Es tanca el vell any,
entre rialles i planys.
I arriba un Any Nou
carregat d'esperança.
Feliç 2021
Indrets Gandesans: Font de dalt
De
quin indret llunyà arribava
una aigua que mai no assaciava?
Deien que era molla. I potser insalubre.
Per tant, la cegaren.
També van talar les velles moreres
que l'emmarcaven.
Bocí a bocí, s'esborra la memòria
dels indrets i la gent que hi vam viure
en dies atzarosos de postguerra.
Senyor Tió,
deu-nos el do de la salut.
I traieu el Covid
a cops de bastó.
Indrets gandesans: La bassa d'Engaire.
Hi recollíem culleretes, que se'ns escorrien
entre les mans
mentre el homes abeuraven
les bèsties, tot xiulant.
El dia es tancava, lent i solemne,
entre núvols de foc i de sang.
Ompliré el meu porró de vi blanc de garnatxa
de les feixes del mas que vam veremar junts:
cada glop du el regust amorós dels teus llavis
i els records amargants de joventut perduts.
Toquen a sotmetent les vetustes campanes
de tots els campanars. Via fora, gent!
El mal que ve de ponent va creixent.
I de llevant no arriba cap remei.
Cal subvertir l'orde establert. I fer foc nou
amb pit i cor alçurats cara al vent.
Ragen nit i dia, los xorros de la Fontcalda,
sense repòs. Potser deleren
l'escalfor d'algun cos per guarir-li ferides
i alleugerir tristeses, absències i dols.
Dins l'ermita, una imatge menuda,
acompanya el seu plor.
(Foto Lita Gresa Barceló)
En amagarem com la llavor s'amaga dins la terra
i esperarem el temps de la bonança.
Aleshores creixeran buscant un sol daurat
arbres reblerts de fruits de llibertat!
Pluja amiga, prenya l'oliva i omple els rierols,
fes que ragin les fonts.
Prepara els camps per a properes collites.
Fes bugada dels fums de la ciutat.
Que sota teulat, et rebin rics i pobres.
I procura no fer cap malvestat!
Toquen a dol les campanes, calmoses,
en la nit de Tots Sants.
Les sents, escoltes el seu cant?
Per sobre les teulades molsoses
s'empaiten els gats.
Els sents, n'escoltes el reclam?
La vida i la mort, enllaçades,
ens criden a viure, un a un, cada instant.
S'encenen lluminàries a sol ponent,
amb promeses de pluja o de vent.
El dia mor, i la lluna en quart creixent
s'eleva a poc a poc, bella i distant,
per esbargir la tenebra roent
i donar llum al pas del caminant.
Al ulls et brillen miríades d'estels
i dus als dits almostes de claror;
el sol rogent, amb missatges de vent,
t'acompanya la passa. Vius el present
sense oblidar el passat.
La teva vida és un clam d'esperança
per esbargir el silenci imposat
i obrir-te a veus que clamen llibertat.
(Foto Marius Ber)
Vella sínia oblidada, s'ha perdut per a tu
la clara veu de l'aigua, el pas lent de la mula,
el càntic dels ocells. L'olor del llimoner.
Tot passa i res perdura! Ens resta la Natura
marcant el pas del temps!
(Foto Asun Colom)
El infinito en un junco L'infinit dins d'un jonc
Irene Vallejo
Aquest és un llibre molt especial. La seva autora et fa endinsar en la història dels llibres i tot el món que hi és connectat. Començant per l'evolució de l'escriptura, des dels signes cuneïformes de l'antiga Mesopotàmia, fins a la nostra escriptura actual, cada passa endavant, i els personatges que ho fan fer possible, han estat un prodigi i una gran conquesta per a la humanitat. No hi van faltar detractors, que consideraven que fixar les paraules, que fins llavors es difonien de manera oral, era empresonar i empetitir el llenguatge, fent-lo rígid i encarcarat.
També és molt alliçonadora l'evolució del material que ho va fer possible. Les tauletes d'argila mesopotàmies, i la invenció posterior del papir, tret d'aquest jonc que il·lustra la portada del llibre. El egipcis en tenien l'exclusiva i se la van fer valdre per fundar la biblioteca d'Alexandria, on recopilaven i anaven copiant els libres escrits en els rotlles de papir, un material vegetal molt sensible als paràsits i als elements climàtics. La ciutat de Pèrgam va voler tenir una biblioteca similar, i ells, per evitar la competència els van negar el papir. Així que es van haver d'espavilar i començaren a utilitzar pells d'animals, un material que coneixem com a pergamí, amb el qual van començar a fer llibres amb el format semblant a l'actual. Ara, la tasca de copiar-los -cada llibre era únic-, corresponia als monestirs medievals, de monjos i monges!
També explica la història de les biblioteques, començant per la d'Alexandria i mencionant les biblioteques actuals, de proporcions ingents, com la d'Oxford, que rep milers de llibres, revistes i documents que té prohibit de destruir!
I ens reporta una anècdota de Sant Agustí, que cita la Les Confessions. Fins llavors, es llegia pronunciant les paraules en veu alta o baixa si era per a un mateix. I ell va veure, meravellat, que el seu mestre, Sant Ambrós, llegia des del pensament, com ho fem ara. Tota una novetat.
En fi, aquest és un llibre que et porta de descobriment en descobriment, escrit d'un manera amena i molt, molt interessant. Cal recalcar que ha estat traduït a trenta llengües, entre elles el català.
Louise Glück Nobel literatura 2020
“Primavera, i onegen les cortines.
Les brises entren a la cambra i
porten la primavera
insectes.
El so del zumzeig com el so de
pregàries.”
Nit fidel i virtuosa
Et buscaré en els senyals, inconsistents, de l'aire,
en els núvols que dibuixen formes indesxifrables,
en el so de la pluja, percudint en l'asfalt,
en les postes de sol i el corrent dels estels
en nits clares d'estiu, en nits fosques d'hivern.
I et seguiré buscant en el crit d'un ocell,
fins que l'atzar retrobi la teva veu amiga
dins del silenci opac de llunyanes estrelles.
Viure és també sentir que el futur marca rutes
imprecises. I que l'atzar governa el fil del nostre ser.
Que ens cal estar oberts a noves esperances.
I albirar en l'horitzó motius per reprendre el coratge
i conquerir, amb fe i amb pau constants, la llibertat.