diumenge, 23 de desembre del 2012

Nadal 2012


Felicitació feta amb col·laboració del meu fill Eduard Barrobés.
Bon nadal i un any en què puguem veure la llibertat cada cop més propera!

dimecres, 19 de desembre del 2012

Gallaret

-->

Estàtic, el gallet, sembla aturat
dalt del cloquer, mirant cap a cap banda.
Rere seu, el paisatge també dorm,
la lenta son de l'hivern que ens tenalla.
D'on vindrà el vent? De llevant o ponent?
Serà arruixat i altiu i escombrarà la plana,
o serà molt suau, com el seny recomana?
Durà sentor de neu del Pirineu altiu
o durà aires del sud, oblidat i pacient?
Durà el foc de la flama, que ens escalfi la ment
o la dolça tebior de la mà que agermana?
Només sé que vindrà. I el pacient gallaret
alçarà al cel el cant com un nou sometent
que desvetlla el qui jau:
Via fora adormits! El futur ja és present!


divendres, 14 de desembre del 2012

Notes d'estiu VIII



Dijous 16 agost
“Els autors catalans en castellà no han estat tractats justament ni aquí ni a fora”, afirma Carles Duartes a l’Avui. És l’eterna reivindicació, que aflora a intervals regulars. Sembla que també voldrien poder accedir als Premis Nacionals de literatura. Ara, dir que no se’ls tracta bé, em sembla una indecència, només calia mirar el programa d’Emílio Manzano, a la tele catalana. O llegir els suplements de literatura dels diaris que s’editen a Barcelona. El que passa és que ho volen tot. Repicar i anar a la processó. I cruspir-se, també, el migrat pastisset d’aquest nostre trist i dissortat país. Vomitiu!
Parlant d’autors d’aquí que escriuen en castellà, vaig acabar Riña de gatos, de l’Eduardo Mendoza. La Glòria em va demanar que em semblava: Distret i “tontet”, vaig dir. Sí, hi va estar d’acord, com tots els del Mendoza, distrets i “tontets”. I com diria aquell entrenador: No hase falta desir nada más.
Ara he començat L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra, d’un autor suec, Jonas Jonasson, que em sembla que també se’l podria qualificar d’una manera semblant pel que porto llegit. La ironia se li nota més que al Mendoza, i això li dóna un plus, però la història déu n’hi do del ximpleta que és. I quan explica la vida anterior de l’avi en qüestió, em recorda un mica Havral, i el seu Jo vaig servir el rei d’Anglaterra, molt millor el de l’autor txec. Me’l recorda pel fet que ve a Espanya, quan la guerra civil i acaba salvant-li la vida a Franco. Així com sona! Ah, i parla de Miguel Primo de Rivera, que també surt a la del Mendoza, encara que, en aquest últim, qui té protagonisme és José Antonio. Si aquests personatges sabessin que han acabat sent una mena de titelles en mans dels escriptors es quedarien glaçats!
Parlant dels homes que estan millor o pitjor en vestit de bany, volia mencionar que l’altre dia van sortit de l’aigua davant meu tres adonis –el clàssics musculitos de laboratori-, una mica clònics, lluint el tipus. No sé perquè em vaig imaginar que eren gais.
Avui, a un pam de la meva tovallola –estem així d’estrets-, sento una conversa en pura fonètica de comarques gironines. La veu femenina demana si n’hi agrada alguna (de noia ), i ell que totes, i ella insistint, si n’hi cap que no li agrada gens, i ell que treu pilotes fora sense voler especificar per més que ella insisteix. Llavors torna a demanar quina li agrada, i com ell continua fugint d’estudi. A la fi, sento que li demana: Vinga, no em diguis que no te’n mola cap! La resposta del noi és: Tu. I ella: Au tio no comencis!
Em giro de l’altra banda i veig els protagonistes del diàleg: un noi i una noia adolescents. Prop hi ha la resta del grup. Penso que les dones podem ser punyateres a qualsevol edat. 

(La foto de l'Escala amb mar de fons és meva)

dissabte, 8 de desembre del 2012

El bou i la mula




Amb pas menut recorro la sendera
que avança per camins de serradura
i prats de molsa tendra.
Busco el Portal, que va muntar el meu pare
per alegrar els meus somnis
d'infant malenconiós, orfe de mare.
Hi ha un riu amb la llera de plata,
i una dona que renta la bugada,
i un caçador amb l'escopeta al muscle,
i un ramat de corders, hi ha un boc i cabres,
amb el pastor i el gos, que van fent via.
Hi ha un ruquet valent, la sàrria plena,
i allà, ben lluny, sota la l'estel que els guia,
avancen apressats els Reis d'Orient.
Hi ha un pou de suro prop d'una masia.
I rere d'una mata, el caganer,
per riure's de la nostra egolatria.
Dins del Portal, on s'ha aturat l'estel,
hi ha una dona i un nen, dins d'una menjadora,
i un home que els vigila, molt atent.
I no estan sols: hi ha una mula i un bou.
Mai la Bíblia en parlà, i és meravella:
també per ells, avui, somriu l'estrella!





diumenge, 2 de desembre del 2012

Notes estiu VII



15 d’agost, dimecres, festa de la Mare de Déu.

A la missa de Sant Martí, avui, ha fet la segona lectura un senyor que, per l’accent, m’ha semblat nord-català. M’he quedat amb les ganes de demanar-ho. En acabat, i quan la gent ja se n’havia anat, un grupet francès s’ha posat a cantar. El que més em sorprèn, a l‘estiu, és la quantitat de gent jove i pares amb nens, estrangers, que assisteixen a la missa. Normalment, som una colla de gent gran. Els joves han desertat –començant pels meus fills-, i no els culpo. L’exemple que dóna l’església jeràrquica és per posar-se a plorar. Amb la seva actitud no deixen que es vegi la gran quantitat de cristians que ara mateix estant involucrats en actes assistencials, des de Caritas, al Banc d’Aliments, des d'Arrels, que atén els indigents, a grups diversos i congregacions religioses que tenen els menjador oberts als sense recursos.

Llegeixo a l’Avui, article de Lluís Foix, sobre alguns autors jueus, com George Steiner. I diu que, en el seu Després de Babel, assegura: “L’autèntica catàstrofe de Babel no és la dispersió de les llengües, sinó la reducció de la parla humana a unes quantes llengües planetàries multinacionals. L’extinció de llengües que estem presenciant en l’actualitat, dotzenes d’idiomes passen cada any a un silenci sense remei, és exactament simultània als estralls que es perpetren a la fauna i a la flora. No hi ha llengües petites per reduït que sigui el seu espai demogràfic o ambiental. Totes i cadascuna de les llengües humanes són finestres obertes al ser, a la creació. La història del llenguatge, la vida del llenguatge són al mateix temps la història i la vida de l’esperit humà.”

dimarts, 27 de novembre del 2012

Pluja


Avui plou

Avui plou sobre l'asfalt lluent,
i sobre les fulles mortes
que ha arrossegat el vent.

És grisa, a la ciutat, la pluja de novembre
i melangiós el temps que invita a replegar-nos
en el nostre interior.

Tanmateix, més enllà de tristor o melangia
plou sobre els camps, i la pluja s'infiltra
en la terra adormida.

Treballa silenciosa, tenaç, esperançada
propiciant el sembrat, envigorint la saba,
per anunciar, solemne
la nova primavera.

27 de novembre del 2012



dimecres, 21 de novembre del 2012

BORJA

Vaig començar a mirar la sèrie de TV3 sobre els Borja amb un cert interès no exempt de malfiança. I no m'equivoca. Però, més que els meves, prefereixo reportar les paraules de Joan B. Mira, un gran savi i un expert en aquesta família. No debades, per documentar el seu llibre, va estar estudiant durant molt temps als arxius al Vaticà.  Diu Mira:
"Comprenc que els llegendes negres són males de blanquejar una mica, difícils de reduir a l'habitual grisor humana. Comprenc que una llegenda bèstia i maligna (totes són igual: sexe, sang, diners, dimonis, la recepta habitual) té en actors papes i fills de papes, la temptació encara més grossa".
Mira diu que va visionar la sèrie sencera, a precs de la direcció de TV3, i en va donar un judici negatiu, que, pel que es veu, no van tenir gens en compte. Llavors, per què se li demanava parer, pregunto jo? En fi... El nostre autor acaba així el seu al·legat -publicat a "El Pregó", i que m'ha enviat, gentilment la Rosa Maria Badia-: "TV3 anul·la tota la feina que hem fet, durant anys, per tornar una mica de dignitat als únics noms importants que hem donat a la història d'Europa."
I jo dic: Deu de ser allò de tirar-se pedres a la pròpia teulada, tan propi dels catalans?


dimecres, 14 de novembre del 2012

L'Escala-Riells

L'home que cerca tresors
enterrats a la platja de Riells
amb la paciència dels perseverants
i l'esperança dels il·luminats,
ens recorda que només aquells
que perseveren rere dels miratges
entraran en el regne dels valents.
Nosaltres, ara, encalcem estrelles
sota d'un cel que s'expandeix solemne
en l'alba d'un matí que volem viure
en pau i llibertat. Poble entre pobles,
en contra de ningú. A frec de gent.


L'Escala -Riells


dilluns, 5 de novembre del 2012

Notes estiu VI


Dissabte 11 d’agost

Aquesta tarda hem tingut la clàssica tempesta d’estiu, amb llamps, trons i un bon xàfec. Llàstima que no durés més estona. En havien previngut d’una sobtada ratxa de calor i perill fort d’incendis, i de fet ja n’hem tingut un a la Cerdanya. Esperem que, gràcies que no fa vent, el puguin apagat aviat. La Glòria, que té una amiga casada amb un bomber que va haver d’acudir a apagar els focs de l’Alt Empordà, diu que deia pestes de la mala coordinació dels responsables. Retallen el pressupost i posen al capdamunt gent inepta, o això sembla. Que Déu hi faci més que nosaltres!
Avui en dia, quan fan avisos de calor, et sorprèn el tipus de recomanacions que donen: que no ens exposem al sol sense protecció a les hores fortes del dia, que beguem aigua, que ens posem roba lleugera, coses de sentit comú. Deu de ser que ara la gent ja no en té, de sentit comú, que li han de recordar aquestes coses, o que les autoritats volen mantenir la societat infantilitzada. Aviat ens diran com ens hem de mocar, si ens penja el moc.
Avui, un article de l’Avui, parlava del Casasses –fa pocs dies li van fer una entrevista al mateix diari-. L’autora de l’article el deixa pels núvols. A mi -el veig sovint a l’Escala, a l’estiu, sa mare és d’aquí- amb el seu aire d’infant terrible amb la cara xuclada i revellida i el cabell llarg i blanc més aviat em fa angúnia. És com si no volgués admetre que el temps passa inexorablement. Quant a les seves actuacions o recitals de poemes, el vaig anar a veure a Barcelona, a l’Espai Mallorca, i, què voleu que us digui? Em va deixar freda. Potser és que no hi entenc prou, com en la pintura abstracta, que no acabo de discernir que té d’autenticitat i què de mistificació.
Darrerament hi ha una mena de batalla dialèctica entre alcaldes partidaris de posar l’estelada, i els que són partidaris de la senyera. A mi em sembla una discussió estèril, però, si he de ser franca, prefereixo la senyera sense afegitons. Em passa igual que amb els independentistes que demanen una Catalunya socialista, o d’esquerres, o autogestionada... El que cal és que sigui lliure, una Catalunya independent sense afegitons. Després, ja discutirem de quin color han de ser els que la governin!


dimecres, 31 d’octubre del 2012

Res no s'oposa a la nit




Un antic adagi atribuït a un autor llatí deia: “Els déus envien calamitats als homes per tal que aquests tinguin matèria per als seus cants”. I Déu n'hi do, de les calamitats que va enviar a la família de l'autora d'aquest llibre! Si no fos que diu que és autobiogràfica, i no en dubto pas, creuria que Delphine de Vigan ha buscat aquesta matèria en una catàleg d'horrors. En aquesta família -una família “de la França rural i cosmopolita del segle XX”, segons consta a la contraportada del llibre- hi va passar de tot. Espero i desitjo que no sigui el prototip d'aquesta mena de famílies!
Així, doncs, hi trobem: mort d'un dels germans de la seva mare -en van ser nou-, de petit en caure en un pou. Suïcidi -no gaire clar-, del germà adoptiu que ocupa el lloc d'aquest. Altres suïcides dels germans, entre els quals el la mare de l'autora, mort aquesta que va ser el factor desencadenant d'aquesta mena d'epitafi que li dedica la filla, una autora de prestigi a França. I en l'entremig, bogeria, droga, marits, amants, incest, abusos de menors. Em deixo alguna cosa?
El salva que està molt ben escrit. L'autora explica la seva veritat, que no sempre coincideix amb la veritat dels altres membres de la família. Exposa els seus dubtes, les seves vacil·lacions les seves pors davant del que explica amb un gran domini del tempo. I uns excel·lents recursos literaris.
Hi he detectat algun lleu desencaix en la sintaxi d'alguna frase, que no s'acaba d'entendre, però això podria ser imputable a la traducció d'Oriol Sánchez i Vaqué, d'altra banda prou encertada.
(En descàrrec dels traductors cal recordar que treballen a preu fet, per línies o pàgines, i això els obliga de vegades a no ser tan curosos com voldrien.)

dimarts, 30 d’octubre del 2012

dissabte, 27 d’octubre del 2012

Tardor (A Joan)

 
Orlada de raïm, escortada de pluges,
amb perfum de codony, i robí de magrana,
missatgera del fred. En boira embolcallada.
Se'ns ha entaulat solemne
la tardor.
Hi ha lleus esgarrifances en el vent i en els arbres
que muden en daurat. Esplendor de les fulles
que alcen el vol cap al no-res, tan belles,
com tot el que és fugaç. Immaterial. Efímer.

Amb les mans balbes, assajo d'amagar-me
en el cor d'un poema, on tu m'hi trobis
anys a venir, quan jo ja només sigui escuma,
pols de record, ressò d'una moixaina.



dilluns, 22 d’octubre del 2012

Notes d'estiu V

9 agost, dijous
Avui, mentre estàvem a la platja de Riells, plena a vessar, hem vist que baixava un helicòpter. La primer impressió ha estat: on va aquest boig? Perquè ha aterrat en plena platja, alçant una gran polseguera. Un dels estiuejants –tothom mirava-, m’ha explicat que havien tret un home de l’aigua, creia que havia tingut un atac de cor. També, dalt del passeig, hi havien estacionades dues ambulàncies. El xicot m’anava informant –era alt i a més alçava el seu mòbil per captar les imatges-, que li feien reanimació. A la fi han desistit i l’han tapat. Això vol dir que ja no hi ha res a fer, ha comentat. Després l’helicòpter s’ha tornat alçar. L’expectativa, a la platja, era total, i fins i tot jo li he fet una foto, encara que, com que s’ha elevat ràpidament, no feia tanta impressió com a l’arribada. De fet era el primer dia que jo duia la càmera, per fer fotos del meu nét.

Fa gràcia sentir parlar el Joan. Als seus dos anys té un gran domini de la llengua i fa frases molt elaborades, però parla en segona persona, tal com li parlen a ell. Vols olives, per dir vull olives. T’agraden les bledes etc. I remarca molt les erres. Fins i tot pronuncia erra doble en casos que és senzilla, cosa que fa que jo l’imiti de broma. També ha après a jugar amb els sons del llenguatge. Per exemple, canviant les vocals. I fent tota la petita frase, per exemple, en u. Vuls pu, per dir vols pa. El va sorprendre la fosca de la nit, que veu des de la terrasseta, ja que a casa seva, a Londres, no surt de nit. És fosc, no parava de repetir. I avui, a migdia, ha dit: hi ha sol. També el fascinen els dragons que a les nits es posen al sostre de la terrassa, esperant cautelosos i immòbils les petites papallones nocturnes que vénen atretes pel llum i a les quals cacen amb una gran traça. El dragó no ha sorrtit –remarca-. O els dragons ja ha sorrtit. De fet, sap comptar fins a deu en català i en anglès, que pronuncia d’una manera molt divertida. Observar com els infants van adquirint el llenguatge és una cosa que sempre m’ha cridat l’atenció, potser perquè m’agrada la llengua. Ja ho feia amb els meus fills –el seu pare també va ser també molt precoç amb la parla-, i més endavant amb les nétes. Una cosa molt interessant és que aprenen ràpidament la conjugació verbal, analògica, per això fan també regulars els participis dels verbs que no ho són. Com venit, de venir!


dilluns, 15 d’octubre del 2012

Notes d'estiu IV

-->
2 d’agost, dijous
He acabat de llegir El amor en los tiempos del cólera, que m’ha agrada més per l’estil que pel contingut, un contingut que només m’ha acabat enganxant al final. Però l’estil, ai, l’estil del Gabriel García Márquez és, com tothom sap, enlluernador. Com el seu títol indica, és una història d’amor, una mica forassenyada. Un amor juvenil frustrat que el protagonista cultiva d’una manera fidel i apassionada –a la seva manera, molt estil mascle iberoamericà, el qual, mentre espera que l’estimada que s’ha casat amb un altre es quedi viuda, no deixa res per verd, vull dir cap femella que se li posi a tret per seduir i degustar. Des de viudes, casades o solteres de totes les edats, fins a una col·legiala de dotze anys, mig parenta, a qui ha de fer de tutor, quan ja ell és ja vell, els dies de festa en què la treu del col·legi. (L’autor pinta aquesta situació, que en qualsevol lloc decent del món seria estupre, com una cosa normal, acceptada de molt bon grat per la noieta, que es deleix per aquelles trobades. El salva, com en tot, la manera d’explicar-ho, com una faula fantasiosa i irreal). El que m’ha agradat més és el final. Un viatge fluvial on s’embarquen els dos antics enamorats, ja de més de setanta anys, i en el qual aconseguixen viure per fi el seu romanç de senectut.
En copio una frase: “Si alguna ventaja tenemos la viudas es que ya no nos queda nadie que nos mande.” M’hi he sentit retratada. I ho he comentat a la Marina, la meva nora. Aleshores, m’ha explicat l’anècdota d’una viuda coneguda seva que, en plena vetlla del marit mort, va aixecar les persianes de casa exclamant: Totes obertes, a la fi!
Una cosa que m’ha sorprès, aquest estiu, és la quantitat d’estornells que s’han quedat aquí. Els veus al tard fent les seves grans espirals acrobàtiques aèries, com, abans, només veies a l’hivern. Serà pel canvi climàtic? No ho entenc, perquè a l’hivern solen anar a niar als països del nord d’Europa, on esta protegits per la llei. Recordo haver-los vist a Polònia volant sobre els boscos del voltant de Czestochowa, on hi ha el santuari de Jasna Gora, dedicat a la patrona d’aquell país. Aquí, a l'Escala, en quedaven alguns exemplars –dos o tres anys n’he vist una parella que es feien el niu en una teulada de davant de casa meva-. Serà un bon o un mal auguri, aquest quedar-se a casa nostra tot l’any?
L’aigua està cada dia més bona. Ahir, a la TV3 van dir que el mar estava a 22 graus, aquí dalt. I tant neta que dóna gust!
A l’entrevista de la pàgina final del diari “El Punt-Avui”, l’Artur Gaya, de Tortosa, un dels Quicos, reivindica la jota tan catalana com la sardana. “Potser que la jota pugés riu amunt fins Aragó o que en baixés!- diu. Segons vaig llegir un dia, fa molt temps, la jota ve d’un antic ball medieval de nom houte, o una cosa semblant, que volia dir alta, per distingir-la del ball pla, que era més lent i pausat i es ballava després de les grans menjades. L’alta, en canvi, es ballava saltant amunt, per tant, no convenia fer-la amb l'estómac ple. Així que no va néixer a Aragó ni a Catalunya, sinó que ve de molt antic. A la de Gandesa en diem un nom preciós: dansada.


dijous, 11 d’octubre del 2012

Notes d'estiu III


30 de juliol, dilluns

Fins avui, l’incendi de l’Alt Empordà no ha estat oficialment declarat extingit. Rere seu ha quedat un rastre de desolació. Mentre va durar, tothom anava a una, però ara es comencen a assenyalar culpables, i no només el personatge sinistre que va llançar una burilla no apagada prop de la fullerada del pàrquing del Pertús, sinó sobre les retallades en bombers i prevenció forestal. Per il·lustrar-ho una pancarta dels bombers: Se’ns pixen a sobre i diuen que plou.

Vaig a la platja, sola, aquesta tarda. Contemplar la humanitat despullada és tot un exercici d’humilitat desencantada sobre la bellesa –i decadència- del cos humà. Els homes, a partir dels quaranta i tants anys, mostren una panxeta desmoralitzadora, alguns una panxota monumental, lletja sense cap pal·liatiu. En això, les dones són més curoses, la majoria lluiten per conservar un mínim de decència corporal, i encara que siguin plenetes, al menys ho són amb les carns ben repartides entre cuixes, malucs i pits. Només fan goig les noies jovenetes i les criatures. I algun home jove. Però els que he vist aquesta tarda, lluïen uns tatuatges horrorosos que els remeten sense remissió al trist rol de corsaris del Carib orfes de lloro.
Llegint, en aquests alçades, articles de socialistes catalans com el que he llegit avui al diari, no saps si fer-t’hi un tip de riure o posar-te a plorar. Encara preconitzen el rotllo aquell de la confederació i bla bla bla. Mentrestant, cauen inexorablement a les enquestes. La morrada pot ser sensacional. Perquè, per a nacionalisme espanyol, els que s’hi senten, ja tenen el PP, que llueix credencials sense tapalls vergonyants.


dissabte, 6 d’octubre del 2012

Notes d'estiu II

 

29 juliol, diumenge

Vaig estar mirant una part de la cerimònia d‘obertura dels Jocs Olímpics, de Londres. I la primera hora em vaig avorrir com una ostra. Em va semblar un acte farcit de chovinisme britànic, un mirar-se el melic davant del món com volent dir-nos: mireu que macos que som i quantes coses hem fet. Després, el xou es va animar amb la broma de mister Bean, la música dels 70 i els jocs de llum. A la desfilada dels atletes, que només vaig aguantar fins a la lletra c, perquè es feia molt llarg, em van xocar dues coses: una ben agradablement, que la majoria dels abanderats fossin dones –i pensar que als antics jocs de Grècia les dones hi tenien prohibida no sols la participació sinó també la presència com espectadores!-. I l’altra que molts dels atletes de la desfilada duien càmeres i anaven fotografiant l’ambient, més atents a retratar l’estadi que al que estaven fent. Sembla que avui dia, la gent només actua per poder fer-se'n la foto!
Avui, al diari Ara, hi trobo un comentari a l’editorial del Carles Soldevila a propòsit dels Jocs: “Aquesta manera de fotografiar retrata un moment de la història en què la obsessió per immortalitzar i explicar i compartir el que estem vivint ens impedeix viure-ho realment!” Justa la fusta!
Quant a la inauguració dels jocs, tant l’Avui com l’Ara hi dediquen força elogis. Sembla que hagin vist una cerimònia diferent de la que vaig veure jo. Sort que el titular del New York Times em dóna una mica la raó: “Una obertura amb un circ de cinc pistes, estranyament i desvergonyidament britànic”.
M’espanta pensar que es puguin fer els Jocs a Madrid algun dia, i facin un exaltació de Las Glorias Imperiales similar. Sort que jo ja no ho veuré!


dimarts, 2 d’octubre del 2012

En fosques nits



En fosques nits, vetllàvem solitaris
arbres perduts d'angúnia transparent.
Les llances altes apuntant estrelles,
tesa l'oïda, l'ull obert i atent.

En dies clars, somiàvem cadenciosos
versos novells de ritme arrodonit;
les arpes dretes, la corda afinada,
els sentits lassos, el cor abaltit.

En nits de lluna, bressolàvem rimes.
En dies rúfols, esventàvem sons,
i cada tarda se'ns corcava el riure.

Sota la pluja, esmolarem les llimes,
per tota música oirem els trons
farem festa quan tot sigui lliure!

Carme Meix i i Fuster
(Publicat el 1980. Ja veieu que la dèria em ve de lluny!)


dimecres, 26 de setembre del 2012

Notes d'estiu I

Apunts d’avui, 26 de juliol: em llevo a quarts de vuit i baixo a buscar el diari, una mica més de mitja hora a peu entre anar i venir. És una passejada que m’agrada perquè en bona part discorre pel passeig de Riells, a tocar de la platja, en aquella hora neta, aplanada i acabada de rastellar, només amb les petjades els primers banyistes matiners que s’han acostat al mar. Un mar pla i llis, brunyit com un mirall d’argent. Prop meu passen esforçats esportistes que suen la samarreta corrent amunt i avall. He d’eludir el camió de la neteja que escombra el passeig a base de mànega i aigua a pressió. Als cafès i bars estan acabant de posar taules i cadires, però encara no hi ha gairebé ningú. Més tard, quan baixarem a banyar-nos, això bullirà.
Ja a casa ens sorprèn una gropada blanca que tapa el sol, per un moment ens alarmem –després del fum i les cendra que van arribar al jardí amb els incendis de l'Alt Empordà, dies passats, estem amb la por al cos-, però de seguida veiem que és boira. Tal com ve, se’n va, i queda un dia radiant i calorós, el més calorós des que som aquí.
L’aigua està neta, transparent, estupenda, i bastant fresca. Bany reconfortant. A la platja encara no hi ha les aglomeracions de l’agost –veurem què passa enguany, amb la crisi-, i es pot estendre les tovalloles sense problemes. Mentre el Marc les nenes es banyen, un turista francès ha tret de l’agua, davant meu, una ret en què es debaten sis o set pops força grossos. De seguida es forma un rodol de curiosos, nens sobretot, per veure els animalons. M’imagino que era una ret que anava a la deriva, i el francès se l’ha ensopegat. Sembla que no sap què fer amb les bèsties. A la fi les posen en una bossa de plàstic amb aigua i se les enduen.
Em truca l’Àngel per felicitar-me pel meu sant! Es veu que ha estat un malentès amb la Rosa, la seva dona. Déu meu, com estem! Un no es pot fer gran a cap preu! De totes maneres, tots els sants porten vuitada, que em van dir la Maria i el Ricard, els veïns de Montmeló, pastissers, que l’altre dia em van portar un tortell de crema. Són una gent super amable!
He llegit La isla debajo del mar de la Isabel Allende i m’ha agradat força. Retrata la fi de l’esclavitud a Haití, quan encara era una colònia francesa, i a Luisiana, quan Napoleó la va vendre als americans. És una història entretinguda, i força interessant, pel seu context històric. Ara he començat El amor en los tiempos del cólera, que feia temps que desitjava llegir des que el seu autor, García Márquez va dir que era la seva millor novel·la, que al principi va ser mal acollida per ser d’un estil més realista, diferent de Cien años de soledad. Veurem que tal. El realisme màgic, que en seu moment em va enlluernar, ja no em diu res, i és que tornar a llegir Cient años, com vaig fer fa poc, em feia pensar massa en el munt d’imitadors seus, començant per la Isabel Allende de La casa de los espírituts, o Agua para chocolate, d’una altra autora americana, Laura Esquivel. I trobava que havia perdut encant.


dimarts, 18 de setembre del 2012

Fira llibre català

 

Divendres 14 de setembre vaig a la Fira del Llibre Català, situada al davant de la catedral de Barcelona, amb la meva amiga Rosa Maria. Tafanegem llibres i xerrem sobre autors i literatura. Comprovo amb satisfacció que, amb motiu de l'any Joan Sales, han reeditat Incerta Glòria i Cartes a Marius Torres, dos llibres que no poden faltar a cap biblioteca catalana. El primer és una novel·la sobre la guerra civil basada en les seves pròpies experiències. El segon són les cartes que va anar escrivint durant aquell mateix període al gran poeta lleidatà. La primera edició de les Cartes, que és la que jo tinc, va ser publicada al 1976, al Club Editor, la seva editorial, quaranta anys després d'aquell nefast 36 que li va capgirar la vida i els va dur a participar en una guerra cruel i, en acabat, una colla d'anys a l'exili. Deia un bon amic meu que hi havia una abans i un després, en llegir aquestes cartes, i això em va passar a mi. Les considero un document extraordinari, brillant, impagable. Un llibre que estimo moltíssim.
Per la Fira corrent grups d'escolars que fan un treball sobre els llibres que s'hi exposen. Per a ells, el fet de veure junts tants llibres en català, és una cosa absolutament normal. En Sales n'estaria orgullós.

dimecres, 12 de setembre del 2012

Diada 2012




-->
Diada del 2012
(Amb el Ramon i la Rosa, que és l'autora de les fotos)
Coses que em van cridar l'atenció, entre moltes, i molt fortes impressions:
La gran quantitat d'estelades.
L'alegria que reflectien els rostres dels participats, res de crispacions o mals humors.
L'heterogeneïtat dels manifestants: gent gran, gent jove, famílies senceres, molts nens. Accents diversos, des d'un grupet que corejava consignes amb una vigatà inconfusible a un altre que parlava en castellà. Alguna barretina. Tot un poble avançant plegats.
Singularitats. Un gos molt gros amb la bandera catalana al llom. Una noia ensenyant els pits decorats amb les quatre barres. Les quatre barres a la cara de molts nens, que cantaven lemes patriòtics plens d'entusiasme. Dos nois molt joves, -feien goig de mirar- que es feien abraçades i carícies, molt tendres, al moment dels discursos finals.
Lemes curiosos en alguns cartells.
Castellers aixecant torres, molt aplaudits.
Entusiasme desbordat cada cop que passava l'helicòpter. Tothom volia sortir a la foto. Perquè després no diguin que només érem quatre gats -que em va comentar una parella. I afegiren que ells eren de Sants, i que mai abans havien vist el seu barri tan guarnit de senyeres i estelades. En hem emocionat!
I sobretot el crit repetit i corejat amb força -In-Inde-Independència! -un final que sona com JA!
El que no vaig veure enlloc va ser l'esperit de Mas. Potser perquè era massa volàtil!
Des de les 5 de la tarda, -incrustada en un metro ple com un ou-, fins a les 9'30 que vaig arribar a casa, van ser hores de caminar, de participar, de cridar la consigna general, de sentir-me part d'un tot, part d'una nació que s'ha posat en marxa i ja no es vol deturar. Qui tinc oïdes per escoltar, que ho senti! Amén. Amén. Amén!




diumenge, 2 de setembre del 2012

Tramuntana







L'últim dia de l'estada a l'Escala es va desfermar la tramuntana. Aquest és un vent que deixa l'atmosfera tan neta i transparent, que Roses, a l'altra banda de la badia, sembla ser a tocar. El mar forma una correntia -que diria Pla-, d'onades rematades amb ramells d'escuma blanca. Costa de caminar i de mantenir-se a peu dret prop de la riba. És un vent que, el primer dia, t'embriaga, i t'aviva els sentits. Però a la llarga resulta enervant. Sobretot perquè, amb els xiulets o brams que amolla, com un càntic triomfal, se't fa difícil dormir.
Antigament, quan feia molts dies de calor i els mosquits i les malures que venien dels aiguamolls feien patir la població, la gent s'encomanava a la Mare de Déu de la Tramuntana, per tal que bufés i ho netegés tot. Ara ens refiem més del servei meteorològic.
Ens n'anem de l'Escala amb vent de costat primer i de popa després que empeny avall el cotxe. Ha estat la manera que l'Escala ens ha dit el seu adéu-siau! (Allò de bon vent te bufi!)

dissabte, 1 de setembre del 2012

Més fotos estiu

 Anem a Espolla. Al cafè del poble em crida l'atenció aquest cartell. Els senglars poden arribar a ser un problema molt gros.
 Visitem la cooperativa de l'Espolla. M'agrada l'olor del vi que fa i que em recorda la de Gandesa. A l'Empordà també es fan bon vins i olis!
 Les nétes davant les bótes.
 La Clàudia, davant del mar, a l'Escala.
I també la Mireia, és clar!

Crònica de l'estiu


L'incendi de l'Alt Empordà es veia així des de la casa de l'Escala, Terrorífic!



La Gwana, la gossa del Marc se'ns fa velleta. Potser aquest serà el seu últim estiu.

dimarts, 17 de juliol del 2012

Tradicions


Festa de la Mare de Déu del Carme a l'Escala

M'agraden les tradicions, que ens configuren com a poble, i m'agrada molt la processó marinera de la Mare de Déu del Carme, la meva patrona, que he viscut molts anys a l'Escala. La processó amb la imatge de la Verge, acompanyada de les primeres autoritats, surt del port de l'Escala, i costeja la Riba, escortada per uns colla d'embarcacions de tots tipus i mides, fins a desembarcar en la platja o Plaça de les Barques, al centre de la població, on espera una munió de gent. Allà desembarquen tots i segueixen per terra fins a l'església on se celebra una missa molt concorreguda. Cal explicar que els escalencs aprofiten aquesta festa per honrar les seves persones grans, alguns d'ells vells pescadors d'anxova que va fer famosa la seva vila.
La primera vegada que el Miquel i jo la vam veure, fa prop de vint anys, va ser des de la platja, on vam anar a esperar-la. El més curiós -i divertit-, fou que aleshores encara no es marcava una separació entre el recorregut de la processó i els banyistes, com es fa ara, sinó que aquests s'estaven a la platja. Així, podies veure estiuejants i turistes amb biquini, dretes per contemplar el pas de la comitiva a un pam escàs de Mare de Déu, mossèns, autoritats i resta dels participants, tots mudats, per a l'esdeveniment.
-És com una pel·lícula del Fellini! Llàstima no dur la càmera per immortalitzar-ho! -que vam dir. Com enguany no hi he pogut estar, aquest és el meu homenatge!

dissabte, 14 de juliol del 2012

Municipis


Municipis i jutjats en perill

En poc temps han transcendit dues notícies molt preocupants. La primera fa referència als municipis petits, i es consideren petits els menors de vint mil habitants!, amb la qual cosa una gran majoria de municipis de Catalunya desapareixerien -a la Terra Alta no en quedaria cap, ni tal sols la capital, Gandesa-. No havia sentit mai un disbarat com aquest. L'excusa és la crisi actual i la necessitat d'estalviar. -Deuen de ser d'aquells estalvis que foraden les estovalles!-. Jo no crec que sigui un problema econòmic sinó polític, perquè, si ho fos, només caldria que els alcaldes i regidors d'aquests lloc tornessin a fer la seva feina d'una manera gratuïta, com es feia abans. (Mon pare va ser una colla d'anys tinent d'alcalde de Gandesa i no va cobrar mai ni un xavo!). El fet que els alcaldes tinguessin un sou era -segons es va dir-, per tal que no prevariquessin, cosa que no sembla que, en alguns casos, s'hagi complit. En fi, allà cadascú amb la seva consciència. En tot cas, haurien de cobrar en consonància a la renda dels habitants del poble que representen. I s'haurien de mancomunar serveis i estalviar en coses sumptuoses -quines a la terra Alta?-. Però mai suprimir el municipis ni obligar-los a fusionar-se. Seria una font de problemes impressionant!
L'altre notícia desagradable és la supressió del cert partits judicials. El de Gandesa és de finals del 1800. Durant un temps, en l'època franquista, es va suprimir, per a gran consternació de mon pare, que n'havia estat procurador habilitat, però per sort es va tornar a restablir. Ocupava els baixos de l'ajuntament, un edifici i unes oficines rònegues on, el gran Joan Perucho, que en va ser jutge, en hores lliures, va escriure les seves meravelloses Històries Naturals, segons em va explicar ell mateix. Per això, quan es van fer els moderns jutjats -van sortir molt a la TV amb motiu del foc d'Horta-, van posar-hi Avinguda Joan Perucho al carrer on són ubicats. Jo mateixa vaig fer un foto de la placa -va costar molt temps a posar-se i es va fer gràcies a la insistència de l'alcalde d'aleshores, Miquel Aubà, a precs meus-. i l'hi vaig portar al seu pis a Barcelona, quan ha estava molt malalt. I encara -segons em va explicar la seva esposa-, s'hi va fer portar pels fills per tal de poder-la veure.
-Els temps que vaig ser jutge a Gandesa van ser dels més feliços i fecunds de la meva carrera literària! -em va confessar.
Fer desaparèixer el partit judicial de Gandesa i el seu jutjat seria esborrar una part d'història de la nostre ciutat. I empobriria encara més aquelles terres nostres. No ho permetem!

(Publicat a L'EBRE, divendres 6-7-2012)

dijous, 5 de juliol del 2012

TRENS


TRENS


“Papa vine amb tren”, anunci RENFE.

Els viatges amb tren, des dels temps gloriosos del naixement del ferrocarril, han estat considerats molt romàntics. Els seus compartiments eren un lloc adequat per fer-hi coneixences, més o menys interessants, i fins i tot viure-hi grans enamoraments. Oh, aquells viatges pausats, en vagons de primera, en què el viatger galant s’alçava a tancar la finestreta tan bon punt s’entrava en un túnel, per evitar que el fum molestés les senyores i sobretot les lànguides damisel·les, i la tornava a obrir tot just el paisatge tornava a emergir per obligar-lo a sortir –el fum vull dir-, i obtenir així el seu agraïment més fervorós. Aquest tipus de viatges, i de passatgers, va generar moltíssima literatura. Com ara el poema El tren expreso de Campoamor, que recitàvem en temps d’aprenentatge de literatura castellana; o Rails i més rails, del Poema de la Rosa als Llavis, de Salvat Papasseit; la famosíssima novel·la, Assassinat a l’Orient Exprés, de l’Agatha Cristie; Doctor Zivago, de Boris Pasternak, amb un viatge de tren corprenedor, o la pel·lícula El maquinista de la General, de Buster Keaton; i quadres famosos, com La gare de Saint-Lazare, de Claude Monet, amb el fum de protagonista, que han fet del tren un artefacte cultural de primer ordre.

Però és clar, no tot són flors i violes, aquí som on som, i hem de tocar de peus a terra. I no parlo dels viatges de la meva infantesa, des de Móra d’Ebre a Barcelona, empassant-nos tot aquell fum al túnel de l’Armentera, que no s’acabava mai, sinó del segle XXI. Actualment, els viatges en tren convencional o de rodalies s’han convertit en un niu de problemes ja que el TGN s'endú tot el pressupost. Un TGV que es va fer esperar anys i panys, després de fer el de Madrid-Sevilla. Ara, per fi, podem anar a Madrid amb aquesta meravella de la ciència! Però si el que volem és anar a València, ja cal que ens calcem: haurem de fer la volta a Espanya. Vejats miracle! Qui li ho havia de dir, a Jaume I?
I a París? Oh la la París! Val més que esperem asseguts, que drets ens cansarem!
Fragment d'EL TURISTA (IM)PENITENT

divendres, 29 de juny del 2012

Feliços


Rafel Nadal

Quan érem feliços

Vet ací un títol enganyós. Sembla voler dir que eren feliços però que ja no ho són, però llegint aquests records del Rafel Nadal, el cinquè de dotze germans, t'adones que no han deixat mai de ser-ho, de feliços, llevat del mal tràngol de la mort d'un dels germans ofegat mentre feia pesca esportiva, la qual mort va ser un cop molt dur, és clar, però no va semblar marcar un canvi profund en la vida familiar.
Quan érem feliços vol retratar, amb salts intermitents de temps i espai, la vida d'una família de la burgesia gironina. Una vida que, comparada amb la de la majoria de gent del país en aquells mateixos anys, és prou envejable. Estius a la platja, i uns dies al mas familiar. Nadals i celebracions amb àpats memorables. Els germans van estudiar en un internat -al Collell-, i van anar a la universitat. I van poder-se espavilar perquè no els faltaven recursos ni oportunitats.
Quan a l'estil, és correcte i agradós de llegir, tot i algun fragment fa l'efecte que havia estat escrit abans i que s'ha aprofitat per no sé si allargar o arrodonir el producte, cosa que li dóna un cert aire d'olla barrejada. L'èxit de vendes també està inclòs amb aquesta part agradable de la vida de qui té padrins, valedors i gent disposada a fer-te una propaganda més o menys interessada.

dijous, 21 de juny del 2012

Bon dia


(Conte a l'estil Pere Calders, en homenatge a aquest escriptor irrepetible.)
           TREBALL DE CAMP

-Bons dia! -va pronunciar l'homenet amb un guspireig d'alegria als ulls, uns ulls petits i vius, de mustela.
-Bon dia! -va respondre el dependent de l'òptica, un xicot alt i prim parent d'en bufa amb l'amabilitat pròpia d'un professional ensinistrat en la venda. I va esperar que l'homenet li demanés què volia, però aquest, a part de somriure, va obrir la seva llibreta i hi va apunta alguna cosa.
-Bon dia!- va tornar a dir a tall de comiat, en acabat. I va fer acció de dirigir-se cap a la porta.
-Es podria saber què apunta? -va demanar el dependent, encuriosit. La veritat era que els matins de dilluns no eren els dies més propicis per a la venda, i poca gent entrava a la botiga, fora d'algun turista despistat que demanava crema solar a l'estiu o un paraigua en dies de pluja.
L'homenet va deturar la retirada i li va mostrar la llibreta. A cada pàgina hi havia una anotació. En l'última pàgina hi posava: Fraga: tres d'agost: He dit bon dia i m'han respost bon dia. Va fullejar la pàgina interior. Arenys de Lledó, 1 d'agost. He dit bon dia i m'ha respost bon dia Vall-de-roures, 20 de juliol. He dit bon dia i m'han respost bon dia.
A les pàgines anteriors, començant amb la primera que cantava: Tamarit de Llitera, 3 de juny, es repetia l'he dit bon dia i m'han respost bon dia. Només variava el nom de la localitat.
-I això què representa? -va demanar el dependent, estranyat, en tornar-li la llibreta.
-És un treball de camp, científic! -va aclarir l'homenet, satisfet-. Hi ha gent que col·lecciona papallones, jo des que em vaig jubilar, m'he dedicat a col·leccionar bons dies.
-I en té molts?
-Tres-centes llibretes. Plenes! Vaig començar per Guardamar, a Alacant pujant cap al Principat i passat per Ses Illes. Ara faig la Franja.
-I què pensa demostrar? -va inquirir.
-Què volen demostrar els qui col·leccionen culleretes o taps de cava? -va ser l'alegre resposta
-Vist així.. i no ha tingut cap fracàs, vull dir que vostè digui bon dia i li responguin una altra cosa?
-I tant. Per anotar les variants, tinc la llibreta vermella.
-I quina és la variant més repetida?
-Buenos dies. Aquesta abunda a Barcelona i a València. I una vegada em van dir fill de puta. Però això va ser una excepció!
-I que en pensa fer? Vull dir quan ho acabi.
-Ho deixaré a un museu etnogràfic.
-I quan se li acabin els pobles?
-Aleshores tornaré a començar amb el bona nit!
-És una feinada gegantina! -va admirar el dependent. I va trobar la feina de la botiga més avorrida que mai.
-Sí! -va respondre l'homenet, radiant.
-No necessitaria pas un ajudant?
-No se m'havia acudit. Però encara estaria millor un deixeble, algú que seguís aquests mateixos postulats! -el ulls se li van il·luminar, en dir-ho.
-Podria ser-ho jo? -es va engrescar el dependent.
-I què demanaria, jove? Perquè el bon dia i el bona nit els voldria tenir jo en exclusiva!
-No ho sé. A veure, què li semblaria: bon profit!
-Molt bona! Podria especialitzar-se en fondes, hotel, restaurants...
-Un gran camp a cobrir! -va exclamar cada cop més entusiasmat el dependent.
-La feina de tota una vida!
Es van abraçar i, en acomiadar-se, l'homenet li va dedicar una mena de benedicció laica.
-Sort i empenta!
Va entrar al bar de sempre, a l'hora de l'entrepà amb tonyina, saludant alegrement tothom:
-Bon profit!
Només llavors es va adonar de la presència d'aquella rossa forastera.
-Thank you. Gràcies! -van ser unes gràcies tan papissotes, acompanyades d'un gran somriure, que no va saber en quin idioma les havia pronunciades, si en català o en castellà.
-(I això -va pensar, radiant-, en quin mena de llibreta ho hauré d'anotar?)

dilluns, 18 de juny del 2012

Memòria d'uns ulls pintats


Lluís Llach
Memòria d'uns ulls pintats.

Hi ha llibres que, d'entrada, em produeixen recel, però, si em cauen a les mans els llegeixo amb més o menys interès -jo sóc una lectora compulsiva i poques vegades he deixat un llibre començat a mig llegir, ha de ser molt dolent-.
Això m'havia passat amb aquest, que no me'n fiava. -Per acabar-ho d'adobar, vaig llegir a l'Avui que Jordi Llovet havia confessat que l'havien hagut de refer diverses vegades, els editors-. Aquesta vegada el meu instint no em va fallar -i els de l'editorial podien haver fet millor la feina, suposo-. En fi, que ser un gran cantant i un bon autor de cançons no fa que siguis un bon novel·lista. Aquest història d'amor entre gais no m'ha enganxat. I no perquè els protagonistes siguin homosexuals -en aquestes alçades em sembla natural que dues persones s'estimin, sigui quina sigui la seva tendència sexual-. Però és que a aquesta novel·la li manca poesia, o èpica o bellesa, i li sobra maniqueisme -els dolents ho són a parir-, i matusseria. I no aconsegueixis sentir empatia pels personatges, cosa aquesta molt important perquè una història et sedueixi. Que hi farem! Deu de ser culpa meva, si està a la llista dels més venuts! O pot ser és que el marqueting fa miracles?

dimecres, 13 de juny del 2012

Londres. Impressions


Impressions londinenques.

Profusió de banderes britàniques. Celebraven el jubileu de la reina.
Sa graciosa majestat i other familiars presents arreu. (Podria considerar-se culte a la personalitat?) En tot cas ja ningú no se'n recorda d'aquella Lady Di que deien que s'havia carregat la dinastia reial.
Passos zebra. Allà els respecten escrupolosament!
Metro, popularment dit tube. Quan hi viatges entens per què! És com si t'haguessin envasat dins d'un tub d'aspirines. Això sí, són super eficients.
Negres: molts, pertot arreu. Els nens petits contrasten amb els genuïnament anglesos, blancs i rossos. També se'n veu algun de cafè amb llet, producte del que la meva filla en diu hibridació. Són el futur de la humanitat?
Seguretat. No sé per què em sentia més segura als carrers de Londres que als de Barcelona. En Hyde Park veiem dos bobbies catxejant un xicot en mig d'un esplèndid roserar.
Quins parcs, déu meu senyor!
Moda de roba i sabates als aparadors: molt xarona. Sensació de mal gust.
Estàtues humanes al costat de la roda gegant. Els turistes badant, com a tot arreu.
Lavabos públics a Hyde Park: fugir-ne cuita-corrents.
Temps: pluja, pluja, i més pluja -acompanyada de fred i vent-! I és clar, tenen uns arbres enormes i magnífics pertot arreu.
Sensació en arribar a Barcelona: que bonic és l'eixample. Visca Cerdà!

divendres, 8 de juny del 2012

Parcs a Londres



Primera foto: Glòria i roure. 2 i 3, castanyer. I un esquirol dels molts que es veuen als parcs londinencs!