-->
Primer
de tot, cal felicitar la gent de Gandesa que han fet possible la -fa
molts anys anhelada-, representació de la Farsa de Gandesa, el
fallit matrimoni reial, celebrat l'any 1319, entre l'infant Jaume -no
Alfons com diu la crònica publicada a l'Ebre-, fill de Jaume II el
Just i hereu de la Corona de Catalunya i Aragó, amb la princesa
Elionor de Castellà i Lleó, filla del difunt rei Sanç i germana
d'Alfons XI. I dic Elionor, en català, perquè així consta el seu
nom a la “Crònica de Pere el Cerimoniós”, de qui va ser
madrastra.
Un
altre error, que no sé d'on ha sortit, és assegurar que amb aquest
enllaç matrimonial s'havien d'unir els regnes dels respectius
cònjuges. Res més lluny de la realitat. Castellà i Lleó ja tenien
rei!
El que
s'hi jugava, en aquest casament, era el dot de la núvia, que havia
estat donat com a penyora quan es va formalitzar el compromís entre
els pares respectius. I que, en cas de ruptura d'aquest compromís,
calia retornar. I no era pas poca cosa. Es tractava dels
castells d'Atienza, de Gomar, d'Osma, de Caneren i de Monteagudo de
Múrcia. Hi havia també la paraula d'honor donada pel rei Jaume II,
el Just, pare del nuvi.
La
pressió sobre el jove príncep, que volia professar a l'orde del
Cister, al monestir de Santes Creus, va ser tan forta que el va
obligar a complir les ordres del seu pare i rei, encara que,
immediatament després de la boda -feta amb tota la pompa que el cas
requeria-, va fugir per fer-se religiós tal com era el seu desig.
Ara
bé, el dot de la núvia no es va perdre, ja que, uns anys més
endavant, en quedar-se vidu el príncep Alfons, segon fill de Jaume
II -que va heretar el tron-, i un cop aconseguida de Roma
l'anul·lació del casament de Jaume i Elionor, es va poder casar amb
la núvia rebutjada.
Segons
la citada crònica de Pere el Cerimoniós, la reina Elionor no va
estimar gaire els seus súbdits catalans. Es veu que no els perdonava
del tot l'afront. Ai, la història!