Huris

Avui, a les notícies, han parlat d'una terrorista que s'ha immolat a Bagdad. Això m'ha dut a pensar, de retruc, en una de les meves últimes lectures: El fills de la mitjanit, de Salman Rushdie, un llibre fascinant, escrit en un estil entre realisme màgic, i realisme pur i dur, fluctuant sempre entre la fantasia i realitat, amb la història de l'Índia moderna de rerefons argumental, i que traspua una ironia tremenda -a voltes sarcasme pur.
Jo, algunes vegades, m'havia plantejat -em remeto a una frase de la meva novel·la Paisatge amb boira: "Hi ha paradissos a l'altre costat del punt, diguem-ne, zero? I si n'hi ha, són plens d'huris, i per tant furiosament masclistes? I si fos així, seria ella (la protagonista) una huri?" (La qual cosa voldria dir que continuaríem amb el mateix problema de supeditació que patim ara la majoria de les dones del món!).
Doncs bé, Rushdie em respon en la citada novel·la: (pg 439) "Van morir fins a l'últim home i l'última criatura. (...) Martirs, Padma! Herois destinats al jardí perfumat! On els homes rebrien quatre precioses hurís, intocades per cap home, i les dones, quatre mascles igualment virils!"
Ah, amics, això ja és una altra cosa.