa aquesta narració -les últimes perquisicions assenyalen una traductora italiana-, sense respectar el desig d'anonimat d'aquesta persona. I, un cop acabada de llegir l'última part, entenc els seus desitjos. En aquesta, com en les anteriors, descriu la decadència de Nàpols, els tripijocs dels polítics, la corrupció, el crim organitzat, la vida quotidiana de la gent que han de viure sota aquesta pressió. etc. Cosa que, vist amb qui se la juga, li podria portar conseqüències desagradables. Admiro el seu coratge. En quan a la lectura, no ha desmerescut de les anteriors. Feia temps que no m'atrapava tant una novel·la actual. Es llegeixen les quatre parts -la vaig començar durant l'estiu-, sense perdre l'interès en la història de les dues amigues narrada amb un pols extraordinari. Un deu per a l'autor/a, sigui qui sigui!     

dilluns, 10 d’octubre del 2016

Records d'absència


Absort, el pensament, divaga
per rutes oblidades, cendra i pols.
Tu ja no hi ets.
S'han diluït en l'aire les paraules.
En resta la claror.  

dissabte, 8 d’octubre del 2016

Tercera entrega

Una fuig, l'altra es queda.

Aquesta és la tercera part de la història d'aquestes amigues. I de llarg, la que més m'ha agradat. A la situació política i social -som a Nàpols, i la màfia hi és presenta, encara que l'autora no l'anomeni pel seu nom-, s'hi afegeixen les lluites obreres i sindicals, els neofeixistes, els comunistes, tot aquest món que fa de teló de fons a la vida de les dues amigues, separades però sempre presents l'una a la vida de l'altra. Els seus frustrats matrimonis. Els seus anhels de promoció personal, la seva maternitat. Tot escrit des del punt de vista de l'Elena Greco, que tot i que ha pogut estudiar, casar-se amb un professor universitari i publicar una novel·la, sempre se sent inferior a l'altra, que estima, admira i avorreix amb la mateixa intensitat. Una narració que m'ha deixat sense alè. Friso per llegir la quarta i última, o sigui el desenllaç.



dimarts, 4 d’octubre del 2016

   Elena Ferrante

“La història del meu cognom”.
          Aquesta és la segona part de l'”Amiga genial”. En la qual continua la història d'afecte-gelosia entre aquestes dues amigues, narrada per una d'elles, l'Elena Greco, que té una mena de fixació amb la seva amiga Lila. L'estil, de molt bon llegir, fa que continuïs volent saber com evoluciona la història d'aquests noies i, per extensió la història d'Itàlia, concretament de Nàpols, amb tots els seus clarobscurs. Però no és d'això que volia parlar sinó d'una faceta que m'ha interessat molt. La protagonista, napolitana, estudia en italià, i parla del napolità com d'un dilecte propi de persones incultes. El llatí que parlaven els romans, amb el pas dels segles, va derivar en diversos dialectes -del llatí!-, que amb el temps van adquirir la categoria de llengües. En el cas de la península italiana, durant la reunificació d'Itàlia, es va decidir buscar una llengua estàndard (1872), que fos l'oficial a tot el territori. I es van inclinar per una de les varietats regionals que els va semblar més prestigiosa, la de Milà que, atenció, era la regió més rica i influent d'aquell país, i que, amb l'adveniment dels mitjans de comunicació, s'ha convertit en hegemònica. Molts de nosaltres encara recordem les precioses cançons napolitanes, cantades en la seva llengua nadiua. Que ara una dona napolitana la consideri un dialecte al qual renúncia sempre que pot com si se n'avergonyís, em fa molta pena.



dilluns, 3 d’octubre del 2016

L'última lectura de vacances

 James Joyce
Retrat d'un artista adolescent
De tant en tant m'agrada retornar als clàssics. No obstant, Joyce no és un dels meus autors preferits. Recordo que vaig llegir el seu ULISSES i, algunes pàgines contra el nacionalisme irlandès en un moment -quan el vaig llegir-, que els patriotes irlandesos feien vaga de fam a les presons britàniques fins a la mort, em va disgustar. I la trama en si, la vaig trobar massa confusa. Suposo que no hi va ajudar la traducció al castellà d'en Valverde. Però és el cas que no em va convèncer. Després, ja no em vaig veure amb cor de llegir la traducció, tan lloada, al català del Mallafré.

Aquesta m'ha produït una actitud ambivalent. Reconec que està molt ben escrita i té pàgines excel·lents, però en conjunt no m'ha arribat a enganxar. El clima de vacances no es gaire procliu a la introspecció!

dimecres, 28 de setembre del 2016

Més lectures d'aquest estiu

 Grégoire Delacourt
LES QUATRE ESTACIONS DE L'ESTIU
Aquesta és una lectura molt pròpia d'estiu ja que transcorre durant diversos 14 de juliol, festa nacional francesa, a Le Touquet, a la costa atlàntica d'aquest país. Ens parla de diferents etapes i edats de l'amor. Sembla que aquest autor va escriure un llibre anterior que va tenir força èxit, LA LLISTA DELS MEUS DESITJOS. No sé com devia ser aquell, però aquest l'he troba artificiós, rellepat, massa ensucrat. Un altre problema han estat els referents, Delacourt abusa de les cites, de pelis, llibres, poemes o cançons francesos, la majoria dels quals que desconec. Així que em queda molt lluny, tot i la proximitat geogràfica. Això no et passa amb autors anglosaxons, ja que, per a bé o per a mal, en compartim una pila -vull dir de referents-. El nostre món cultural s'ha deixat absorbir per tot el que n'arriba, sobretot de Nord Amèrica. I és una llàstima, ho reconec. Signes del temps que ens ha tocat de viure!



diumenge, 25 de setembre del 2016

Lectures estiu

 Najat El Hachmi
LA FILLA ESTRANGERA
D'aquest autora marroquino-catalana n'havia llegit “L'últim patriarca”, una narració en part complementària d'aquesta, (o a l'inrevés) ja que en aquella prenia com a referència la figura paterna i, en aquesta, la materna, per parlar-nos d'un món que coneix molt, el de la immigració marroquina a les nostres terres. I la dificultat d'adaptar-s'hi, sobretot les persones grans. Una altra llengua, unes altres costums, una altra religió. La protagonista de la narració -com la de la novel·la anterior-, viu aquesta situació com una torbadora dicotomia: la seva volguda adaptació a la terra d'acollida, a la seva llengua i literatura, als seus costums -més lliures-, per una banda, i, per l'altra, el respecte i l'estimació cap als progenitors que la impedeixen de ser qui vol ser. Un dona lliure i desenvolupada capaç de viure per si sola amb totes les contradiccions que això li comporta. Molt ben escrit, molt matisat, m'ha agradat més que l'anterior, que no em va disgustar, ni de bon tros. Una veu diferent, que s'abeura en la tradició literària femenina catalana, d'on treu els referents. I ens obre camins nous i sorprenents.



dimecres, 21 de setembre del 2016

Lectures d'estiu



MANUAL PER A DONES DE FER FEINES
Lucia Berlin

Aquest és un recull de contes d'aquesta autora nord-americana. Una escriptora que va tenir una vida agitada. Per la feina del seu pare, que era enginyer de mines, va néixer a Alaska i va viure en diferents campaments miners de l'oest dels Estats Units. Quan el pare va ser cridat a participar en la Segona Guerra Mundial, va viure amb la mare i la família materna a El Paso. En tornar, el pare es va traslladar a Chile, amb un situació més aviat opulenta; allà, Berlin va estudiar en col·legis catòlics, i va aprendre espanyol. Per anar després una universitat dels EEUU. Es va casar dues vegades, amb els corresponents divorcis, va tenir quatre fills, que va pujar sola. Va ser l'alcohòlica, una addició que va poder superar i va desenvolupar una vida professional agitada. Deien els clàssics que els déus envien destrets als seus elegits per tal que tinguin material per als seus càntics. I això és el que s'esdevé amb aquesta autora. De totes les feines que va tenir, i de les vicissituds familiars -com la seva germana Sally, que va morir de càncer-, en treu suc. El seu estil és molt bo, un pèl irònic, tendre, de vegades melangiós. Però mai desesperançat.   

dilluns, 19 de setembre del 2016