Estels

Veure estels sobre els cels opacs de Barcelona és gairebé un miracle. Però, de vegades, com dissabte passat, després d'uns dies de pluja que han netejat l'atmosfera i coincidint amb una nit serena, de sobte, quan vas a tancar les persianes del balcó, els descobreixes allà dalt, fent pampallugues, preciosos i precisos. Immediatament guaites fora, prescindint del fred, i allà hi ha Orió, el rei de les nits d'hivern, i Sírius tan bell i tan brillant. Fan ganes de cridar Al·leluia!

Per als que ens agrada observar el pas lent i exacte de les constel·lacions, viure a Barcelona és una frustració total. Per això, tenim gravades a la memòria, com a fites extraordinàries, algunes vegades que hem pogut contemplar el cel en tot el seu magnífic esplendor. Per exemple a la Terra alta, i concretament una nit a la Font-Calda, sense llum elèctric ni res que pogués obstaculitzar la visió de la celístia. O aquelles nits baixant pel Nil, a Egipte, amb el colofó d'Abu Simbel. Extraordinari! Però al lloc on potser la descoberta d'un cel netíssim -amb la glòria de contemplar-hi la via Làctea tan difícil de veure habitualment-, fou una nit a Salàs. Va ser tota una epifania!
Per això em sap tan greu la il·luminació, de vegades excessiva, de ciutats i de monuments, perquè ens impedeixen de visionar uns monuments o espectacle molt més sublims, els que ens proporciona la natura: els cels meravellosos de les nostres nits.