El diari Avui es fa ressò de l'article del The New York Times que parla de la llei del cinema en català, i reconeix que només es doblen a la nostra llengua un ínfim 3% de pel·lícules.
Aquest assumpte fa temps que cueja, i fins i tot els propietaris de les sales de cinema van fer una aturada de protesta, que va ser molt mal rebuda per la gent. El seu problema, diuen, és que hi perdran diners! En una època com la nostra, on els avenços tècnics són tan notoris, sobta que es faci problema per aquesta raó. Si pots triar la llengua en una avió o en un espectacle de llum i so, com el que vam veure a Abu Simbel, a Egipte, un país que ens sembla tan endarrerit, pel simple procediment de posar-te uns auriculars, on és el problema?
No em digueu que veure pel·lícules amb auriculars seria una incomoditat: al metro veus tot de gent que els porta tot el dia ficats a l'orella sense immutar-se gens! I ara que s'han posat de moda les pelis en 3D, la gent es posa ulleres de plàstic, i ben contenta!
El que irrita, que cansa, és no poder anar al cinema perquè tot es fa en castellà. O haver-hi anat amb les nétes, de vuit anys, a veure Pluja de mandonguilles, i no poder-la visionar en 3D, com els nens que l'anaven a veure en castellà! Això sí que és discriminatori!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Tens tota la raó, i la llei del cinema és totalment necessària.
ResponEliminaI ara et proposo un repte encara més difícil que portar les teves nétes a veure una pel·li en 3D en català, i és comprar-los un vídeojoc en català. Veuràs que de Playstations i Wiis i tota la pesca no en trobaràs NI MIG EN CATALÀ!!!
Per quan la "llei del videojoc"?
La llei del videojoc la faran quan siguem independents... o sigui que en tenim per estona.
ResponElimina