Perucho

PERUCHO, EL POETA QUE ESTIMAVA LA TERRA ALTA
Vaig descobrir Joan Perucho fa molts anys, quan ell era jutge de Gandesa i s'acabava d'editar Les històries naturals, el 1960, poca anys després de publicar la seva corprenedora Elegia a la terra i als morts de Gandesa, en El país de les meravelles, de 1956. Les Històries Naturals em va fascinar: un vampir que es passejava per la nostres terres durant la carlinada, quina magnífica troballa! I el que em resultava més xocant, molts dels personatges del capítol Gandesa la flor del món, en el qual recollia la cançó popular: "Corbera la foradada,/ Gandesa la flor del món./ Les costes de la Fontcalda,/ per a mi ben planes són", eren personatges de carn i ossos, gent que veia cada dia, com per exemple el doctor Antoni Galvan, gallec casat amb una gandesana que ocupava el primer pis de la nostra escala, o Josep Sol "ric comerciant a l'engròs de vèrbola matemàtica" que n'era propietari i vivia al segon, entre molts altres. I és que amb la prosa fantàstica de Perucho totes les coses, fins les més quotidianes, esdevenia apassionants: paisatges, llegendes, vins, menges i cançons de la terra entraven de ple dret a formar part d'un món fabulós i increïble, com el de les sagues nòrdiques o les mitologies dels pobles antics.
Però l'interès del nostre autor no s'aturava a Gandesa, sinó que s'estenia a la comarca sencera i fins i tot al proper Aragó, les Terres de l'Ebre o el Maestrat. Perquè la seva curiositat i la seva inclinació natural el movien a interessar-se per tot i per tothom. Era, a més, un home d'un tracte obert i cordial, que li va valdre molts amics a tot arreu, des del pastor més senzill fins a l'estudiós més erudit o els joves aprenents d'escriptor que se li dirigien i als quals atenia amb una simpatia i una generositat encomiable.
Vaig tenir el privilegi de visitar-lo pocs mesos abans de morir, en el seu pis de Barcelona, carregat de llibres, de quadres i de records. Va estar molt content de poder parlar d'aquells anys gandesans. Em va demanar per molta gent que havia conegut i tractat, i estava al corrent dels que ja havien mort, fet que l'entristia molt. "Tot es va acabant!" em va dir, ja que sabia perfectament que la seva malaltia no tenia remei. No se'n queixava, perquè era conscient que la vida l'havia tractat molt bé. "Tots tenim un àngel que ens protegeix. Només cal deixar-se portar" -aconsellava.
"Ser jutge de Gandesa em va permetre escriure -em va dir-. Treballava al matí, al jutjat. I tenia les tardes lliures per a mi. Sol i tranquil dintre del meu despatx. Què més podia demanar?"
Me l'imagino en aquella oficina -ara hi ha uns moderns jutjats, a l'avinguda que porta el seu nom-, més aviat sinistra dels baixos del vell ajuntament, voltat de lligalls antics i polsosos, inclinat sobre el paper -segur que escrivia a mà-, donant vida a aquells personatges singulars o parlant dels seus monstres fantàstics, com ara la Çerena o la Zuda mentre una "avutarda gèminis" o una "àurea picuda" entonaven un cant harmoniós enllà de la finestra. I es perdien volant pels cels blaus i esbatanats de la Terra Alta, mentre ell seguia escrivint, incansable i feliç.
Ara les seves Històries Naturals han estat traduïdes a més de vint-i-cinc llengües. I a mi em fa molta il·lusió pensar que algun lector o lectora, en algun lloc remotíssim, com ara la Xina, l'estarà llegint en aquest moment i sentirà una lleu esgarrifança de temor i de plaer en conèixer les aventures d'Onofre de Dip, a les quals, el nom de Gandesa quedarà lligat per sempre més.
Carme Meix