dissabte, 28 de juny del 2014

Un dels grans


Thérèse Raquin
Émile Zola

En aquesta obra, la primera que va assolir l'èxit d'aquest autor que n'obtindria tants, Zola ens presenta una parella d'amants que decideix carregar-se el marit de la dona per poder-se casar. I la seva posterior i completa degradació -que mai penediment-, fins arribar a un suïcidi compartit. El seu és un “Crim i càstig” sense redempció. Com sí que ho era el de Dostoievski, que ens presenta un Raskolnikov rosegat pel remordiment, que busca i troba la manera d'expiar la seva culpa. En canvi, els personatges de Zola, Térèse i Laurent, no generen cap mena d'empatia o de compassió -que vol dir patir amb- en el lector. Ens els presenta vulgars, brutals, fins i tot lleigs, sense cap atribut noble, gairebé inhumans. Un personatges que no tenen cap possibilitat de sortir del llot on han quedat envescats. El de Zola és un determinisme brutal! En el seu món no hi ha lloc per al perdó, la redempció ni l'esperança! És realment així, el gènere humà? Voldria creure que no. Fins la més abjecta de les criatures és susceptible de ser estimada i perdonada.
La traducció, excel·lent, de Lluís M. Todó.

dimecres, 25 de juny del 2014

Imprescindibles


Colla de banaus!

En català, tocant a insults potents, podem jugar a primera divisió, tot i que alguns s'entesten a substituir-los per castellans, una altra mostra de la submissió lingüística del país respecte de la llengua veïna. I TV3 no hi ajuda gaire. Més aviat al contrari. Penso en programes com Draps Bruts o Polònia, que han popularitzat mots com ara cabrón i gilipollas.
Per això m'ha agradat la compilació que fa Pau Vidal dels 100 insults imprescindibles de la nostra llengua. En citaré alguns. La tria l'he fet pensant en els que jo havia sentit, a Gandesa. O sigui que eren molt vius fa uns anys. Ara potser no tant. La moda del cabrons i dels gilipollas fa estralls arreu. Mireu-vos quina colla més lluïda:
Babau, banau, badoc. Encantat. Poca-solta. Tòtila.
Cagamandúrries. Cantamanyanes.
Borinot. Estaquirot. Tanoca.
Meuca. Verra. Barjaula. Bacona. Marfanta.
Ximplet/a. Dropo.
Morros de cony (aquest l'aplico a certa lider política, que trobo que li escau).
Carallot el proposa l'autor per substituir gilipollas. Que segons la meva amiga Rosa Ma té l'origen en un tal Gil, madrileny, que anava arreu amb les seves filles per veure de trobar-los marit. I la gent deia: ¡Ya viene Gil y sus pollas! (Si non e certo...)
També cita carnús, un insult que jo associo a animal i bèstia, que era la triada que ens dedicàvem mon germà i jo quan ens barallàvem. Animal, bèstia, carnús! Vidal el situa a les Terres de l'Ebre, al Pallars i -cosa més sorprenent-, al Baix Llobregat.
Em deixava per a l'últim brètol, que jo encara havia sentit a gent gran per qualificar un gamberro.
I encara en podria afegir algun, que no he trobat al mencionat llibre, com ara fàcila. (m'ho deien a mi per a qualificar-me de poruga o poc decidida).
I a més, recordo morros de figa (pansida). Figa-flor i un llarg etc. Algú s'anima a recordar-ne més? I fer-los servir, quan convingui. Vinga, no siguem rucs, que mos posaran lo cabestre!

divendres, 20 de juny del 2014

In memoriam



M'aferro a la garlanda dels meus somnis
per no plorar per tu. Perquè, plorar-te,
seria reconèixer una impostura.
Lentes, les hores,
em duen cap a fites oblidades:
un perfum, un sabor, la melodia
d'una orquestra de ball desafinada...
Nostàlgia de tardets de posta encesa,
ecos de veus farcides de rialles.
El divagar d'un núvol, la pujada
del Calvari esmaltat per la florida
de la flor d'ametller. I del timó.
Mai, mai, mai, mai tu i jo!
T'he retrobat de vegades als somnis
sense rastre del temps de les rondalles
-aquest temps que devora les paraules
i alça creus als turons dels cementeri-.
Evoco per a tu, la font, els xorros
tebis, constant, fidels, de la Fontcalda.
Aspiro el crit del cerç a la Farola.
M'inunda un fresc alè de garbinada.
Camino pels camins, de pols compacta.
Ric dins de l'hort, amb la cirera al llavi.
Pujo a Puig Cavaller. Miro la plana
amb la vinya ja al punt de la verema.
Encenc el foc la nit de Sant Joan.
Veig caure estels la nit de Sant Llorenç.
Vento campanes que criden pa i carn.
Sento campanes que toquen a morts.
I són per tu. O poden ser per mi.
Estels fugaços del que no va ser.

dimarts, 17 de juny del 2014

I tan pobres com som...


Captaire

Fa molt de temps que es posa a la porta del Caprabo, on vaig a comprar. És un individu prim, de cabells i ulls foscos, cara molt colrada pel sol, que li toca hores i hores de ple -allà, agenollat a la vorera-, d'uns quaranta anys o menys. Massa jove per demanar caritat, a la meva manera de veure. Però com el temps són els que són vaig contravenir el meu hàbit de no donar almoina al carrer -m'estimo més fer-ho a través d'institucions o ONG-. En fi, que vaig començar a donar-li un euro cada cop que me'l trobava. Un almoina que jo acompanyava sempre amb un bon dia. I ell es va habituar a respondre'm. Aviat, a penes em veia, ja em mirava agraït, i m'allargava el gotet de paper. Un dia vaig decidir parlar-li. Es va quedar tan sobtat que no va saber respondre'm. I vaig tenir por d'haver-lo incomodat. Així que no ho vaig tornar a intentar.
Avui, quan m'ha vist, se m'ha dirigit ell. M'ha dit si li podia donar alguns diners més, que se'n tornava a Romania -ha fet gest de mostrar-me els papers-, que aquí no hi havia res a fer, i tot, començant per l'habitatge, era molt car. M'ha parlat del seus dos fills i m'ha dit, responent a la meva pregunta-, que allà esperava trobar feina. Que aquesta d'aquí no era vida.
Ara em sap greu no haver-li demanat el nom. Espero que tingui sort. La necessitarà!

diumenge, 15 de juny del 2014

Som escola!

 la Rosa Ma i jo.


 Escoltant els parlaments. Xiulada a Wert. Aplaudiments a Jaume Sastre.
 Els gegants ens acompanyaven.
 Senyeres i crits reivindicatius.


 Molts capgrossos i gegants, com aquesta Mafalda
 Els nens, els primers entusiastes.
Fins quan ens haurem, de manifestar pels nostres drets?

dilluns, 9 de juny del 2014

Atzar?


El joc de l'amor i de l'atzar
Pierre de Marivaux

Tarda de teatre al nacional amb el grup de les Aules Universitàries de Sant Andreu. S'hi escenifica aquesta obra de l'autor francès del segle XVIII, traduïda per Salvador Oliva i dirigida per Josep Maria Flotats. Aquesta obra, en el seu temps, devia ser transgressora: una noia casadora a qui el pare permet fer un joc de simulacions per tal de conèixer el seu pretendent, sense que aquest sàpiga qui és, per decidir si l'accepta. El cas és que el futur marit, pensa el mateix; així comença el joc d'equívocs entre els falsos criats i els falsos senyors en què està basada aquesta comèdia. Una comèdia amable i ben vestida. I ben interpretada. Sobresurten -els seus papers són els més agraïts-, Mar Ulldemolins i Rubén de Eguia, els dos criats. (Tenia interès de veure treballar aquest jove actor, pel fet de ser nét d'uns molt bons amics meus, que m'havien parlat dels seus èxits a escena, i no m'ha decebut). Dues objeccions: Una de direcció. Trobo que Flotats fa fer el paper del jove Arlequí una mica massa “apallassat” pel meu gust. Les deixades anar per terra, m'hi sobren. I em recorden una obra de Txejov, que Flotats interpretava al Nacional, on ell mateix es llançava a terra sense gaire sentit. Deu de ser una manera extrema d'interpretar que agrada a aquest actor-director. L'altra és que la comèdia, de transgressora res. Al final tot acaba al seu lloc, cosa que ja s'endevina des de la primera escena. La transgressió de l'època no donava per a més. Criats amb criats i amos amb amos, tal com ha de ser. Si a més hi triomfa l'amor, tothom content. Ai, la Revolució Francesa!

dissabte, 7 de juny del 2014

Biedma




De tant en tant va bé llegir poesia. Ara li ha tocat el torn a Jaume Gil de Biedma, un poeta barceloní d'expressió castellana, testimoni d'un època i un país -la de la generació dels 50-. N'escullo una mostra:

Si por lo menos alguien se acordase,
si alguien súbitamente acometido
se acordase... la luz usada deja
polvo de mariposa entre les dedos.
(De Las Afueras).

Aquí en el fondo del alma
absorto, sobre lo trémulo
de la memoria desnuda,
todo se está repitiendo.
(De Piazza del Popolo.)

Y qué decir de nuestra madre España,
este país de todos los demonios
en donde el mal gobierno, la pobreza,
no son, sin más, pobreza y mal gobierno,
sino un estado místico del hombre.
La absolución finals de nuestra història?
(Apología y Petición)

Media España ocupaba España entera
con la vulgaridad, con el desprecio
total del que es capaz, frente al vencido,
un intratable pueblo de cabreros.
(Años Triumfales).