dimarts, 17 de juny del 2014

I tan pobres com som...


Captaire

Fa molt de temps que es posa a la porta del Caprabo, on vaig a comprar. És un individu prim, de cabells i ulls foscos, cara molt colrada pel sol, que li toca hores i hores de ple -allà, agenollat a la vorera-, d'uns quaranta anys o menys. Massa jove per demanar caritat, a la meva manera de veure. Però com el temps són els que són vaig contravenir el meu hàbit de no donar almoina al carrer -m'estimo més fer-ho a través d'institucions o ONG-. En fi, que vaig començar a donar-li un euro cada cop que me'l trobava. Un almoina que jo acompanyava sempre amb un bon dia. I ell es va habituar a respondre'm. Aviat, a penes em veia, ja em mirava agraït, i m'allargava el gotet de paper. Un dia vaig decidir parlar-li. Es va quedar tan sobtat que no va saber respondre'm. I vaig tenir por d'haver-lo incomodat. Així que no ho vaig tornar a intentar.
Avui, quan m'ha vist, se m'ha dirigit ell. M'ha dit si li podia donar alguns diners més, que se'n tornava a Romania -ha fet gest de mostrar-me els papers-, que aquí no hi havia res a fer, i tot, començant per l'habitatge, era molt car. M'ha parlat del seus dos fills i m'ha dit, responent a la meva pregunta-, que allà esperava trobar feina. Que aquesta d'aquí no era vida.
Ara em sap greu no haver-li demanat el nom. Espero que tingui sort. La necessitarà!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada