Heroïnes

He estat llegint L'herència d'Ezther, de Sándor Márai. Ens explica una història que m'ha recordat molt la de Henry James, Washington Square. En ambdós arguments, la protagonista, que ha tingut un fort desengany amorós, rep la visita de l'antic pretendent, un pretendent que en el cas de l'autor americà es va fer enrere quan va comprendre que no obtindria el dot que ell esperava a causa de l'oposició del pare de la noia, i que en el cas de l'autor hongarès, l'estimat planta la protagonista per casar-se amb la seva germana.
En totes dues narracions, l'antic pretendent retorna al cap d'anys i panys, quan la noia s'ha resignat a la seva solteria, tot i que no ha oblidat l'home que va ser el gran amor de la seva vida. També en els dos casos, l'antic pretendent, un home que se'ns presenta com un vividor i un fracassat, ve disposat a obtenir de les antigues enamorades els diners que cobeja.
És només en el final que les històries difereixen. Catherine, l'heroïna de James, sembla que ha après la lliçó i no es fia de l'antic enamorat, per tant el rebutja. Així que aquest, Morris, no en veurà ni cinc i haurà de marxar amb les mans buides de la casa de Washington Square. El dramatisme d'aquesta escena queda encara més remarcat en la pel·lícula de?, La heredera, magníficament interpretada per Olivia de Havillan i Peter Lawford, en la qual escena, Catherine li dóna a entendre que sí que s'escaparà amb ell, com l'altra vegada, però quan Morris torna a buscar-la, ella fa tancar la porta a pany i clau i es queda brodant, sorda als trucs del pretendent. Una complida venjança.
No és aquesta la reacció d'Ezther. Molt lúcida a l'hora de calibrar les veritables intencions del seu cunyat, ara vidu, no sap o no vol portar a terme cap tipus de venjança sinó que deixa que l'home que li havia pres tant, s'endugui l'última cosa que li queda, la casa. Només salva la seva dignitat. I amb aquest gest de generositat extrema acaba d'enfonsar l'antic pretendent en la misèria de la seva indigència moral.
Henry James va néixer a Nova York, el 1834, Sándor Márai va néixer el 1900 a Kassa, un petita ciutat hongaresa que actualment pertany a Eslovàquia, però a primera vista sembla que l'americà és més modern que l'altre. Avui la majora de les dones aplaudiríem la conducta de Catherine, l'amor propi de la qual s'imposa per sobre dels seus sentiments. I ens irritaria la reacció d'Ezther, d'una mena de romanticisme desfasat: la dóna que se sacrifica fins a l'últim extrem pel seu amor. Però el que ens explica Márai és més subtil: Ezther no se crifica per l'home que l'ha abandonat, se sacrifica per un concepte d'amor que va més enllà de la persona en qui va dipositar el seu amor, se sacrifica pel seu mateix concepte d'amor, per una sublimació que ella n'ha fet en el seu interior. Un ideal al qual ha lliurat els seus somnis. No pot trair el seu ideal, no pot baratar el seu somni. Perquè seria com trair-se a si mateixa.
Així, cadascuna de les dues heroïnes s'alça amb el triomf. Un triomf, però, que les condemnarà a la solitud. Però mai a la indignitat.