Notes d'estiu IV

-->

2 d’agost, dijous

He acabat de llegir El amor en los tiempos del cólera, que m’ha agrada més per l’estil que pel contingut, un contingut que només m’ha acabat enganxant al final. Però l’estil, ai, l’estil del Gabriel García Márquez és, com tothom sap, enlluernador. Com el seu títol indica, és una història d’amor, una mica forassenyada. Un amor juvenil frustrat que el protagonista cultiva d’una manera fidel i apassionada –a la seva manera, molt estil mascle iberoamericà, el qual, mentre espera que l’estimada que s’ha casat amb un altre es quedi viuda, no deixa res per verd, vull dir cap femella que se li posi a tret per seduir i degustar. Des de viudes, casades o solteres de totes les edats, fins a una col·legiala de dotze anys, mig parenta, a qui ha de fer de tutor, quan ja ell és ja vell, els dies de festa en què la treu del col·legi. (L’autor pinta aquesta situació, que en qualsevol lloc decent del món seria estupre, com una cosa normal, acceptada de molt bon grat per la noieta, que es deleix per aquelles trobades. El salva, com en tot, la manera d’explicar-ho, com una faula fantasiosa i irreal). El que m’ha agradat més és el final. Un viatge fluvial on s’embarquen els dos antics enamorats, ja de més de setanta anys, i en el qual aconseguixen viure per fi el seu romanç de senectut.

En copio una frase: “Si alguna ventaja tenemos la viudas es que ya no nos queda nadie que nos mande.” M’hi he sentit retratada. I ho he comentat a la Marina, la meva nora. Aleshores, m’ha explicat l’anècdota d’una viuda coneguda seva que, en plena vetlla del marit mort, va aixecar les persianes de casa exclamant: Totes obertes, a la fi!

Una cosa que m’ha sorprès, aquest estiu, és la quantitat d’estornells que s’han quedat aquí. Els veus al tard fent les seves grans espirals acrobàtiques aèries, com, abans, només veies a l’hivern. Serà pel canvi climàtic? No ho entenc, perquè a l’hivern solen anar a niar als països del nord d’Europa, on esta protegits per la llei. Recordo haver-los vist a Polònia volant sobre els boscos del voltant de Czestochowa, on hi ha el santuari de Jasna Gora, dedicat a la patrona d’aquell país. Aquí, a l'Escala, en quedaven alguns exemplars –dos o tres anys n’he vist una parella que es feien el niu en una teulada de davant de casa meva-. Serà un bon o un mal auguri, aquest quedar-se a casa nostra tot l’any?

L’aigua està cada dia més bona. Ahir, a la TV3 van dir que el mar estava a 22 graus, aquí dalt. I tant neta que dóna gust!

A l’entrevista de la pàgina final del diari “El Punt-Avui”, l’Artur Gaya, de Tortosa, un dels Quicos, reivindica la jota tan catalana com la sardana. “Potser que la jota pugés riu amunt fins Aragó o que en baixés!- diu. Segons vaig llegir un dia, fa molt temps, la jota ve d’un antic ball medieval de nom houte, o una cosa semblant, que volia dir alta, per distingir-la del ball pla, que era més lent i pausat i es ballava després de les grans menjades. L’alta, en canvi, es ballava saltant amunt, per tant, no convenia fer-la amb l'estómac ple. Així que no va néixer a Aragó ni a Catalunya, sinó que ve de molt antic. A la de Gandesa en diem un nom preciós: dansada.