Monzó

Dimecres passat vaig anar amb la Rosa Maria, una amiga meva, al Centre Santa Mònica, al capdavall de la Rambla de Barcelona, a veure l'exposició sobre Quim Monzó, que ha comissariat Julià Guillamon. I la presentació del catàleg corresponent.
D'entrada ens va sorprendre, i molt agradablement, la citada exposició, tan suggerent i ben organitzada, en la qual es repassa la biografia artística i humana del citat autor, de dels començaments -sorprenents per a mi-, fins al dia d'avui. Felicito pel seu bon encert el Julià, a qui conec des dels temps entranyables que estudiàvem filologia catalana a la universitat central de Barna. I no em sorprenen els seus èxits, ja que en va ser un alumne molt brillant.
La presentació del catàleg va anar a càrrec del mateix Guillamon, que va introduir l'autor motiu de la trobada, Quim Monzó, i Miquel Calzada i va dirigir el repàs que aquests van fer de l'època de les seves col·laboracions a la ràdio i a la TV.
Monzó ha aconseguit assolir una curiosa complicitat amb els seus admiradors, que omplíem la sala, i només li calia obrir la boca per provocar la riallada. Va explicar que l'humor ha de ser una cosa molt seriosa, i va defensar la feina ben feta, fins i tot meticulosa, en contra de la gracieta i la improvisació, tan típiques dels nostres temps. El Miquel Calzada li va fer una mica de contrapunt, però molt conscient que la festa anava pel Quim Monzó.
Molt bé la conducció de l'acte a càrrec com he dit del Julià Guillamon, al qual vaig anar felicitar al final de la presentació.