dilluns, 29 de setembre del 2014

Apunts d'estiu a l'Escala. 21 d'agost



El temps d’aquest agost ha continuat tan estrany i desconcertant com el juliol, un temps que, per dir-ho d’alguna manera, primavereja, o tardoreja. Aquesta matinada m’he despertat i se sentia el soroll sincopat de la pluja a la terrassa. Quan he anat a buscar el diari havia parat de ploure però continuava molt gris i tapat. Per tot, grans bassals d’aigua. La platja solitària, el passeig mullat, la poca gent que hi passava semblava anar d’esma. A la TV3 diuen que estarem així fins al cap de setmana. En canvi, als països nòrdics, hi fa calor, a Oslo havien tingut uns quants dies amb la temperatura a 30 graus. El món a l’inrevés!

A la premsa continuen parlant del cas Pujol. Ha estat com una bomba fètida que ho ha empudegat tot. Els enemics de Catalunya, i els anti-pujolistes, es freguen les mans. Fer llenya de l’arbre caigut és un esport nacional. Quin país més caïnita!
El món va cada cop pitjor. Els de l’auto-nomenat Estat Islàmic, a l’Irak, es dediquen a degollar periodistes i gravar-ho en vídeo, que han penjat a Internet. Fa feredat. El més preocupant és que les seves files es nodreixen de joves nascuts i criats a occident, fills de famílies emigrants mahometanes, que han assimilat la seva mentalitat fanàtica. Quan tornin a Londres, o a París, com actuaran? Fa basarda de pensar-hi! Quin monstre tan bèstia que van desvetllar Bush i companyia –amb el vist i plau de l’impresentable Aznar- quan van decretar l’atac a Bagdad amb el pretext de les armes de destrucció massiva! Presentaran algun cop les seves disculpes al món? Ho dubto molt.
Temps enrere vaig fer una ullada a Els cent insults imprescindibles, del Pau Vidal, que havia portat el Marc. A cada capítol presentava exemples tret de diferents llibres. Del que no em vaig adonar, i ara m’ho ha fet veure el meu fill, és que un dels exemples estava tret de Collita de foc, concretament el de pocavergonya. Em va fer molta gràcia trobar-hi la referència.
Estic acabant de llegit Les set aromes del món, de l’Alfred Bosc. M’agrada força. La Marina ha portat –entre altres- L’última fugida de la Tracy Chevalier, l’autora de La noia de la perla, que ja he començat. Fa de molt bon llegir. Mentre tingui lectures, rai!



dijous, 25 de setembre del 2014

Verema



Els dies s'escarrassen
a encalçar-se amb noves
prometences, i velles
certituds, inapel·lables.
Fred o calor,
vent o pluja acalada.
Hivern, estiu,
primavera exaltada,
i els daurats resplendors
de la tardor
trucant la porta.
Temps de verema
irradiant plenitud
del vi amb què brindarem
la, conquerida,
llibertat, que tants pobles
agermana.
Promesa d'un demà
que ja és ben nostre.

dimarts, 23 de setembre del 2014

Apunts Escala 14 agost



Sobre paper, he llegit Retorn a Killybegs, de Sorj Chalandon, un autor francès. Gran Premi de Novel·la de l’Acadèmia Francesa 2011. Va sobre la resistència irlandesa al domini britànic i de l’Ira i les vagues de fam dels seus detinguts que es negaven a vestir-se amb l’uniforme de presos comuns –recordava aquest fet, i la mort del primer vaguista, que em va impressionar molt-. Està ben escrit però resulta una mica reiteratiu. No m’ha entusiasmat.
Els temps ha anat aguantant tot i que pronostiquen pluges per demà. He pogut anar uns quants dies a la platja i nedar una mica. L’aigua estupenda.
I he escrit força. Quan agafo un argument, tant per llegir com per escriure, la trama se m’endú. Xalo molt escrivint. Encara que només sigui per a una sola lectora, o sigui jo mateixa.
Al jardí, l’altre dia, mentre parlava per telèfon, vaig veure un cotxa fumada. O potser era un bitxac, en tot cas tenia el capet negre. Va ser una visió fugaç, d’uns quants segons de durada. Que poc dura l’alegria a la casa del pobre!

Una de les coses que més m’agraden de l’Escala, és anar de matí a buscar el diari. En dies com avui, amb el cel, decorat per núvols de matisos blancs i grisos, i formes diferents, obrint-se cada cop més per al banda del nord a impuls d’un tramuntana alegre, es podrien comptar les cases de la riba de Roses d’una en una, tan net i diàfan és l’ambient. El mar, grisós com el cel, amb onades que deixen una orla blanca d’escuma a la riba de l’areny. Al passeig de Riells –tan atapeït els vespres de turistes i forasters movent-se dificultosament entre botigues, paradetes, bars i restaurants-, i l’ordre pausat d’aquesta hora del matí, la diferència hi és abismal. Hi circulen alguns, pocs, ciclistes i gent que corre. La platja, polida i gairebé buida, sembla desentumir-se. Els encarregats municipals netejaven el passeig a cop de mànega d’aigua a pressió, que els ciclistes i corredors –i jo mateixa-, miràvem d’esquivar. Tot és net, a punt d’estrenar. Caminar-hi és un gust.
En arribar a casa, el cel ja era gairebé seré, només hi quedaven uns núvols divagants, de fer bonic. El temps, però, no acaba de concretar-se. Tenim un estiu atípic. La llàstima és que segurament farà calor i no plourà gens al setembre, quan ja no podré regar el jardí. Ara, la buguenvíl·lea ja és una mica agostada, però l’altea està magnífica, i també la gerdèria petita. La grossa, que anava fent la viu-viu, també sembla revifar-se. Les plantes, com les persones, necessiten afecte i que estiguis per elles.
Parlant de les paradetes del passeig, cada tarda se’n posen tres de bosses de senyora, gairebé iguals, i molt aprop les unes de les altres, com si es fessin companyia. Les regenten africans, alguns ja amb la parella i nens, que circulen a lloure. Algunes dones africanes fan trenetes a les turistes. No sé si es poden guanyar gaire la vida. A mi em fan patir, tot i que tant elles com els nens se’ls veu nets i llustrosos. I més quan penso que –ara mateix- continuen arribant-ne tants com poden passar l’estret, jugant-s’hi la vida, o saltar al tanca de Ceuta i Melilla. Busquen el paradís europeu, i se’l troben tancat i barrat. En cas d’esmunyir-s’hi, els espera un vida dura, de sobreviure en comptes de viure. Si no s’arregla la situació als seus països no veig com es pugui aturar aquest flux migratori, tan problemàtic.

diumenge, 21 de setembre del 2014

Pamuk


Orham Pamuk

La vida nova

D'aquest autor turc, guanyador del Premi Nobel de Literatura el 2006, n'havia llegit Istambul, confegida a base de records i de fotografies pròpies, en blanc i negre, en què fa un recorregut per la seva fascinant ciutat i n'assenyala la decadència, inexorable, cosa que el preocupa i l'entristeix. En aquesta altra obra, no sé si qualificar-la de novel·la, també parteix del fet de contemplar la seva terra, ara tota Turquia, a través d'un viatge a la recerca d'una mena d'Àngel, una utopia que l'impeleix a desplaçar-se en autobusos decrèpits, d'una banda a l'altra del país, en companyia de la noia de qui està enamorat, però no correspost. Tots dos han llegit un llibre que els ha canviat la vida. El viatge els mena a ser conscients del canvi del seu món, un món antic, per un de modern, on les pel·lícules, les modes, les begudes i els objectes tradicionals van sent substituïts per altres arribats d'occident, més sofisticats i cridaners.
L'autor, demostra en aquest llibre que no sols és deutor de la literatura d'orígen àrab o turc, sinó també de l'occidental. I escriu molt bé, realment. Encara que la història que narra, per estranya, no t'acaba d'enganxar.
La utopia s'acaba amb la trobada de l'Àngel, que no pot ser altre que el que anuncia la mort. Moment únic, i resplendent, de claredat!
La traducció al català, molt acurada, és de Víctor Compta.

dijous, 18 de setembre del 2014

Apunts d'estiu. 5 agost


Aquest matí s’ha representat l’operari de l’antena de la TV, sense previ avís, sort que jo era a casa! El problema ha estar pujar a la teulada per canviar-ne una peça. La broma m’ha costat 127 euros! Què hi farem! Ara podrem veure El Faro, que el Marc tradueix infatigablement.
Ell havia anat a buscar la bombona del butà, que ha costat 18,80, vint cèntims menys que l’any passat! Uau!
He acabat el Follet i he començar un Dickens. De la segona guerra mundial, al Londres victorià. Amors reeixits o frustrats, interessos, problemes humans. Vida i mort. La humanitat i les seves misèria i les seves grandeses sempre s’imita a si mateixa.

Dimarts, 12 d’agost
Tinc abandonat aquest dietari. Dies intensos! Va pujar també la Glòria, així que estàvem a tope. Un dels dies vam anar a dinar a l’Escalenc, invitant el Marc, un dels seus arrossos negres sublims, amb la bona companyia del Joan, la Pepa, els seus fills i la Josefina, la mare de la Marina.
La família del Marc va anar-se’n –són a Menorca-, i ha vingut el Carles amb la Marta i el Joan. A l‘entremig, vaig fer neteja a fons, i tres rentadores, per posar la casa punt. Com si fos un hotel! Mentre hi hagi salut per fer-ho!
El dijous que era sola, van anar a dinar a Camallera –un menú de nou euros, cafè inclòs-, amb el Ramon, la Rosa Maria, i el Pere Pau i la Maria Dolors que ja havien tornat de les seves vacances pirinenques. El Pere estava molt obsedit amb l’assumpte Pujol.
-Li ha fet mal al procés!
La Rosa Maria va recordar els molts problemes de corrupció de polítics com l’alemany Colh, els reis belgues, polítics italians o diversos presidents de França.
-I ningú no ha dit que no mereixen ser independents! –vaig fer notar jo.
I és que aquí, tot ens ho agafem per la part que crema. De fet, Pujol, al carro independentista, hi ha pujat –de boquilla-, a ultimíssima hora!
-És el poble, qui empeny. Nosaltres a la nostra! –vaig reblar.

Abans de venir a l'Escala, em vaig baixar d'Internet uns llibres a l'e-book, alguns sense saber què eren. Entre ells, em va fer gràcia el títol, un que es diu Lladre d’ànimes, de l’autora islandesa Irsa Sigurdardótir. Però no he pogut passar de les primeres pàgines. Estava traduït al valencià –no hi constava en lloc per qui-, però era com si hagués estat fet per una màquina, o sigui traduït literalment del castellà, amb tot d’errors sintàctics, i/o lèxics. Per exemple, dir que un havia sortit de les casetes! (De las casillas, suposo que volia dir). O que s’havia tret el rellotge de la monyeca i –més endavant-, que se l’havia tornar a posar a la nina! Aquests dos últims exemples són els que m’han acabat els quartos! Fora!


dimarts, 16 de setembre del 2014

Apunts d'estiu. 29 de juliol




Després de la pluja d’ahir, com era d’esperar, s’ha alçat la tramuntana. Cel, mar i muntanyes d’una nitidesa increïble, Roses i el Canigó a tocar. Mar esvalotat. Un altre dia que m’he quedat sense platja. Sort que ja no hi tinc el deliri d’abans. L’edat fa que ho relativitzis tot.
Els grans vols d'estornells que tant ens agradava contemplar dies enrere, han desaparegut de cop. Només se’n veuen algun exemplars escadussers. Són a Polònia, els que han emigrant?
A conseqüència, crec, de l'aiguat d’ahir, ens hem quedat sense senyals de TV. Avui hem anat a una botiga de l’Escala a veure què s’hi pot fer. Potser ho solucionem demà.
Estar sense tele, tot i que a l’estiu no fan gairebé res de bo, et deixa com si no sabessis què fer, a les nits. A migdia no hem pogut veure el capítol d’El faro, que fan per TV3 i està traduint el Marc. Ell ja va pel capítol 45 i ens avança esdeveniments de la trama. És un sèrie no gaire bona, feta per les televisions autonòmiques i ubicada a Galícia, però la mirem perquè ell l’està traduint. De tant en tant em demana ajuda per traduir una expressió. El que és més difícil d’encaixar són les frases fetes i els refranys, que cada terra fa la seva guerra, i no hi ha traducció literal. Un problema afegit és que també fa d’ajustador, i cal que la llargada de la frase sigui exactament la mateixa. No deixa de ser una feina entretinguda!
Ara s’ha parat el vent. Veurem quin dia fa demà.

1 d’agost
S’ha llevar núvol, però ara ja es comença a aclarir. Fa molta xafogor.
Ahir tarda vaig quedar amb el Ramon i la Rosa Ma. a la Plaça de l’Univers, a mig camí de la meva caminada habitual, que vaig continuar amb ells fins al final del passeig que acaba a la punta. Ens assegurem en un banc i vam xerrar mentre contemplàvem el mar. Conversa distesa. Surt, és inevitable, el tema Pujol, però no ells ni jo som dels de fer-hi sang, que prou que en fa la premsa espanyolista.
A propòsit de premsa, comentem un article, que ens va arribar per Internet, on s’expliquen els tripijocs del govern espanyol per influir, negativament és clar, en el “procés”, a “La Vanguardia”, no sé si amb amenaces, però sí amb suborns. Ja se sap que Roma no pagava als traïdors però sí el govern de Madrid. Aquests diari, que sempre ha estat a favor del vent que més escalfa, anava fent la viu viu respecte al dit procés, però ara està traient periodistes suspectes i n’està posant altres d’unionistes o que no siguin ni carn ni peix, com el nou director Marius Carol. També trontolla en Basté, que és número 1 en ràdio a la RAC 1, el seu buc insígnia. I volen carregar-se la Rahola, tertuliana assídua del canal 8. El Cuní, que és gat vell, neda i guarda la roba. Però altres, com el Barbeta, l’han aviat a Washington. Mama, por!
Em va agradar les respostes de Mas en la roda de premsa del dimecres, posterior a la trobada amb Rajoy, que vaig escoltar completa per la ràdio –Rajoy ni es va dignar comparèixer, i aquí, ho va fer per ell, la inefable Camacho, que no es va moure de Barcelona!-. Quan li demanaven reiteradament sobre el cas Pujol, en Mas va dir que era clar que els catalans estàvem tristos decebuts, com devien sentir-s’hi els espanyols pel cas Gúrtel i els andalusos per les ERO. Que que el procés continuarà, perquè no és el mandat de cap polític sinó del poble català. També va explicar que li havia posat sobre la taula 23 qüestions relacionades amb els problemes administratius de Catalunya, molts d’ells projectes encallats o destorbats per culpa o omissió de Madrid.

dijous, 11 de setembre del 2014

Diada 2014








Diada 2014

Em vaig apuntar al tram 1, que era on estaven els gandesans. Avui, a les tres en punt, equipada amb la camiseta groga per fer el mural de la senyera, surto de casa i vaig a agafar el metro a Meridiana. Per carrer es veuen grups de gent amb les camisetes vermelles i grogues. El metro ja va ple i m'he de quedar dreta. Al meu costat un grup de gent que xerra mig en castellà i mig en català, tots equipats de manifestants. Abans, quan era jove, trobo que el metro no es movia tant! -nota una senyora d'uns quaranta anys que va dreta el meu costat-. Abans érem més joves i també ens movíem- li respon un dels homes. La senyora m'adverteix que tot el seu grup baixa aviat i em podré seure. Cosa que agraeixo, perquè vaig fins a Plaça d'Espanya per fer el transbord a la Línia Verda. Li demano d'on són, i em diu que de Santa Coloma de Gramenet. Li explico que vaig estar de professora a can Peuxauet. Ella em diu que alguns dels grup son professors, i em deman si conec al Juanjo Gallardo, que va amb ells a l'altra banda del vagó.
-El Juanjo va amb vosaltres? Uau! -crido i faig el signe de la victòria-. Si ell hi és, això ho tenim guanyat! -Ells riuen.
El Juanjo era profe d'història, i jo el tenia per un espanyolista convençut, això sí, d'esquerres. Un dia m'havia dit que el català era la llengua de la burgesia, i ens les havíem tingut. Un altre dia em va demanar, molt preocupat: Els catalans no són independentistes, oi? Li vaig respondre que no ho sabia perquè no els ho havia demanat. En tot cas, jo sí que ho era. Es va quedar força amoïnat. I el teu fill -vaig fer broma-, també ho serà. La independència de Sud-Amèrica va venir de la mà dels criolls més que no pas dels nadius.
Doneu-li una gran abraçada de part de la Carme Meix, els he dit. Aquesta ha estat la primera alegria del dia.
En sortir de l'estació de Maria Cristina, hi ha una gentada impressionant. Trobar els gandesans era buscar una agulla en un paller, i aviat hi he desistit. De totes maneres, estava envoltada de gent de pobles del sud de Catalunya i els seus accents m'han acompanyat tota la llarga i emocionant estona.
Tornada amb el metro. Tres noies amb pantalons molt curts, les cares pintades amb les quatre barres -una duia l'estelada a la cara i al mòbil-. Entre elles parlaven castellà. Això nostre és imparable!

Escalfant motors per la gran V






-->


Amb la Rosa Maria, que és l'autora de les fotos, anem a la Fira del Llibre situada davant de la catedral de Barcelona. Visitem els diferents estants, i fem cap a un dels diferents escenaris. Hi estant fent un recital poesia de diferents autors catalans. Un dels invitats, el Manuel Oller, de Tortosa, recita un fragment de “L'ombra rogenca de la lloba”, de Gerard Vergés, amb el seu accent, inconfusible, del sud. En acabat, vaig a saludar-lo. Xerrar amb ell sempre és un plaer.
En un altre escenari, hi fan un acte en el qual es parla d'una iniciativa de la Xarxa de Biblioteques de nomenar, cadascuna, el seu autor de capçalera. En la primera ronda hi és el Jesús Tibau, que era qui m'hi havia convocat. Modera l'Eva Piquer. Els diferents autors -entre ells Carbó-, parlen de la seva primera experiència amb les biblioteques, i de la seva vinculació actual, així com de la reeixida activitat dels Clubs de Lectura tan grats per a autors com per a lectors.
En acabat, comença una segona tanda amb autors força coneguts, també. Encara n'anuncien més, però, com que les preguntes i les experiències resulten reiterades, decidim anar-nos-en. A les vuit hi ha convocat l'acte institucional de l'ofrena floral al Fossar de les Moreres, i volem anar-hi a fer acte de presència. El lloc és tan petit, i hi ha tanta gent, que no podem passar de la façana de Santa Maria del Mar, però participem dels crits unànimes d'INDEPENDÈNCIA i cantem amb tots els assistents Els segadors. Ens fa companyia una colla de geganters amb una parella de gegants. Rere nostre, un home intenta explicar en anglès a uns turistes interessats el dignificat de l'acte. 
BONA DIADA A TOTHOM!


dimecres, 10 de setembre del 2014

Apunts de l'Escala, 26 juliol


Apunts d'estiu. 26 de juliol
Anècdota de l’estada dels Garcia. A la Rosa li fan molta por els bitxos, però, després de tres anys de venir a l’Escala, havia perdut por als dos inofensius dragonets que se solen passejar pel sostre de la terrasseta a les nits, a la recerca i captura d’insectes atrets pel llum. I fins i tot es va animar a fer-los fotos. Tranquil·la, que no cauen mai, que jo li havia dit.
I en va caure un, just al seu cap! L’escena de l’atac d’histèria que li va agafar –que va durar dos minuts-, va ser indescriptible. En acabat ho explicava a tothom com una proesa: m’ha atacat un drac!
En marxar ells, xafarranxo de neteja, i a esperar els altres. Això és com una fonda! I que duri!
Estic amb la lectura molt avançada de L’hivern de la terra. I això que passa de les mil pàgines! Explica la guerra europea començant per la civil espanyola. I els seus personatges, de diferents nacionalitats, es troben al rovell de l’ou de tot! Darrerament a Pearl Harvour, quan l’atac japonès a la flota americana. Es distret de llegir, però jo recordo Grossman i el seu magnífic Vida i destí, i penso que aquí rau la diferència entre un best seller i la (boníssima) literatura.
També he escrit, i força. Quan agafo un argument, els personatges se m’enduen. I mentre camino –procuro fer-ho una hora i mitja cada dia-, o quan em desperto molt de matí, imagino escenes i les vaig polint fins que ho escric. El resultat mai no és tan bo com la imaginació. Ai!

28 de juliol
Avui ha tornat a ploure de valent. Portem un juliol ben remullat. Els del ram de l’hosteleria ja es comencen a queixar. El turisme en fuig de la pluja, al contrari dels caragols.
La bomba d’aquesta setmana ha estat la confessió de Jordi Pujol sobre un compte a l’estranger, heretat pel seu pare, el 1978, que no havia declarat. Ha estat un trist final per a la carrera política d’un home que ha representat tant per a Catalunya. Les notícies de la TV1 feien fàstic. Com s’hi han rabejat!
També fan fàstic les primeres declaracions del flamant primer secretari del PSOE, posant al mateix nivell la violència de gènere i la independència. Abans de governar, ja ha ensenyat la poteta!
Més que fàstic, tristesa, indignació, ràbia em produeix el conflicte entre Israel i Gaza, o entre els intransigents polítics israelians i el fanatisme de Hamàs. Amb la gent presa com a hostatge i pagant-ne les conseqüències la població civil. I, encara que ja no són notícia, les nenes raptades al Sudan per una facció islàmica, molt radical. O l’avió de passatgers abatut a Ucraïna per un míssil llançat, segons totes les evidències, pels rebels pro-russos ajudats per Putin. I algú va dir que la història s’havia acabat. No és cert, recomença un cop i un altre, però mai aprèn dels seus errors.

dilluns, 8 de setembre del 2014

Apunts de l'Escala. 11 juliol


-->
                  El Joan i el Carles, als aiguamolls.

Aquest matí, als fils de la llum, he vist una parella de passerells. Suposo que són els que ens visiten cada any.
Matí mig ennuvolat, a la tarda sembla que millori i anem a la platja, però només arribar es tornar a tapar i fa un vent molest, de garbinada, que fa esquitar les onades i aixeca la sorra. Molt poc agradable. De seguida plego. I diu que fins la setmana que ve no farà temps d’estiu. Llavors potser en farà un gra massa, com passa sovint. El temps és boig, com els homes!
He llegit L’estiu que comença de la Sílvia Soler, una novel·la per passar l’estona, amb un final massa obvi, però que feia de bon llegir i me l’empassada amb dues glopades. I he començat L’hivern del món, del Follet, a l’e-book. Va del conflicte nazi i la segona guerra mundial. Un best-seller, evidentment. Veurem què dona de si.
25 juliol.
Porto molts dies sense escriure en aquest dietari d’estiu. I és que he estat molt distreta i ocupada. Una setmana amb la Marta i el nen –el Carles els va portar un diumenge i els va venir a buscar el següent-. Venien amb set de platja, però el temps no va acompanyar gaire. Llàstima. En acabat, se n’anaven uns dies a Islàndia. Veurem què n’expliquen.
Amb els tres vam anar als aiguamolls, que com engany ha plogut, estaven prou bé d’aigua. De vegades, a l’estiu, fan pena. I encara hi vam poder veure força bestioles.
En anar-se’n ells, vaig fer neteja general per esperar els Garcia, l’Àngel i la Rosa, que venien a passar amb mi una setmana. Dies intensos, però poca platja, perquè a ells no els diu res. Només una tarda vam anar a la Mongó i em vaig banyar. El meu segon bany de l’estiu i no n’hi ha hagut cap més! La que té mono de nadar començo a ser jo. A Barna hi vaig dos o tres cops la setmana!
El dia 16, el meu sant, van arribar els Garcia i vam anar a dinar al port, però el postre vam venir a fer-lo a casa. El dia abans, la Maria i el Ricard, els meus veïns, que són pastissers de Montmeló, em van dur un pastís deliciós, amb el meu nom a sobre. Són un encant. I ahir mateix em van dur coca, molt bona, perquè arribaven les nétes. Per compensar-los –no tinc res més- els regalaré un exemplar d’Els cims invencibles, que m’he fet pujar de Barna pel Marc.
Van arribar just ahir al vespre, tots tres –la Marina encara no té vacances-. Però jo tenia un compromís i els vaig deixar vianda per sopar i les claus amagades estratègicament. Havia d’anar amb el Ramon i la Rosa Maria, a un concert-recital amb textos de Vinyoli –som el seu any-. Anava a càrrec de Joan Massotkleiner, Toti Soler i Gemma Humet, fet a l’Alfolí de la Sal, un edifici molt antic, situat al centre del poble, que s’ha recuperat com a sala d’exposicions i esdeveniments com el d’ahir. Tenien totes les localitats venudes –per sort les havíem comprades amb antelació-. Abans, vam anar a fer una pizza al Sotavento, i des d’allà vèiem els llamps de la tempesta que s’acostava. Va ploure mentre érem a l’Alfolí, però, en sortir, ja havia passat. L’espectacle ens va agradar molt.
Això de la pluja fa dies que dura. Diumenge passat, el cel estava molt amenaçador i vam afanyar-nos a anar a casa. Vam fer just, ja que va descarregar un aiguat molt fort –que va durar tota la resta de la tarda-. Els riells de la platja encara baixaven abans d’ahir, dijous, al matí, i, com ahir va tornar a ploure tot el matí, encara deuen de rajar. Aquesta vegada, la pluja em va agafar venint de buscar el diari i comprar pa, i vaig arribar amb els peus xops. Duia paraigua, però el vent me’l va girar un cop! Sort que no feia gens de fred.


divendres, 5 de setembre del 2014

Apunts de l'Escala, primers de juliol


-->
A la tarda, torno a anar fins a la Punta caminant. No he pres la càmera, i de sobte, en una palmera, veig una parella de caderneres. S’hi estan força estona, mentre les contemplo. Quina llàstima, no poder-les fotografiar. És la llei de Murfy!

Dino amb els meus amics de l'Escala, en Pere i la Ma Dolors. Ha estat un dinar amb un colofó inesperat. Al final, un senyor que havia dinant en una altra taula –al Brindis hi ha una clientela molt familiar, tots es coneixen-, ha vingut a saludar els meus amics i els ha portat una publicació política.
-Aquesta porta el que no diuen els diaris.
A la portada enumerava les grans empreses catalanes que, segons ells, tenen diners a paradisos fiscals, entre elles La Caixa, el Banc de Sabadell, Grifols, Cements Molins i moltes altres.
Després ens parla que té una reunió amb gent de Podemos, que han tret uns quant vots a l’Empordà. (També els ha votat el meu fill Marc, que s’apunta a totes les revolucions).
-Això no m’agrada! –he dit-. Crec que ens debilita. Nosaltres no podem esperar res de les polítiques espanyoles.
-Podemos són els únics que han dit sí al dret de decidir! –m’ha replicat.
-Perquè no manen! També ho havia dit el PSOE, i ja ho veus.
A partir d’aquí ens hem embolicat en una discussió abrandada. A mi m‘agrada polemitzar, però ell em superava, en això no sé si mostrava un tarannà empordanès o que havia begut més del compte per dinar –al final, en saber d’on era, m’ha dit que li agradava molt el vi de Gandesa i m’ha cantat De Roquetes vinc...-. M’ha dit que era d’Esquerra Unida. I si jo no em fiava dels partits espanyols era perquè era xenòfoba. (Dubto que conegués el veritable sentit de la paraula xenòfob: odi a l’estranger). En fi que tot plegat ha oscil·lat entre el còmic i l’absurd.

M'he instal·lat a l'Escala fins a finals d’agost. Amb visites intermitents dels fill o amics. M’he dut llibres i sobretot l’e-book ben carregat. (Hi ha una novel·la del Follet de més de 1000 pàgines!)
A punt d’arribar-hi, i des de dalt del cotxe, veig volar una arpella majestuosa. I moltes orenetes. Bon presagi d’estiu.
A la tarda anem a la platja i faig el meu primer bany de l’estiu. L’aigua és encara molt freda, però ve de gust.

dijous, 4 de setembre del 2014

Apunts d'estiu. Escala, juny



Els estius, com les orenetes que els acompanyen, dibuixen espirals constants, vénen, se’n van, creixen, agonitzen. Moren. Qualsevol d’aquests pot ser el meu últim estiu a l’Escala. Me n’aniré sense recança, com pertoca: primer que tot la dignitat! M’horroritza ser compadida. M’agradaria que el meu fos un mutis de l’escenari, anodí, sense aplaudiments, com pertoca a un actor molt i molt secundari de la gran representació de la vida. Si vas a mirar, el de la majoria dels mortals.

La Clàudia i la Mireia faran tretze anys aquest novembre. I enguany han començat secundària, la famosa ESO. Estan en fase de convertir-se en papallones. Vull dir que no són prou grans ni tampoc unes nenes. I pateixen la crisi d’estar a mig camí entre larva –indolència, baralles infantils entre elles, exigències amb el seu pare, que les consent-, i papallones que volen soles, de moment a través del mòbil. –Una altra font de conflictes-.
-La Mireia –sento que es queixa sa germana-, està tot el dia empanada amb el mòbil i no vol jugar a res. (Conviure amb preadolescents et posa al dia de l’argot juvenil).

Miro el jardí amb ull crític. Un jardí necessita que s’hi estigui a sobre, i jo, des de Barcelona, no puc fer-ho, així que, cada any, quan arribo tinc un disgust. A poc a poc se m’han morts els rosers, i algun arbust i un arbret que vaig fer plantar fa pocs anys estant en fase preagònica. Em poso a regar, resignada. Sortosament la buguenvíl·lea i l’altea estant precioses. També fan goig les plantes que tinc als testos del darrere, semi-crasses, que ho aguanten tot. Els herbots, com és natural, campen per les seves. La terra, mare d’herbes i madrastra de plantes, que em va dir algú. M’hi hauré de posar de valent!

L’afany de platja és tan gran que, a la de Sant Martí d'Empúries veig gent que es banya tot i l’inhòspit del dia. Un dia que s’havia llevat amb boira –o núvols baixos, producte de la calor-, i plovisqueig.
-Boira pixanera! –dic als meus amics Rosa Maria i Ramon.
-Nosaltres en diem boira ploranera -assenyala ella.
-A ciutat sou més fins -asseguro. I riem.
Tots dos són de Barcelona de tota la vida. Que no tothom ho pot dir. La majoria som sobrevinguts. Gent d'allau que hi hem arribat des de tot arreu.

dilluns, 1 de setembre del 2014

Pujol


El meu bon amic Pere, de l'Escala, m'ha demanat reiteradament que escrigui sobre el cas Pujol. En Pere és un dels molts catalans de bona fe que han quedat tocats -i espero que no enfonsats-, per aquest desgraciat afer. Se'm fa difícil resumir en un article el que sento. Però ho intentaré.
Encara vivia a Gandesa, de soltera, que vaig sentir parlar per primer cop de Jordi Pujol. Me'n va fer referència un xicot de Sant Just d'Esvern al qual van obligar a desborrar una pintada que deia: Llibertat per a Jordi Pujol. En demanar-li jo qui era, em va explicar que un patriota empresonat per defensar les llibertats de Catalunya. Jo, que des de molt joveneta, influenciada sens dubte per la tieta -li deia així a la segona dona de mon pare, que era neboda del canonge Manyà, un gran patriota i un gran savi fill de Gandesa-, tenia un fort sentiment catalanista que em pensava que només compartien alguns nostàlgics sentimentals com jo, vaig tenir una gran commoció. Si hi havia algú que s'hi jugava tant, era que no tot estava perdut! Des de llavors, com tants altres catalans, em vaig convertir en una admiradora de la seva figura, i el vaig votar diverses vegades, no sempre. I sí, estic decebuda. Molt.
Ara bé, tal com diu Espriu, un poble no pot morir per un sol home, i el nostre procés tampoc no pot ser interromput ni destorbat pel comportament d'un sol home per molt carismàtic que hagi sigut. De casos de corrupció i de males pràctiques personals i/o polítiques, el món en va ple, per desgràcia, però cap país, començant per Espanya i seguint per França, Alemanya o Itàlia -per no anar més lluny-, ha renunciat al seu camí ni a les seves llibertats nacionals a causa d'aquests mals comportaments.
A Pujol, la justícia i sobretot la història el jutjarà. I el posarà al lloc, bo o dolent que es mereix. Nosaltres hem de fer foc nou i seguir endavant sense defallir. Qui es gira enrere corre el risc de convertir-se en una estàtua de sal, com la dona de Lot. Si el poble empeny amb coratge i decisió no hi haurà parany que ens aturi. Sí i sí. Amb una gran V.