dimarts, 30 de març del 2010

Manel

He estat escoltant els disc dels Manel, Els millors professors europeus, i m'ha encantat el llenguatge fresc, natural i enginyós que fan servir en les seves cançons. Té força gràcia la seva corranda de la parella estable, que va repetint la tornada: "ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí", un lema o axioma que moltes parelles ens hauríem de repetir sovint. Sobretot quan les coses no rutllen prou planeres i la primera impressió és d'enviar-ho tot al botavant.
L'expressió popular Déu i ajuda -segons m'informa la meva amiga Rosa Maria-, ve d'un antic Déu hi ajut, volent dir, amb l'ajut de Déu. Una versió cristiana i catalana de l'estil de l'ojalà, invocació aquesta que ve de l'època de dominació mahometana i ha quedat fixada en la llengua castellana. I és que la llengua ja les té aquestes coses, que es desgasta per l'ús, com la roba, i acabem que no sabem d'on ve ni quan ha costat que arribés fins aquí!

dimecres, 24 de març del 2010

Exèrcit català?

Si Catalunya fos independent, hauria de tenir exèrcit, com proposen Reagrupament i Laporta?, demana l'enquesta de l'Avui. No sé què respondrà la gent, però jo diria rotundament que no!
Fa segles, els romans, que de guerres en sabien un niu, van deixar escrita la sentència: SI VIS PACEM PARA BELLUM. O sigui, si vols pau, prepara la guerra. I amb aquesta brillant divisa la humanitat porta mil·lennis partint-se la cara de la manera més bèstia i cruel. Per tant, si som tan intel·ligents com creiem ser, els humans hauríem d'adoptar l'axioma següent. Si vols pau, prepara la pau!
I no em digueu que això, en un món militaritzat com l'actual, no és possible. Us remeto a l'exemple de Costa Rica, aquesta petita república de l'istme centreamericà. Espanya, tan generosa com sempre, no li va reconèixer la independència fins al 1850, quan feia anys que se l'havien guanyada durament. I atenció, l'any 1948, després d'una guerra amb la seva veïna Nicaragua, van dissoldre l'exèrcit! Això gràcies sobretot a la personalitat de José Figueres, que des de l'any 1953 al 1958 en va ser president, i que, com el seu nom indica, era d'ascendència catalana. Ara, Costa Rica és un dels països més democràtics de l'Amèrica Llatina i també un dels més pròspers. Quin contrast més edificant amb altres països de l'entorn!
Per això, jo no vull una Catalunya militaritzada. Els militars, amb els seus grans sabres, tenen una tendència malsana a fer-los servir! Només cal veure que l'última guerra que vam patir al nostre país no va ser perquè cap potència estrangera ens envaís, sinó per culpa d'alguns d'aquests salva pàtries d'infausta memòria.

dijous, 18 de març del 2010

Perucho


PERUCHO, EL POETA QUE ESTIMAVA LA TERRA ALTA
Vaig descobrir Joan Perucho fa molts anys, quan ell era jutge de Gandesa i s'acabava d'editar Les històries naturals, el 1960, poca anys després de publicar la seva corprenedora Elegia a la terra i als morts de Gandesa, en El país de les meravelles, de 1956. Les Històries Naturals em va fascinar: un vampir que es passejava per la nostres terres durant la carlinada, quina magnífica troballa! I el que em resultava més xocant, molts dels personatges del capítol Gandesa la flor del món, en el qual recollia la cançó popular: "Corbera la foradada,/ Gandesa la flor del món./ Les costes de la Fontcalda,/ per a mi ben planes són", eren personatges de carn i ossos, gent que veia cada dia, com per exemple el doctor Antoni Galvan, gallec casat amb una gandesana que ocupava el primer pis de la nostra escala, o Josep Sol "ric comerciant a l'engròs de vèrbola matemàtica" que n'era propietari i vivia al segon, entre molts altres. I és que amb la prosa fantàstica de Perucho totes les coses, fins les més quotidianes, esdevenia apassionants: paisatges, llegendes, vins, menges i cançons de la terra entraven de ple dret a formar part d'un món fabulós i increïble, com el de les sagues nòrdiques o les mitologies dels pobles antics.
Però l'interès del nostre autor no s'aturava a Gandesa, sinó que s'estenia a la comarca sencera i fins i tot al proper Aragó, les Terres de l'Ebre o el Maestrat. Perquè la seva curiositat i la seva inclinació natural el movien a interessar-se per tot i per tothom. Era, a més, un home d'un tracte obert i cordial, que li va valdre molts amics a tot arreu, des del pastor més senzill fins a l'estudiós més erudit o els joves aprenents d'escriptor que se li dirigien i als quals atenia amb una simpatia i una generositat encomiable.
Vaig tenir el privilegi de visitar-lo pocs mesos abans de morir, en el seu pis de Barcelona, carregat de llibres, de quadres i de records. Va estar molt content de poder parlar d'aquells anys gandesans. Em va demanar per molta gent que havia conegut i tractat, i estava al corrent dels que ja havien mort, fet que l'entristia molt. "Tot es va acabant!" em va dir, ja que sabia perfectament que la seva malaltia no tenia remei. No se'n queixava, perquè era conscient que la vida l'havia tractat molt bé. "Tots tenim un àngel que ens protegeix. Només cal deixar-se portar" -aconsellava.
"Ser jutge de Gandesa em va permetre escriure -em va dir-. Treballava al matí, al jutjat. I tenia les tardes lliures per a mi. Sol i tranquil dintre del meu despatx. Què més podia demanar?"
Me l'imagino en aquella oficina -ara hi ha uns moderns jutjats, a l'avinguda que porta el seu nom-, més aviat sinistra dels baixos del vell ajuntament, voltat de lligalls antics i polsosos, inclinat sobre el paper -segur que escrivia a mà-, donant vida a aquells personatges singulars o parlant dels seus monstres fantàstics, com ara la Çerena o la Zuda mentre una "avutarda gèminis" o una "àurea picuda" entonaven un cant harmoniós enllà de la finestra. I es perdien volant pels cels blaus i esbatanats de la Terra Alta, mentre ell seguia escrivint, incansable i feliç.
Ara les seves Històries Naturals han estat traduïdes a més de vint-i-cinc llengües. I a mi em fa molta il·lusió pensar que algun lector o lectora, en algun lloc remotíssim, com ara la Xina, l'estarà llegint en aquest moment i sentirà una lleu esgarrifança de temor i de plaer en conèixer les aventures d'Onofre de Dip, a les quals, el nom de Gandesa quedarà lligat per sempre més.
Carme Meix

divendres, 12 de març del 2010

Llei del cinema

El diari Avui es fa ressò de l'article del The New York Times que parla de la llei del cinema en català, i reconeix que només es doblen a la nostra llengua un ínfim 3% de pel·lícules.
Aquest assumpte fa temps que cueja, i fins i tot els propietaris de les sales de cinema van fer una aturada de protesta, que va ser molt mal rebuda per la gent. El seu problema, diuen, és que hi perdran diners! En una època com la nostra, on els avenços tècnics són tan notoris, sobta que es faci problema per aquesta raó. Si pots triar la llengua en una avió o en un espectacle de llum i so, com el que vam veure a Abu Simbel, a Egipte, un país que ens sembla tan endarrerit, pel simple procediment de posar-te uns auriculars, on és el problema?
No em digueu que veure pel·lícules amb auriculars seria una incomoditat: al metro veus tot de gent que els porta tot el dia ficats a l'orella sense immutar-se gens! I ara que s'han posat de moda les pelis en 3D, la gent es posa ulleres de plàstic, i ben contenta!
El que irrita, que cansa, és no poder anar al cinema perquè tot es fa en castellà. O haver-hi anat amb les nétes, de vuit anys, a veure Pluja de mandonguilles, i no poder-la visionar en 3D, com els nens que l'anaven a veure en castellà! Això sí que és discriminatori!

dilluns, 8 de març del 2010

Dia de la dona, amb neu

Avui és el dia de la dona treballadora. Em va riure aquest adjectiu perquè la dona, o la majoria de les dones, sempre ha treballat. Penso en el medi rural, d'on pervinc. Dones de pagès, que treballaven tot el dia a la casa, no només en tasques específiques com rentar, planxar, anar a buscar aigua, fer el dinar etc., a més de criar els fills, criar també aviram, anar a l'hort, sinó que, en temps de feina forta, ajudaven els seus homes en les tasques agrícoles. Però és que molta gent relaciona el treball de la dona -només-, amb el fet de ser assalariada! I no és així.
El mal és que la dona actual, al menys als nostres països, ha millorat molt el seu estatus, i algunes porten un sou a casa tan bo o més que el de la seva parella, i, no obstant, la majoria continuen fent, gairebé en exclusiva, les tasques domèstiques!
Jo proposaria un dia de l'home, conscienciat, que n'hi ha, de la dona treballadora. Que la igualtat d'oportunitats ha de començar a casa!
Mentre escric, per la finestra, veig caure una nevada considerable, com feia temps que no veia a Barcelona. La neu és molt bonica, fins i tot poètica, bona per als camps: "Any de neu, any de Déu", però un cop passada l'excitació de la descoberta genera un munt de problemes. Ara mateix mig país està cobert de neu. Els inconvenients vindran demà! Mentrestant, gaudim de la seva efímera bellesa!

divendres, 5 de març del 2010

Consultes silenciades.

És astorador el que ha passat amb l'última tanda de consultes per a la independència. Han estat absolutament silenciades. I si algú, com el programa Polònia, n'ha fet esment és per ridiculitzar-les! Crec que el Toni Soler no podia caure més avall!
A mi, que tinc una edat, m'ha recordat els temps franquistes, quan les coses que no convenia que se sabessin, per exemple maquis, estraperlo, etc, eren sistemàticament amagades. "D'allò que els ulls no veuen, el cor no se'n sent!". Ara diríem: el que no surt a la tele i als principals diaris, no existeix.
Aquesta vella tàctica, no sé si dir-ne de l'estruç, se'ls pot girar ben bé a la cara. Com molt bé diu el Joel Joan, "Els robarem la cartera, als espanyols, i no se n'adonaran!".
Som en temps d'Internet. Ja no es poden posar portes al vent. Si no deixen que les notícies se sàpiguen pels mitjans de comunicació habituals, cal que les fem córrer per altres mitjans. Encara que sigui sortint a cridar-les al terrat, com fan les dones iranianes!
Sí a les consultes. Sí a la independència! O és que cap poble, en aquestes alçades del segle XXI, prefereix viure sotmès?

dimarts, 2 de març del 2010

Jo també sóc bomber!

El foc que va cremar aquest estiu a Horta de Sant Joan, em va afectar molt, ja que jo, com a filla de la comarca de la Terra Alta, estimo particularment aquelles terres. I encara vaig sentir més la mort del grup de bombers de Lleida que hi van participar.
Un temps després, i amb molt bon encert, la jutge de Gandesa decideix que hi ha indicis de ser provocat, el foc, i inicia els tràmits del judici per aclarir-ho. Fins aquí res a objectar: aplaudiments per a la jutge!
La meva pregunta és: Per què s'hi havien de posar els polítics? Era necessària la Comissió d'Investigació de l'incendi nomenada pel Parlament de Catalunya?
Cada vegada que veig aquest homes coratjosos, sotmesos a una mena de judici públic -pena de telediari?-, alguns sense poder dominar l'emoció a causa del dolor que se'ls fa reviure, m'indigno. Quina finalitat es busca amb aquesta mena de circ mediàtic? Preservar el cap dels seus superiors polítics implicats? O distreure l'opinió pública per tal que no pensi en altres coses?
Jo, davant d'aquestes circumstàncies, em sento bomber. I voldria fer-los arribar tota la meva solidaritat.
I el polítics, que deixin que la justícia faci la seva feina sense interferències no coaccions. Tots hi sortiríem guanyant.