dijous, 29 de març del 2012
30 de març
I el temps passa rabent. Dies i hores
emmarcant un silenci que m'esclata
en mil bocins de sons. Suc de paraules
que el vent no s'ha emportat. Ni la campana
que alerta del retorn de la bonança.
Hi ha sol al celobert. El dia allarga
els seus paranys de llum damunt les coses
que tu vas estimar i que perduren
en el món dels records que se m'imposen.
Però la nit, la nit encara cel·la
l'angoixa del adéu que no vam dir-nos.
Diumenge serà Rams, i l'altre Pasqua
que esclatarà en les flors de perfum tebi.
Tota vida que es perd és el preludi
de l'alba lluminosa d'un nou dia.
dijous, 22 de març del 2012
Home i coloms
L'home que dóna molles de pa als coloms
al bell mig de la plaça
té l'aire gris d'aquell que ha estat vençut
en mil i una batalles.
El dia també és gris. Ha plogut a la nit
i tot el terra regalima d'aigua.
Els coloms s'agrumollen i aletegen
disputant als companys brins de pitança.
Potser de cop, l'home de gris, recorda
un altre temps llunyà, i una altra plaça
lluminosa de març, que, amb ulls alegres,
avançava joiós de la mà de la mare
amb el paquet de veces acabat de comprar.
Els coloms eren blancs, com ho són els records.
(I ningú no sabia que caldria control
per tenir-los a ratlla, com se fa amb altres plagues).
De cop, un aleteig, el torna al matí gris.
Li ha quedat, estampat, un somriure d'infant.
dimarts, 20 de març del 2012
Qüestió de supervivència
Diumenge passat, em va passar una aventura que us explico. Havia d'anar a casa d'un amics i baixar a l'estació de Putxet, així que vaig agafar el metro, la línia 1, que connecta amb la L 7, de ferrocarrils. Doncs bé, per causes que ningú no m'ha aclarit, la línia estava aturada entre Catalunya i Plaça Molina, i, per arribar-hi, havies de fer una part amb la línia 6, també de ferrocarrils, però enlloc no hi havia cap indicació que ho facilités. Em vaig trobar en aquell destret juntament amb una parella de francesos, d'uns cinquanta anys, que volien anar al Tibidabo, i anaven tan perduts com jo. A base de preguntar i de fer giragonses, vam aconseguir el nostre objectiu. I vam iniciar una conversa força interessant -ell i jo. L'home en castellà i jo en català. En saber que era catalana, després d'afalagar-me dient que trobava la nostra llengua tan musical com els brasiler-, em va parlar del Llenguadoc, no sé si ho era, i jo li vaig dir que era la pàtria dels trobadors. També li vaig recalcar que el francès se l'havia menjada, aquella llengua, com l'espanyol intentava fer amb la catalana. Ell em va dir que parlava francès, anglès, i espanyol, però no català, com si se n'excusés. Jo li vaig respondre que jo, a Catalunya, només parlava català.
Per a mi, és un qüestió de supervivència!, li vaig dir. Em va entendre a la perfecció. I, havent arribat al Putxet, ens vam acomiadar amistosament.
Per a mi, és un qüestió de supervivència!, li vaig dir. Em va entendre a la perfecció. I, havent arribat al Putxet, ens vam acomiadar amistosament.
dimarts, 13 de març del 2012
Políticament correcte
Sembla que torna a parlar-se de la conveniència de subratllar la marca de gènere femení, allò d'homes i dones, nens i nenes, ciutadans i ciutadanes, galls i gallines, que ningú no se senti ofès. Fins i tot algun cap calent creu que es podria solucionar posant @ enlloc d' E o A. Així per exemple, el començament del Pare Nostre podria anar així:
Pare i mare nostre/nostra que...
O bé: Par@ i mar@ nostr@ que...
Com veieu propostes ben innovadores, amb les quals les don@s ja no ens sentiríem descriminades. I els nostres sous pujarien fins a aparellar-se amb els dels hom@s del mateix nivell. I ja no caldrien repeticions innecessàries. És clar que podríem confondre els n@ns amb els n@ns, o sigui els nens amb els nans, però això seria pecata minuta. Només es tracta de proposar-s'ho. Així tindríem alcald@s, i podríem suprimir allò tan molest d'alcaldes i/o alcaldesses, presind@nts i metg@s. Sastr@s, etc. O violinist@s. Quina meravella!
Amics i amigues, perdó amic@es -bé no sé com arreglar-ho, però ja hi trobarem el desllorigador-. I tots i totes, vull dir tot@s serem feliços i menjarem xoriços. O xorices? O xoric@s. Guaita, ara m'he fet un bon embolic!
dimarts, 6 de març del 2012
(Cartes a Joan) Aniversari
Avui, dia sis de març, he tornat a fer anys.
I em sembla que era ahir, que encara era un infant
com ara tu, i corria pels carrers familiars
de la meua Gandesa, en un món de postguerra
de cel gris i pa negre, i esperit “nacional”
que cantava a l'escola amb veu desafinada.
I tanmateix, que alegre sonava la xarranca!
El “Sant Joan de les Canadelles, què mana sinyor!”
i el “Pare Carbasser”, i tants jocs oblidats...
Tu ara ets lluny de la terra, i sents altres cançons
que alguna dia seran nodriment de nostàlgia.
Però ara és el present, i el futur queda lluny.
Collim totes les roses que ens regala la vida
i, lliures de temença, aspirem-ne el perfum.
Només dins de l'avui se'ns fan reals els somnis!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)