Impressions

Venècia ens rep cobert el cap de boira
que es dilueix en el fred del matí.
Hi entrem entre perplexos i embadocats
disposats a deixar-nos seduir
per la seva bellesa, tots els baluards retuts.
Jo la retrobo
com una vella amable coneguda
que mostra vanitosa
els seus encants, obviant les cicatrius
sota la mascara acolorida
del Carnaval.
Prenem un caputxino que ens alça l'esperit
i reprenem la ruta que un dia vam aprendre
en mig d'una calor xafogosa d'estiu.
Lluny queden els records
els vaporetos que ens dugueren al Lido,
a Murano, Burano i Torcello,
a tants racons ara desats
al pou de la memòria, com tresors
acumulats per a temps d'indigència.
Però avui és avui, i un sol tebi s'esmuny
entre els núvols grisencs i il·lumina els instants
que volem retenir.
Captem fotografies de ponts sobre canals
i canalets perduts
miratge que ens convida
al joc invertit dels miralls. On voldríem entrar
com Alícia, però no en sabem el camí.
Ni molt menys la tornada.
I ens deixem arrossegar pel corrent de la gent,
els ulls meravellats
i les passes exhaustes.

El Palau del Dux ens revela
la fastuositat de la Venècia que jau
adormida en el llit de l'oblit.
Estances, grans murals, sostres historiats,
art i bellesa a pler, joia a desdir,
i rematant-ho tot,
com un esclat sobtat del clarobscur,
el Paradisso, pintat per Tintoretto,
-amb la coronació triomfal de Maria
entre àngels i sants-, colpeix els nostres ulls
i l'esperit.

Fora ja és fosc, i la foscor fa més tristes les cel·les
de les presons, on va anar a raure Casanova
fugint d'algun marit banyut i enquimerat.
Les pedres semblen retenir els gemecs dels reclusos
sense pàtria ni nom, i potser sense llei, que aquí jagueren,
-que sovint la justícia
castiga més els pobres, i empara els poderosos,
que solen pesar més, a la balança-.
Al ponte dei sospiri, sospirem, un poc cansats,
un molt enterbolits per un tan fort contrast
entre els que damunt rigueren,
i els que davall ploraren. Esperant, sempre hi ha l'esperança,
de rebre en una altra vida, la Justícia més alta.

La Plaça de Sant Marc ens rep mentre se'ns tanquen
les portes de l'església. Ara, a les cinc ja és fosc,
i Venècia, de nit, queda oblidada,
amb tot el comerç i les portes barrades.
A poc a poc, es va buidant de gent
i els coloms s'arrauleixen als ràfecs
clements i protectors dels palaus, les esglésies
i les torres, un xic decantades, dels campanars.
Demà- diu la guia- tindran aqua alta.
La llacuna, lentament, es va fent mestressa
de la ciutat que un dia va crear l'enginy humà
xuclant a poc a poc els fonaments
i corcant fins a l'ànima els brillants edificis
les places encantades i els carrers somnolents.
Marxo en silenci, el cor melangiós,
corpresa del dolor, que la vida ens demostra,
que tot allò que es viu, és moridor, nosaltres
i també les ciutats.
Viure i morir només tenen sentit
en els gran cercle de la pau de Déu.

Desembre del 2009