dissabte, 27 de febrer del 2010

Impressions

Venècia ens rep cobert el cap de boira
que es dilueix en el fred del matí.
Hi entrem entre perplexos i embadocats
disposats a deixar-nos seduir
per la seva bellesa, tots els baluards retuts.
Jo la retrobo
com una vella amable coneguda
que mostra vanitosa
els seus encants, obviant les cicatrius
sota la mascara acolorida
del Carnaval.
Prenem un caputxino que ens alça l'esperit
i reprenem la ruta que un dia vam aprendre
en mig d'una calor xafogosa d'estiu.
Lluny queden els records
els vaporetos que ens dugueren al Lido,
a Murano, Burano i Torcello,
a tants racons ara desats
al pou de la memòria, com tresors
acumulats per a temps d'indigència.
Però avui és avui, i un sol tebi s'esmuny
entre els núvols grisencs i il·lumina els instants
que volem retenir.
Captem fotografies de ponts sobre canals
i canalets perduts
miratge que ens convida
al joc invertit dels miralls. On voldríem entrar
com Alícia, però no en sabem el camí.
Ni molt menys la tornada.
I ens deixem arrossegar pel corrent de la gent,
els ulls meravellats
i les passes exhaustes.

El Palau del Dux ens revela
la fastuositat de la Venècia que jau
adormida en el llit de l'oblit.
Estances, grans murals, sostres historiats,
art i bellesa a pler, joia a desdir,
i rematant-ho tot,
com un esclat sobtat del clarobscur,
el Paradisso, pintat per Tintoretto,
-amb la coronació triomfal de Maria
entre àngels i sants-, colpeix els nostres ulls
i l'esperit.

Fora ja és fosc, i la foscor fa més tristes les cel·les
de les presons, on va anar a raure Casanova
fugint d'algun marit banyut i enquimerat.
Les pedres semblen retenir els gemecs dels reclusos
sense pàtria ni nom, i potser sense llei, que aquí jagueren,
-que sovint la justícia
castiga més els pobres, i empara els poderosos,
que solen pesar més, a la balança-.
Al ponte dei sospiri, sospirem, un poc cansats,
un molt enterbolits per un tan fort contrast
entre els que damunt rigueren,
i els que davall ploraren. Esperant, sempre hi ha l'esperança,
de rebre en una altra vida, la Justícia més alta.

La Plaça de Sant Marc ens rep mentre se'ns tanquen
les portes de l'església. Ara, a les cinc ja és fosc,
i Venècia, de nit, queda oblidada,
amb tot el comerç i les portes barrades.
A poc a poc, es va buidant de gent
i els coloms s'arrauleixen als ràfecs
clements i protectors dels palaus, les esglésies
i les torres, un xic decantades, dels campanars.
Demà- diu la guia- tindran aqua alta.
La llacuna, lentament, es va fent mestressa
de la ciutat que un dia va crear l'enginy humà
xuclant a poc a poc els fonaments
i corcant fins a l'ànima els brillants edificis
les places encantades i els carrers somnolents.
Marxo en silenci, el cor melangiós,
corpresa del dolor, que la vida ens demostra,
que tot allò que es viu, és moridor, nosaltres
i també les ciutats.
Viure i morir només tenen sentit
en els gran cercle de la pau de Déu.

Desembre del 2009

Venècia

He estat mirant els 4 magnífics documentals, Franceso's Venice, editats per Francesco da Mosto. Aquest venecià, després de presentar-nos la història de la seva ciutat, acaba lamentant-se que, actualment, la massa turística està convertint aquesta en un parc temàtic. aquesta mateix impressió vaig tenir jo quan la vaig visitar a finals de l'any passat. Llavors en vaig escriure un poema -de fet és el final del que vaig dedicar al viatge a Itàlia-, que trobareu més amunt.

dimecres, 24 de febrer del 2010

Relinquir

Hi ha paraules que tenen un ressò diferent a les altres, paraules arcaiques, oblidades. Una d'aquestes paraules és el verb relinquir, que significa
a)deixar. abandonar
b)deixar algú per inguarible. Castellà: Desahuciar. Del llatí relinquire.
I és en aquesta segona accepció que apareix als Goigs de la Mare de Déu de la Font-Calda, del segle XVII: Molts de fortes malalties, ja de metges relinquits...
Imagineu la meva sorpresa quan vaig trobar aquest verb, en el sentit de deixar, al llibre Les amnèsies de Déu, de l'autor de la Catalunya Nord Daniel Bezsonoff. Aquesta troballa em va inspirar un article que vaig publicar a La Veu de l'Ebre, glossant la pervivència miraculosa d'aquesta estranya paraula.
Ahir nit, en un acte organitzat per la Bressola a Barcelona, vaig tenir ocasió de conèixer l'esmentat autor que ens va fer una conferència sobre la situació, no gaire optimista, de la nostra llengua en aquelles terres, que foren el bressol de la Catalunya actual. Al final de l'acte vaig anar a saludar-lo i li vaig demanar d'on havia tret aquesta paraula, que ell recordava molt bé, i si era viva a les seves terres. Però no, em va confessar, simplement, que era una paraula literària, i que la utilitzava perquè que li agradava molt, però que no l'havia sentida usar mai a ningú.
-Bé, doncs a partir d'ara a veure si la tornem a fer circular! -jo que li vaig dir.
I per donar exemple, en faig ús ara aquí. Amics, us he de deixar, és a dir, de relinquir. Què tal us sona?

dilluns, 22 de febrer del 2010

Estels

Veure estels sobre els cels opacs de Barcelona és gairebé un miracle. Però, de vegades, com dissabte passat, després d'uns dies de pluja que han netejat l'atmosfera i coincidint amb una nit serena, de sobte, quan vas a tancar les persianes del balcó, els descobreixes allà dalt, fent pampallugues, preciosos i precisos. Immediatament guaites fora, prescindint del fred, i allà hi ha Orió, el rei de les nits d'hivern, i Sírius tan bell i tan brillant. Fan ganes de cridar Al·leluia!

Per als que ens agrada observar el pas lent i exacte de les constel·lacions, viure a Barcelona és una frustració total. Per això, tenim gravades a la memòria, com a fites extraordinàries, algunes vegades que hem pogut contemplar el cel en tot el seu magnífic esplendor. Per exemple a la Terra alta, i concretament una nit a la Font-Calda, sense llum elèctric ni res que pogués obstaculitzar la visió de la celístia. O aquelles nits baixant pel Nil, a Egipte, amb el colofó d'Abu Simbel. Extraordinari! Però al lloc on potser la descoberta d'un cel netíssim -amb la glòria de contemplar-hi la via Làctea tan difícil de veure habitualment-, fou una nit a Salàs. Va ser tota una epifania!
Per això em sap tan greu la il·luminació, de vegades excessiva, de ciutats i de monuments, perquè ens impedeixen de visionar uns monuments o espectacle molt més sublims, els que ens proporciona la natura: els cels meravellosos de les nostres nits.

dimarts, 16 de febrer del 2010

Joan

El primer usuari d'aquest bloc ha estat el meu amic Joan. Ens uneixen moltes coses, creences, conviccions, afeccions. I que tots dos vam viure la Batalla de l'Ebre, jo des del meu bressol d'infant, en una Gandesa a punt de col·lapsar-se, i ell arribant fusell en mà fins a l'entrada del poble amb les forces de la República. Fa un temps, li vaig dedicar un article a l'Avui,que ara reprodueixo en part.


HISTÒRIA D'UN SOLDAT
Setmana Santa i Pasqua ens inviten a una pausa contemplativa. Ribera de l'Ebre, a Flix, on treballen per reintroduir les cigonyes i preservar l'hàbitat natural de ribera, a SEBES. Hi contemplem, embadalits, la gràcia acolorida d'un blauet que entra i surt veloç de l'aigua d'un estanyol, o es posa a vigilar des de la branca d'un arbust. Crits d'ocells inundant un matí de sol. Blancor fulgurant d'un martinet. Agrons rojos nidificant entre els espessos canyissars. Pau idíl·lica.
Camps oberts de la Terra Alta, amb totes les gammes del verd i la gràcia dels cirerers en flor. Enguany ha estat un bon any de pluja, i la terra ho agraeix, generosa. Caminem pels vells camins, entre vinyes que comencen a brotar i ametllers d'un verd tendre. I algunes sínies mig desfetes i oblidades que ens recorden antigues servituds de l'aigua, amb les mules calmoses donant voltes i voltes als pous per poder regar els horts.

Quants anys, quantes generacions es necessiten per esborrar del tot els rastres d'una guerra? Per superar el seu record? Moltes persones encara avui es neguen a recordar, a reviure els fets. Per a ells es com tornar a baixar a l'infern. Però la memòria es tossuda, i persistent.
Com la de Joan Grañén, soldat de la lleva del 40, la del biberó. Durant anys ha estat capficat per un episodi que va viure i que, a parer seu, hauria pogut canviar el decurs de la història. El seu grup va ser destinat a la XIII Brigada Internacional, en la qual hi havia molts polonesos. El dia cinc de maig de 1938 els van portar al front de l'Ebre. El riu feia el seu curs, aliè a la tragèdia. Potser també hi havia aus aquàtiques salvatges, potser havien fugit, espantades per la presència perillosa dels humans. Els soldats, després d'un tempteig tàctic, es retiren. I esperen ordres. L'espera tensa i tediosa dels soldats.
La nit del 24 de juliol els tornen a l'Ebre i es preparen per a passar el riu. Les barques els esperen a la riba de l'aigua fosca. En Joan té molta por. Es troba nerviós, atabalat, marejat i amb ganes de vomitar. Potser pensava en els seus pares. Potser no podia pensar en res més que en la seva pròpia por. Passen el riu i comencen a caminar, carretera endavant, carregats amb el fato. Passes silencioses en la nit silenciosa, cadascun immers en els seus propis pensaments i temors. Al matí els ocells inicien la seva xiscladissa, saludant el nou dia, i ells segueixen endavant, conscients que alguns d'ells serà l'última vegada que els senti cantar. A les Camposines tenen un enfrontament amb un petit grups de soldats franquistes. A Corbera, amb el sol ja alt i la set mortificant-los, beuen amb avidesa l'aigua una mica sabonosa d'un safareig abandonat. Allà pateixen un altre atac enemic, que superen, i s'aturen, esperant ordres. Cap al vespre es tornen a posar en camí. Avancen en la fosca de la nit, ara el Joan ja s'ha anat acostumant a la nova situació i ha començat a superar la por. A la fi arriben a les primeres cases de Gandesa. De sobte una veu els crida "Alto, santo y seña". Hi ha un curt intercanvi de trets. Després el silenci altra vegada, opressor. Es reuneixen amb els de l'avançada al temps que un cavall desbocat corre cap a ells i se'ls llença a sobre. En Joan sent un dolor agut al ventre. I perd els sentits. Es desperta de matinada. El batalló s'havia replegat i esperava reforços. L'atac s'havia aturat.
Després arribarien els reforços i s'entaularia el combat. Durant tot el dia van lluitar, però no van poder aconseguir ocupar la ciutat. La resta és coneguda.
La pregunta que ha capficat el Joan tots aquesta anys és "Què hauria passat si no ens haguéssim aturat a Corbera? Possiblement, amb el factor sorpresa, hauríem ocupat Gandesa, un important nus de comunicacions. I els reforços franquistes no haurien arribat a temps. Altrament, ¿haurien arribat les forces republicanes al mar, enllaçant la zona valenciana amb la catalana tallada mesos enrere pels franquistes amb l'ofensiva d'Aragó? I aleshores, què hauria passat?".
Són preguntes sense resposta. La vida, com el riu, segueix el seu pas impertorbable i res no torna enrere. Als ulls, nets i bonics, d'en Joan, hi lluu la nostàlgia. Ha recopilat la seva història per als seus néts. Per a nosaltres.
Memòria de la guerra per apuntalar la pau.

dissabte, 13 de febrer del 2010

Heroïnes

He estat llegint L'herència d'Ezther, de Sándor Márai. Ens explica una història que m'ha recordat molt la de Henry James, Washington Square. En ambdós arguments, la protagonista, que ha tingut un fort desengany amorós, rep la visita de l'antic pretendent, un pretendent que en el cas de l'autor americà es va fer enrere quan va comprendre que no obtindria el dot que ell esperava a causa de l'oposició del pare de la noia, i que en el cas de l'autor hongarès, l'estimat planta la protagonista per casar-se amb la seva germana.
En totes dues narracions, l'antic pretendent retorna al cap d'anys i panys, quan la noia s'ha resignat a la seva solteria, tot i que no ha oblidat l'home que va ser el gran amor de la seva vida. També en els dos casos, l'antic pretendent, un home que se'ns presenta com un vividor i un fracassat, ve disposat a obtenir de les antigues enamorades els diners que cobeja.
És només en el final que les històries difereixen. Catherine, l'heroïna de James, sembla que ha après la lliçó i no es fia de l'antic enamorat, per tant el rebutja. Així que aquest, Morris, no en veurà ni cinc i haurà de marxar amb les mans buides de la casa de Washington Square. El dramatisme d'aquesta escena queda encara més remarcat en la pel·lícula de?, La heredera, magníficament interpretada per Olivia de Havillan i Peter Lawford, en la qual escena, Catherine li dóna a entendre que sí que s'escaparà amb ell, com l'altra vegada, però quan Morris torna a buscar-la, ella fa tancar la porta a pany i clau i es queda brodant, sorda als trucs del pretendent. Una complida venjança.
No és aquesta la reacció d'Ezther. Molt lúcida a l'hora de calibrar les veritables intencions del seu cunyat, ara vidu, no sap o no vol portar a terme cap tipus de venjança sinó que deixa que l'home que li havia pres tant, s'endugui l'última cosa que li queda, la casa. Només salva la seva dignitat. I amb aquest gest de generositat extrema acaba d'enfonsar l'antic pretendent en la misèria de la seva indigència moral.
Henry James va néixer a Nova York, el 1834, Sándor Márai va néixer el 1900 a Kassa, un petita ciutat hongaresa que actualment pertany a Eslovàquia, però a primera vista sembla que l'americà és més modern que l'altre. Avui la majora de les dones aplaudiríem la conducta de Catherine, l'amor propi de la qual s'imposa per sobre dels seus sentiments. I ens irritaria la reacció d'Ezther, d'una mena de romanticisme desfasat: la dóna que se sacrifica fins a l'últim extrem pel seu amor. Però el que ens explica Márai és més subtil: Ezther no se crifica per l'home que l'ha abandonat, se sacrifica per un concepte d'amor que va més enllà de la persona en qui va dipositar el seu amor, se sacrifica pel seu mateix concepte d'amor, per una sublimació que ella n'ha fet en el seu interior. Un ideal al qual ha lliurat els seus somnis. No pot trair el seu ideal, no pot baratar el seu somni. Perquè seria com trair-se a si mateixa.
Així, cadascuna de les dues heroïnes s'alça amb el triomf. Un triomf, però, que les condemnarà a la solitud. Però mai a la indignitat.

dijous, 11 de febrer del 2010

Dijous llarder

En aquests temps iconoclastes que corren, ja sembla que només els pastissers segueixin puntualment les tradicions, sobretot les que duen associades pastes típiques de la festivitat corresponent. Avui he recordat que era dijous llarder per les coques de llardons que lluïen a l'aparador del forn quan hi he anat a buscar el pa. Són tradicions bones, dolces i cares: cada pastís, tortell o coca valen avui dia un ull de la cara. En fi, tot sigui per mantenir els bons costums i els rituals!
A la sortida he vist una corrua de criatures -amb els seus mestres-, abillats amb robes de coloraines, pròpies del temps de carnestoltes. Vet ací uns altres éssers, els mestres, compromesos amb el calendari. Val a dir que, amb el vent tan fred que corria avui, els escolars conformaven una imatge més aviat patètica.
És curiós, si els demanéssim a aquests nens, i fins i tot als més grans, quin significat té el carnestoltes no us ho sabrien pas dir. De la quaresma, i la prescripció corresponent d'abstinència de carn durant els divendres per als cristians, ningú no els en parla. Ara sí, tots saben, quan n'és el temps, que som al Ramadà. El guió multiculti que ens governa només dóna per a recrear i trasmetre tradicions foranes. I així ens va!

dissabte, 6 de febrer del 2010

Monzó

Dimecres passat vaig anar amb la Rosa Maria, una amiga meva, al Centre Santa Mònica, al capdavall de la Rambla de Barcelona, a veure l'exposició sobre Quim Monzó, que ha comissariat Julià Guillamon. I la presentació del catàleg corresponent.
D'entrada ens va sorprendre, i molt agradablement, la citada exposició, tan suggerent i ben organitzada, en la qual es repassa la biografia artística i humana del citat autor, de dels començaments -sorprenents per a mi-, fins al dia d'avui. Felicito pel seu bon encert el Julià, a qui conec des dels temps entranyables que estudiàvem filologia catalana a la universitat central de Barna. I no em sorprenen els seus èxits, ja que en va ser un alumne molt brillant.
La presentació del catàleg va anar a càrrec del mateix Guillamon, que va introduir l'autor motiu de la trobada, Quim Monzó, i Miquel Calzada i va dirigir el repàs que aquests van fer de l'època de les seves col·laboracions a la ràdio i a la TV.
Monzó ha aconseguit assolir una curiosa complicitat amb els seus admiradors, que omplíem la sala, i només li calia obrir la boca per provocar la riallada. Va explicar que l'humor ha de ser una cosa molt seriosa, i va defensar la feina ben feta, fins i tot meticulosa, en contra de la gracieta i la improvisació, tan típiques dels nostres temps. El Miquel Calzada li va fer una mica de contrapunt, però molt conscient que la festa anava pel Quim Monzó.
Molt bé la conducció de l'acte a càrrec com he dit del Julià Guillamon, al qual vaig anar felicitar al final de la presentació.

Dietari

Dijous:
Anem a fer unes gestions a Tarragona i de passada a visitar uns bons amics de la Fatarella -que ens obsequien amb una paella excel·lent-. Demanem l'adreça correcta a una senyora que passava pel carrer. "No la sé. És que sóc de Reus!" M'ha semblat divertidíssim.

Divendres:
Visita a la seguretat social. Espera amenitzada per un senyor que es manifesta treballador de sisena categoria -parla amb castellà, i critica el Zapatilla ese. S'augura una caiguda de cavall del Zapatero de les fan època!

dilluns, 1 de febrer del 2010

Huris

Avui, a les notícies, han parlat d'una terrorista que s'ha immolat a Bagdad. Això m'ha dut a pensar, de retruc, en una de les meves últimes lectures: El fills de la mitjanit, de Salman Rushdie, un llibre fascinant, escrit en un estil entre realisme màgic, i realisme pur i dur, fluctuant sempre entre la fantasia i realitat, amb la història de l'Índia moderna de rerefons argumental, i que traspua una ironia tremenda -a voltes sarcasme pur.
Jo, algunes vegades, m'havia plantejat -em remeto a una frase de la meva novel·la Paisatge amb boira: "Hi ha paradissos a l'altre costat del punt, diguem-ne, zero? I si n'hi ha, són plens d'huris, i per tant furiosament masclistes? I si fos així, seria ella (la protagonista) una huri?" (La qual cosa voldria dir que continuaríem amb el mateix problema de supeditació que patim ara la majoria de les dones del món!).
Doncs bé, Rushdie em respon en la citada novel·la: (pg 439) "Van morir fins a l'últim home i l'última criatura. (...) Martirs, Padma! Herois destinats al jardí perfumat! On els homes rebrien quatre precioses hurís, intocades per cap home, i les dones, quatre mascles igualment virils!"
Ah, amics, això ja és una altra cosa.