Joan

El primer usuari d'aquest bloc ha estat el meu amic Joan. Ens uneixen moltes coses, creences, conviccions, afeccions. I que tots dos vam viure la Batalla de l'Ebre, jo des del meu bressol d'infant, en una Gandesa a punt de col·lapsar-se, i ell arribant fusell en mà fins a l'entrada del poble amb les forces de la República. Fa un temps, li vaig dedicar un article a l'Avui,que ara reprodueixo en part.


HISTÒRIA D'UN SOLDAT
Setmana Santa i Pasqua ens inviten a una pausa contemplativa. Ribera de l'Ebre, a Flix, on treballen per reintroduir les cigonyes i preservar l'hàbitat natural de ribera, a SEBES. Hi contemplem, embadalits, la gràcia acolorida d'un blauet que entra i surt veloç de l'aigua d'un estanyol, o es posa a vigilar des de la branca d'un arbust. Crits d'ocells inundant un matí de sol. Blancor fulgurant d'un martinet. Agrons rojos nidificant entre els espessos canyissars. Pau idíl·lica.
Camps oberts de la Terra Alta, amb totes les gammes del verd i la gràcia dels cirerers en flor. Enguany ha estat un bon any de pluja, i la terra ho agraeix, generosa. Caminem pels vells camins, entre vinyes que comencen a brotar i ametllers d'un verd tendre. I algunes sínies mig desfetes i oblidades que ens recorden antigues servituds de l'aigua, amb les mules calmoses donant voltes i voltes als pous per poder regar els horts.

Quants anys, quantes generacions es necessiten per esborrar del tot els rastres d'una guerra? Per superar el seu record? Moltes persones encara avui es neguen a recordar, a reviure els fets. Per a ells es com tornar a baixar a l'infern. Però la memòria es tossuda, i persistent.
Com la de Joan Grañén, soldat de la lleva del 40, la del biberó. Durant anys ha estat capficat per un episodi que va viure i que, a parer seu, hauria pogut canviar el decurs de la història. El seu grup va ser destinat a la XIII Brigada Internacional, en la qual hi havia molts polonesos. El dia cinc de maig de 1938 els van portar al front de l'Ebre. El riu feia el seu curs, aliè a la tragèdia. Potser també hi havia aus aquàtiques salvatges, potser havien fugit, espantades per la presència perillosa dels humans. Els soldats, després d'un tempteig tàctic, es retiren. I esperen ordres. L'espera tensa i tediosa dels soldats.
La nit del 24 de juliol els tornen a l'Ebre i es preparen per a passar el riu. Les barques els esperen a la riba de l'aigua fosca. En Joan té molta por. Es troba nerviós, atabalat, marejat i amb ganes de vomitar. Potser pensava en els seus pares. Potser no podia pensar en res més que en la seva pròpia por. Passen el riu i comencen a caminar, carretera endavant, carregats amb el fato. Passes silencioses en la nit silenciosa, cadascun immers en els seus propis pensaments i temors. Al matí els ocells inicien la seva xiscladissa, saludant el nou dia, i ells segueixen endavant, conscients que alguns d'ells serà l'última vegada que els senti cantar. A les Camposines tenen un enfrontament amb un petit grups de soldats franquistes. A Corbera, amb el sol ja alt i la set mortificant-los, beuen amb avidesa l'aigua una mica sabonosa d'un safareig abandonat. Allà pateixen un altre atac enemic, que superen, i s'aturen, esperant ordres. Cap al vespre es tornen a posar en camí. Avancen en la fosca de la nit, ara el Joan ja s'ha anat acostumant a la nova situació i ha començat a superar la por. A la fi arriben a les primeres cases de Gandesa. De sobte una veu els crida "Alto, santo y seña". Hi ha un curt intercanvi de trets. Després el silenci altra vegada, opressor. Es reuneixen amb els de l'avançada al temps que un cavall desbocat corre cap a ells i se'ls llença a sobre. En Joan sent un dolor agut al ventre. I perd els sentits. Es desperta de matinada. El batalló s'havia replegat i esperava reforços. L'atac s'havia aturat.
Després arribarien els reforços i s'entaularia el combat. Durant tot el dia van lluitar, però no van poder aconseguir ocupar la ciutat. La resta és coneguda.
La pregunta que ha capficat el Joan tots aquesta anys és "Què hauria passat si no ens haguéssim aturat a Corbera? Possiblement, amb el factor sorpresa, hauríem ocupat Gandesa, un important nus de comunicacions. I els reforços franquistes no haurien arribat a temps. Altrament, ¿haurien arribat les forces republicanes al mar, enllaçant la zona valenciana amb la catalana tallada mesos enrere pels franquistes amb l'ofensiva d'Aragó? I aleshores, què hauria passat?".
Són preguntes sense resposta. La vida, com el riu, segueix el seu pas impertorbable i res no torna enrere. Als ulls, nets i bonics, d'en Joan, hi lluu la nostàlgia. Ha recopilat la seva història per als seus néts. Per a nosaltres.
Memòria de la guerra per apuntalar la pau.